12/25/2008

moro de la morería

Cercant altres coses, m'ha vengut al cap un record d'infantesa: un parell de versos --els quatre primers-- del romanç de n'Abenamar, aqueix que apreníem (crec) amb donya Maria Abraham... com teníem set anys. Pareix mentida com passa el temps i, també, com és que recordam tan bé coses que aprenguérem fa tants d'anys.



"¡Abenámar, Abenámar,
moro de la morería,
el día que tú naciste
grandes señales había!
Estaba la mar en calma,
la luna estaba crecida:
Moro que en tal signo nace
no debe decir mentira."
Allí respondiera el moro,
bien oiréis lo que decía:
"Yo te lo diré, señor,
aunque me cueste la vida,
porque soy hijo de un moro
y una cristiana cautiva;
siendo yo niño y muchacho,
mi madre me lo decía:
que mentira no dijese,
que era grande villanía:
por tanto, pregunta, rey,
que la verdad te diría."
"Yo te agradezco, Abenámar
aquesa tu cortesía.
¿Qué castillos son aquéllos?
¡Altos son y relucían!
"El Alhambra era, señor,
y la otra la Mezquita;
los otros los Alixares,
labrados a maravilla.
El moro que los labraba
cien doblas cobraba al día,
y el día que no los labra,
otras tantas se perdía.
El otro es Generalife,
huerta que par no tenía;
el otro Torres Bermejas,
castillo de gran valía."
Allí habló el rey don Juan,
bien oiréis lo que decía:
"Si tú quisieses, Granada,
contigo me casaría;
daréte en arras y dote
a Córdoba y Sevilla."
"Casada soy, rey don Juan,
casada soy, que no viuda;
el moro que a mí me tiene
muy grande bien me quería."

12/17/2008

videos de la síquia Reial anegant ses Sorts de la Vila

Avui tots els diaris van plens de les inundacions que –llegesc al Diario de Mallorca— han estat causades pel pitjor temporal de pluja dels darrers trenta anys. No diré que no haja plogut molt, i que a segons quins indrets la intensitat de la pluja no haja estat excepcional (vet si ho ha estat!), però a d’altres, com diuen els nostros majors, ha plogut bé. Molt –fins a un 30% més— però ; és a dir, fora aiguades de molts de litres en molt poc temps. Per què és, idò, que hi ha hagut inundacions en aqueixs indrets on no hi ha hagut pluges tan fortes o –si tant voleu— per què és que han estat tan importants? Bona part de la culpa –si la podem anomenar així— la té la destrucció progressiva que pateix, des de fa una quarentena d'anys, la xerxa de drenatge tradicional (albellons, siquions de partió, síquies, torrentons, torrents...) que han construït els pagesos i els picapedrers mallorquins durant centenars d'anys, acumulant els esforços de moltes de generacions. De qui n’és la responsabilitat? A parer meu, de molta de gent. Per exemple, de pagesos mecanitzats que llaurant a molta fondària espenyen els albellons, destrossen les síquies o les farceixen de terra; d’arquitectes, promotors i mestres d'obra que tapen o esbuquen tota quanta cosa els fa nosa per construir; d’enginyers que fan projectes de reparació i eixample de torrents amb el llit i els costats de ciment, com si als torrents només hi vesassen les aigües les síquies "majors"; de tots aquells arquitectes, aparelladors, enginyers que no tenen en compte –a bastament, almanco— les característiques del règim pluviomètric de Mallorca i que per això mateix no preveuen un sistemes de drenatge o d'evacuació suficients; de promotors i tècnics urbanístics que han permès o propiciat la urbanització d'indrets on ningú, fa cinquanta o cent anys, li haguera passat pel cap fer-ho. En definitiva, la responsabilitat és de tots aquells que han oblidat o no han tengut en compte que el paisatge actual de Mallorca no és precisament natural, sinó que és en gran part una construcció social; és a dir, la suma dels efectes de l’acció humana durant molts de segles. Aquesta transformació es va concretar –entre d’altres aspectes— en la construcció d’una xerxa de drenatge que va permetre la posada en conreu de moltes de les terres argiloses del Pla i de les zones lacustres de l’illa i, a més, en una selecció dels llocs d’hàbitat i dels espais de conreu que tenia en compte, entre d’altres factors, els riscs d’inundació. Quin és el resultat d’oblidar i de no tenir en compte tot això? La situació que vivim aqueixs dies. I mapes de sòls i de riscs d'inundació, amb les pertinents corbes de nivell, que queden molt guapos i donen una imatge de molta previsió, però que no serveixen de res si no es tenen en compte a l'hora de planificar.

Dos videos de la síquia Reial



12/16/2008

La Vila passada per aigua

Sa síquia Reial ha sortit i s'ha empantanada. Em diuen que ara han tallat o volen tallar la carretera per s'Alqueria, perquè l'aigua de la síquia va més alta que no la carretera. I això que enguany, maldament haja brusquejat molt, ha plogut bé. Si arriba a fer qualque aiguada grossa, no sé què haguera passat. I, per cert, ja fa un parell d'anys que n'hi ha que comença a saber-los greu haver espanyat els albellons.




12/15/2008

Plou i plou

I quan s'atura, i clareja un poc, apareixen imatges com aqueixes. I que tan desagradables resulten per a la pagesia, perquè aqueixes terres quedaran fora sembrar. Coses de l'aigua i, a més, de fer malbé els albellons.





12/11/2008

Una paella heavy

Feia un parell –llarg— de dies que no escrivia. Per feina, perquè no vaig tenir lleguda, perquè no vaig estar gaire fi, un poc per tot. Li reprenc, després d’un parell de dies, recordant un dinar –una excel•lent paella valenciana, per obra i gràcia d’en Vicenç-Vicent— que férem a ca na Mar, a s’alqueria Blanca, la guarda de panxeters i santmateuers. El cel era tapat, feia fred i una brusca que no s'aturava de caure. L'ambient era totalment hivernenc, com també el paisatge ennivolat que s'atalaiava des de s'alqueria Blanca.

La Vila, vista des de s'Alqueria Blanca

Coses rares, no vaig arribar el darrer, i vaig ésser a temps a triar lloc: devora el cuiner i just davant la paella. Heu de creure i pensar, i pensar i creure, que hi va haver una estona que la gent piulava poc, tant mascles com femelles, però de mica en mica (i a mesura que l'arròs i el vi entraven al gavatx) a tothom li va tornar a revenir la xerrera; primer de tot, per alabar la paella; llavò un poc de tot i de qualsevol cosa, i més d'una vegada pegant d'Artà a Capdepera.


La paella valencianovilera
Mentre la secció femenina (i no era de la Falange) s’empeçolava una botella de dos litres de vinel•lo (sense comptar el vi i el suc que havien begut, i llavò diuen que som nosaltres que ens desmandam), la secció masculina s'anava reunificant geogràficament. He de dir que no havíem fet molta més bonda que elles. Tot va començar amb el vi i va reprendre amb en Vicent --quines idees-- tirant rom als pastissos de na Joana i n’Antònia: si abans eren bons llavonces ho varen ser més. I llavò, dividit per seccions (ja sabeu que les darreries d'aqueixs dinars i sopars solen acabar distribuïts per sexes) començàrem a xerrar d’això i d’allò, i nosaltres acabàrem per conversar –ells en poden donar fe— del que és heavy, del que és heavy metal, del que és hard rock, del que és simplement rock’n’roll (i de temes consemblants propis de gent d’una certa edat quan ha menjat bé, ha begut un parell de tassons de vi i ha fet qualque esquitxo de suc). Qui més qui manco tenia la seva pròpia opinió –ja explicaré, si em lleu, quina és la meva, però ací escau de recordar quin era el meu parer del que era, a un temps, ser heavy—. Jo, entre d’altres coses, vaig treure a rotlo quins són, o a mi m’ho pareix, els més dignes successors d’AC/DC (Airbourne) i que segons quins grups feren cançons que eren perfectament heavy metal –i trash i speed— en la dècada dels setanta. Un exemple: Queen (sí!), autors, a més d’un bon esplet de cançons que poden ser considerades estilísticament heavy metal –a l’americana, això sí— d’un tema del que s’ha dit (i pot ser amb raó) que és un dels primers temes de trash metal: Stone Cold crazy. També xerràrem d’AC/DC, i jo vaig aprofitar per recordar quins havien estats els inicis musicals d’en Bon Scott; per exemple, els Spektors i the Valentines. I tots coincidírem que AC/DC és un gran grup. En qualque cosa ens havíem de posar d’acord: a tots ens agrada AC/DC i Highway to hell.

PD: La secció femenina, si he de dir ver, no sé de què xerraven; no mos tornàrem a aplegar fins que va tocar llevar taula i escurar la paella i, després, seure un poc devora l'estufa. Si qualcú dels presents llegeix aqueixes planes, i vol que penji més fotos, que ho me diga.

BANDA SONORA:

AC/DC - Highway to Hell (Live At Arnhem 1979)


VALENTINES


Stone Cold crazy (Queen)


Versió en estudi


En directe (1974)


Cantada per James Hetfield (de Metallica) i tocada per en Tony Iommi (guitarrista de Black Sabbath) i pels membres de Queen (supòs que era un homenatge a en Mercury)

12/04/2008

I ara una de fa un any: L'amant que no et toca, de Els Pets

L'amant que no et toca és una cançó d'aqueixes que et gravades del que, potser, és el millor disc dels Pets: Com anar al cel i tornar. I, per cert, quines coses: el grup que era dejectat per ser un dels més coneguts de l'anomenat rock català, ara és gairebé un grup de culte per als aficionats al pop-rock de tot l'Estat. Que en dóna, de voltes, el món.


12/03/2008

Fa deu anys (Monstermagnet)

I ara una cançó de fa deu anys: Monstermagnet donant branca amb un tema de rock dur amb aires Stooges: Powertrip, de l'LP amb el mateix nom. Hi ha gent que troba que aqueix disc és massa comercial, però a mi em va fascinar.

I sí, poc a poc arribarem a qualque cançó d'enguany.

Judas Kiss, de The del Lords: una altra canço de fa 20 anys

I sí, tenc un dies com a nostàlgics. Però aqueixa cançò, com tantes de les de The del Lords, traspua optimisme. I això ja és qualque cosa.


PD: és una llàstima que el so del video no siga gaire bo.

12/02/2008

Sodade

Penj aqueix video d'una de les meves cançons preferides tot pensant en una amiga (na DM) que passa per un temps de massa solitud i sodade (nostàlgia, enyorança) i que, pel que sembla, ha decidit que no vol que ningú l'ajudi. No hi puc fer res, tret de desitjar-li que les coses millorin i que la vida li doni un bon tomb i per bo. S'ho mereix.




Quem mostra' bo
Ess caminho longe?
Quem mostra'bo
Ess caminho longe?

Ess caminho
Pa Sao Tomé

Sodade sodade
Sodade
Dess nha terra Sao Nicolau

Si bô 'screvê' me
'M ta 'screvê be
Si bô 'squecê me
'M ta 'squecê be

Até dia
Qui bô voltà

Sodade sodade
Sodade
Dess nha terra Sao Nicolau

Temps de matances

Avui, cercant altres coses, he trobat una capsa amb fotografies antigues de la família. I n'hi ha una que pareix que ni feta a posta com per penjar-la aqueixs dies: una fotografia de la meva família i d'altra gent un dia de matances de fa més de cinquanta anys.

12/01/2008

Passejant per Son Fullós








Day Dream Nation, de Sonic Youth, ja té vint anys

Els aficionats a escoltar Sonic Youth sovint es divideixen ens dos grups: els que s'estimen més els discs anteriors a Goo (1990) i els que s'estimen més escoltar de Goo en endavant. A partir d'aqueix disc guanyaren molt de fans nous, però també en perderen qualcun pel camí. Jo som dels que m'estim més l'època preGoo, la de fa vint anys enrera, per ventura per qüestió d'edat i perquè vaig escoltar primer la magnífica trilogia que tancava aqueixa època que marcà una fita (Evol (1986), Sister (1987), Daydream nation (1988). Així i tot, no deject per res la segona època, ple de discs bons i cançons convertides en allò que en solem dir, fet servir un anglicisme un poc inexacte, clàssics.


Schizophrenia



Teenage Riot

11/27/2008

Fotografies premonitòries?

Per cert, jo aquí tenia nou mesos.



PD: entre d'altres coses, comences a assumir que tens una certa edat quan veus fotos teves en blanc i negre que no són tirades amb intenció artística.






11/25/2008

Genial!


Per als no anglòfons, perquè encara en queden (tenc amics que bravegen de no saber-ne): god's office és l'oficina/despatx/consultori/administració de Déu, fent un (evident) joc de paraules amb la microsoft office del nostre amic Bill Gates.

Font:
http://elbokabulari.blogspot.com/search?updated-max=2008-09-04T08%3A06%3A00%2B02%3A00&max-results=30


Si voleu riure un poc cada dia llegint definicions surrealistes --i molt enginyoses-- no ho dubteu: llegiu la Base de Badadades ( http://elbokabulari.blogspot.com/ ).

N'hi ha moltes, com aqueixes d'avui mateix:


sementiri
1 m. Lloc on va a raure l'esperma vessada amb finalitats no reproductives. Per exemple, la punta d'un condó. 2 v.tr. Es masturbi.
pardalet

cimentiri
1. Lloc on aboquen les tones de ciment sobrants de tanta construcció desfermada.
vpamies

11/24/2008

The Cruzados, Tito Larriva & Tarantula

Aqueis dies m'ha pegat per escoltar the Cruzados, un grup que, fa devers una vintena d'anys, es dedicava a fer "nou rock americà" --el que ara li diuen americana--. Tots els seus membres eren hispans, tret d'un guitarrista; segurament per això el seu so té uns certs aires "fronterers", que s'assembla, salvant les distàncies, al de Giant Sant i Caléxico. No crec que hi haja molta de gent que s'enrecordi per ací d'aqueix grup, que es va arribar a posar de moda entre segons quina gent de la Vila. Sí que és conegut el grup del seu cantant i guitarrista, Tito Larriva & Tarantula, gràcies a la seva participació en una pel·lícula d'en Tarantino, From Dusk Till Dawn (que aquí va ser titulada Abierto hasta el amanecer)amb el tema After dark. I, per cert, na Salma Hayek es va convertir en un mite eròtic de molta de gent gràcies al seu ball amb la serp.



11/23/2008

Avui, a Son Fullós, hi ha hagut...




Com pertoca després d'una dieta d'aqueixes, me'n vaig a posar els ossos ben de pla

11/20/2008

Tres versions de Smells like a teen spirit

Tres versions, ben diferents, d'Smells Like Teen Spirit. Quina vos agrada més? (Si voleu, podeu votar en forma de comentari)

Abigail



Paul Anka



Patti Smith


11/18/2008

the Misfits

Feia devers una setmana que no escrivia. La causa? Problemes informàtics. Avui és el primer dia que el portàtil em va relativament bé (va estar constipat). L'altre ordinador, el de taula, pràcticament RIP. Què li hem de fer? Paciència.

Aqueixs dies fora ordinador m'he dedicat a furgar les prestatgeries i, mirant mirant, vaig ensopegar amb discs d'un dels grups que vaig escoltar més durant una temporada, the Misfits. Eren i són, perquè tornen a tocar, un grup de punk rock amb aires, temàtica i estètica psychobilly (horror punk i coses així en deien)que donava molta de branca. I, segons diuen veus amb més sabres que no els meus, han tengut molta d'influència. No sé si és ver o no, però feien cançons molt bones (almanco a gust meu); per exemple, una que haguera estat bé per a fa dues setmanes o això: Halloween.

11/10/2008

Al·lotes i al·lots, apreneu altres llengües!

O almanco apreneu a escarnir-les una miqueta...



11/09/2008

Un llop que grinyola

Escoltant-lo, no ve de nou que el batiassen així: Howlin' Wolf.L'homo té moltes, moltes de cançons d'aqueixes que fan venir un calfred. Smokestack lightning, per exemple.

11/07/2008

El Dia de la Beata, a Can Malet

Devers les set del matí, hi havia aqueix ambient i aqueixa gent. Evidentment, no vaig ser jo qui va fer els videos



tonight, do the mojito

Feis mojitos! Alerta, però: com a resultat d'una investigació, he pogut comprovar que no convé que en faceu més de dos (per dir-ne una xifra) sense haver sopat a bastament, després d'haver begut qualque tiret de vi (mitja botella, per exemple) i un parell de serveses --més de dues, vull dir--.

I no, no vaig ser jo. Però no revelaré quines són les meves fonts d'informació ni la resta de l'equip d'investigació: un bon CSI mai traeix els seus companys d'eixida ;)


11/06/2008

I'm a rural-man

Qui escriu aqueixes retxes sempre ha estat, és i serà --i amb orgull!--, pagès i roter, de casta de Son Fullós. Tant és que ara no m'hi guanyi les garroves i que tresqui poc els comellars, però haver crescut dins una família pagesa i haver fet feina a foravila imprimeix caràcter. Ni més bo ni pitjor que qualsevol altre, però caràcter. I no precisament, perquè ens entenguem, de personatge de cançó d'Ossifar. Res, que a part d'ésser n'Ñ-Man, en Maraca-Man, es CSI --la darrera que m'han tret-- i em Sam Inot, som sobretot un RURAL-MAN (subespècie d'arregladors d'animals, espolsador d'ametles i espedragadors forçats). Per si qualcú en vol una prova, vet-la-ací: una fotografia d'en Sam Inot --quan just era un Sam Inotet de dos anys--, amb el meu repadrí Manento amb una mà al gallato i amb jo a l'altre, amb una paret de tanca i un ametler de fons, i amb una truja de casta "petranya" --en deixen així-- part davant nosaltres. I, sobretot, un caramull de records que fa revenir una fotografia mal tirada.

11/05/2008

The Bellrays

Un dels grups que més m'agraden, ara com ara, són els Bellrays: punk-rock-soul, una veuarra i molta de branca. Au idò!

11/04/2008

QUIN FRED AL COR, CAMARADA !






Un dels meus poetes preferits és en Joan Oliver, més conegut amb el seu pseudònim de Pere Quart. Una persona compromesa amb el seu món i amb una idea, abans i després de 1936.


QUIN FRED AL COR, CAMARADA !

Quin fred, reïra de bet!,
quan bufa l'airet
de la matinada,
tallant com un ganivet
de fulla esmolada...

Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!

Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net,
quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret
ni té prou flassada...

Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!


Quin fred al sòl, la paret
d'oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada...

Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!

Camarada, si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet
d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!

L'esquella de la Torratxa. 10. XII.1937

Edició recomanda:
Pere Quart: Obra poètica. Obres completes de Joan Oliver. Edició a cura d'Helena Mesalles. Proa, Barcelona, 1999.

11/03/2008

La despedida

That's all.

Fotografies que canviaren el món


No sé si canviaren el món, o si podrien servir per canviar-lo, però almanco n'hi ha un bon esplet que continuen impressionant. A qui no li agradin les imatges fortes, que no ho miri

L'adreça és: http://photosthatchangedtheworld.com/

just part davall la finestra (d'un temps)



Fa un parell (mallorquí) d'anys vaig escriure les retxes de més a baix, tot parlant del que veia cada dia des d'una finestra de cameva, mirant cap a Son Mas. Avui, quan ho he rellegit, he cabilat que fa molt de temps ferm que no deix passar l'estona mirant, mig embadalit, per aqueixa finestra. No sé si ho tornaré a fer pus mai i, de ben segur, ja no hi veuria les mateixes coses, perquè canvia tant el que veim com la mirada de qui ho mira.



Just part davall la finestra

De vegades m’entretenc i mir
just part davall la finestra.
Tot és com sempre, canvia poc:
un carrer ample,
una figuera vella,
un marge estret,
una teulada.
I ametlers vells, coronats,
pel xorrac i per l’edat,
per una terra argilosa i seca.

Ametlers vells i vinclats,
fora curucull ni baldana,
dins un camp mig tancat
de betzers i caramutxes,
de parets esboldregades.

Ametlers vells, dins un camp,
que segons com i segons l’any
és civada, ordi o blat
i sempre és molta cugula.

De vegades, en Damià,
és allà, acotat i tot sol,
cotpiu, perquè ja no canta:
són coses d’altre temps,
pentura manca d’alegria.

Ara fa netes les voreres,
ara sembra, ara cava;
ell fa i desfà i no s’atura
de tallar herbes i de segar dies.





PD: evidentment, les fotografies no són de part davall la finestra, però no són de gaire lluny: des camí des Bosquerró i del de la Rota des Cavallers

10/31/2008

La reina del sur: una novel·la de narcotraficants (i de moltes més coses)






Aqueixs dies he llegit La reina del Sur, de n'Arturo Pérez Reverte i, si he de dir ver, feia molta d'estona ferm que no passava tant de gust de llegir una novel·la. Sempre m'ha agradat molt així com escriu en Reverte i per mor d'això --fins i tot-- de vegades no faç gaire cas de segons quines opinions seves, part damunt tot del seu nacionalisme espanyol, orgullós i decididament bel·ligerant. No és de política, però, que en volia escriure aqueixes retxes, sinó --si em permeteu que em fiqui dins conrós que no són els meus-- de les seves novel·les. Les de la saga Alatriste m'agraden, i molt, però sempre que llegesc novel·les històriques --tret de qualque excepció, com les de n'Umberto Eco, o Borja Papa, d'en Joan Francesc Mira-- tenc la sensació que els personatges i, sobretot, la veu del narrador pensen i de vegades senten com una persona del segle XX (o del segle XXI). Així i tot, les de n'Alatriste són de les millors. Però aqueixa novel·la, ambientada en les darreries dels noranta i el començament de la dècada del 2000, defuig la categoria d'històrica, però demostra un esforç de documentació molt important, igual o superior al de les novel·les de n'Alatriste, i amb un resultant excel·lent. En Reverte s'ha documentat, espigolant o a ambostes, de nàutica, dels quefers i negocis dels narcotraficants, del llenguatge mexicà i, en definitiva, de tots els aspectes i temes que eren necessaris per construir (i mantenir) la sensació de versemblança de la trama. I ja he dit que m'agrada molt així com escriu --amb excessos o no, amb sortides de botador i sense--. I, respecte de l'argument, més val que llegiu més a baix què en diu gent més entesa que no jo, que no puc evitar sentir simpatia i respecte per na Teresa Mendoza. I quan et passa això amb un personatge i una novel·la saps que t'acompanyaran molt de temps o per sempre, i que tornaré a llegir aqueixes cinc-centes planes i busques que té l'edició de buxaca. D'aquí un parell d'anys, és segur, per tornar a assaborir-ho així com pertoca.




-Sonó el teléfono y supo que iba a morir-, así empieza “La reina del sur”, la ultima novela de Pérez Reverte, Teresa Mendoza tiene que huir de Sinaloa (Méjico) simplemente por ser la novia del güero Dávila, piloto de avionetas que transportaba droga para los narcos del cartel de Juárez, antes de conocerle, ella trabajaba de cambiadora de pesos, con un móvil en una mano y una calculadora en la otra, blanqueando los dólares de los automovilistas que les paraban en la calle a Teresa o a cualquiera de las cientos de pobres chicas que se ganaban la vida de la misma forma. Con él fue feliz, por primera vez en su vida sin problemas económicos, sin hacer otra cosa que estar en su casa viendo telenovelas. Pero ahora Dávila había traicionado a sus jefes, y le habían “chingado la madre”, sabiendo que Dávila estaba muerto, Teresa logra huir a España (su padre era español) gracias a un antiguo jefe del güero, narco importante de Culiacán que pretendía retirarse del negocio y empezar una vida “honrada” en la política mejicana. Encuentra trabajo en Melilla como encargada de un club nocturno donde conoce a Santiago Fisterra, otro transportista de droga, vive y esta vez trabaja con él cruzando el estrecho de Algeciras a Marruecos por las noches en una lancha cargados de hachís y cocaína (nunca heroína, la única heroína de esta historia es Teresa) evitando las planeadoras de vigilancia costera de la guardia civil. Esto es solo el principio, con el tiempo Teresa se convierte en una “empresaria famosa” de la costa del sol, con empresas tapaderas en Gibraltar (ahora tan de moda), siendo conocida como “la reina del sur” por los periodistas y “la mejicana” por la policía y la DEA americana. El resto es mejor leerlo. La idea de esta novela se le ocurrió a Pérez Reverte en Méjico escuchando un corrido titulado “Camelia la tejana”, durante dos años y medio estuvo documentándose, hablando con agentes de aduanas, guardias civiles, narcotraficantes mejicanos, etc. viejos amigos que conocía de sus más de veinte años de reportero. Es una novela entretenida, de lectura fácil, dura, a veces violenta, donde en ningún momento se juzga a nada ni a nadie, muy visual, según el autor ya están preparando la versión cinematográfica, con mucho lenguaje mejicano, el lenguaje de los corridos de Sinaloa, en los que grupos como “Los tigres del norte” cantan las hazañas de los narcos, y eso es esta novela, un corrido de 542 paginas, o mejor: “el narcocorrido de Teresa Mendoza”.

Qui vulga sabre més coses de la novel·la i de l'autor pot trescar per ací: http://www.icorso.com/paseo12.html



Una versió cinematogràfica


Si no hi ha res de nou, ara deu haver començat el rodatge de la versió cinematogràfica de la pel·lícula, amb n'Eva Mendes com a protagonista (ho podeu llegir ací i aquí.) Només un emperò "visual": na Mendes és extraordinàriament atractiva --la piga i el pentinat li donen un aire de Cindy Crawford llatina-- però la seva bellesa exhuberant no encaixa gaire en la descripció que fa en Reverte de na Teresa Mendoza: prima, ni guapa ni lletja, però atractiva i amb classe. De tota manera, no seré jo qui en me queixi.







Els narcocorridos de La Reina del Sur

Si hem de fer cas al que ha dit en Reverte, el personatge de na Teresa Mendoza li va venir al cap escoltant un narcocorrido dels Tigres del Norte, Contrabando y traición (conegut popularment com “Camelia la tejana”). El mateix grup, quan va conèixer l'existència de la novel·la d'en Reverte, va fer un tema en honor de la novel·la --titulada també la reina del sur-- i que, evidentment, en constitueix una banda sonora més que apropiada. I si, a l'entretant, voleu pegar un tir de tequila, a mitges amb na Teresa, no hi dirà gens malament.

Contrabando y traición (“Camelia la tejana”)


La reina del sur


La reina del sur (directe)

10/30/2008

Qualcú haura de convidar a berenar na Joana Melis

Na Joana Melis, una periodista que conec de fa estona i que sempre ha estat molt amable, ho ha tornat a ésser; mirau què va escriure de segons quin subjecte el dilluns passat a l'Última hora:


És ver que d'escrits com aquests no en mengen, però almanco serveixen per alimentar l'autoestima. Això sempre va bé i més en segons quins moments de la vida.

Banda sonora: una cançó de fa trenta anys

Thin Lizzy - Cowboy song ( live at the Sydney Opera House)



Cowboy Song
I am just a cowboy lonesome on the trail.
A starry night, a campfire light,
the coyote call
and the howling winds wail.
So I ride out to the old sundown.
I am just a cowboy lonesome on the trail.
Lord, I’m just thinking about a certain female.
The nights we spent together
riding on the range.
Looking back, it seems so strange.
Chorus:
Roll me over and turn me around.
Let me keep spinning till I hit the ground.
Roll me over and let me go.
Riding in the rodeo.
I was took in Texas,
I did not know her name.
Lord, all these southern girls seem the same.
Down below the border, in a town in Mexico,
I got my job busting broncs
for the rodeo.
Roll me over and turn me around.
Let me keep spinning till I hit the ground.
Roll me over and let me go
running with this buffalo.
(Won’t you claps your hands for me?)
Just roll me over and I’ll turn around
and I’ll move my fingers up and down,
up and down.
(It’s ok, amigos.
You can let yourself go.
We’ll be riding it within.
Riding in the rodeo.)
Repeat chorus
Roll me over and set me free.
The cowboy’s life is the life for me.

La Canción del Vaquero
>Sólo soy un vaquero solitario por el camino.
>Una noche estrellada, la luz de una hoguera,
>la llamada del coyote
>y el ulular de los vientos huracanados.
>Así cabalgo tras la eterna puesta de sol.
>Sólo soy un vaquero solitario por el camino.
>Señor, estoy pensando en cierta mujer.
>Las noches que pasamos juntos
>cabalgando por la pradera.
>Mirándolo ahora, parece muy extraño.
Estribillo:
>Dame la vuelta y gírame.
>Déjame seguir girando hasta que caiga al suelo.
>Dame la vuelta y déjame ir.
>Cabalgando en el rodeo.
>Me sedujeron en Texas,
>no conocía el nombre de ella.
>Señor, todas estas sureñas parecen la misma.
>Más abajo de la frontera, en una ciudad de México,
>conseguí trabajo domando potros salvajes
>para el rodeo.
>Dame la vuelta y gírame.
>Déjame seguir girando hasta que caiga al suelo.
>Dame la vuelta y déjame ir
>corriendo con este búfalo.
>(¿No me vais a hacer palmas?)
>Dame la vuelta y me giraré
>y moveré los dedos arriba y abajo,
>arriba y abajo.
>(Está bien, amigos.
>Podéis dejaros ir.
>Cabalgaremos aquí.
>Cabalgando en el rodeo.)
Al estribillo
>Dame la vuelta y libérame.
>La vida de vaquero es la vida para mí.


Copyright de la traducció © 2006-08 LetrasdeMetal.com
http://heavy.blogsome.com/2007/11/08/cowboy-song-letras-traducidas-thin-lizzy/

10/20/2008

I was made for loving you

Aqueixa és una de les meves cançons preferides d'un dels grups de rock (i no només del hard-heavy) que més em fascinaven. Tenen un bon esplet de cançons que passaran als annals del rock però em fa l'efecte que seran recordats sobretot per aqueixa de darreries del setanta, una mescla del rock dur amb el sons funks i disco que tant s'usaven aleshores --i que ara tornen a agradar a molta de gent: benvenguts siguen els revivals i studio 54s.



PD (dimarts: 21/oct.): aqueixa entrada, és segur que agradarà a the Magician. M'hi jugaria un berenar.



Si qualcú la vol sentir en directe, més rockera, amb orquestra i subtitulada, vet-la ací:

Si qualcú vol venir a una conferència...

Si qualcú hi vol venir, aqueix dimecres dia 22, a les 18.30 h, faig una conferència sobre la colonització i la societat de Mallorca en el segle XIII, com a part del Curs: Mallorca en el segle XIII: Jaume I i Ramon Llull.



Aqueixa és la informació que he trobat del curs:
"El Museu de Mallorca acull, del 15 d’octubre al 13 de novembre, el curs ‘Mallorca en el segle XIII: Jaume I i Ramon Llull’, organitzat per l’Estudi General Lul·lià. Entre d'altres activitats, l'Estudi General Lul·lià organitza cursos sobre la història i la cultura de Mallorca. A partir de l'any 2008 va decidir que els cursos es relacionarien amb la figura de Llull i la dimensió històrica i cultural de la seva obra. Enguany, atesa la efemèride dels 800 anys del naixement del rei en Jaume, el curs s’ha relacionat amb els dos personatges coetanis: Llull i Jaume I, tot presentant el panorama de l'època.
El curs va adreçat a públic general, tot i que majoritàriament s'hi han matriculat persones llicenciades en història, història de l'art; estudiants de segon cicle; mestres, etc.

http://www.euroregio.eu/pc/AppJava/cat/actualidad_cultural/cartelera/Baleares/new_82954.jsp

Lloc:

Estudi General Lul·lià,

Sant Roc 4, 07001 Palma de Mallorca

Tel. 971 711 988; Fax. 971 719 105;

correu-e: info@estudigeneral.com

http://estudigeneral.com/catala/contacte.php

Sideways

Me'n vaig a jeure, més tard del quefeia comptes, però és que, quan tornava d'un sopar, m'he temut que a Tv3 feien Sideways --en castellà li varen posar Entre Copas-- una de les pel·lícules que m'han agradat més de fa una partida d'anys (a mi em va passar per malla i no la vaig conèixer fins l'any passat, quan en vaig comprar, rebaixat, el DVD, fora sabre que hagués tengut un oscar i que fos una pel·lícula apreciada pels cinèfils. La som vista un esplet de vegades, i volia deixar passar el temps abans de tornar-la a veure. però ha estat bé escoltar els diàlegs en català. Au, bona nit i a posar els ossos de pla.


10/19/2008

Da-li maraca! (rumba i gitaneo)

Ahir xerràvem de la música que escoltam darrerament. Jo vaig dir que m'agradava la rumba i la música gitana. Se varen pensar que feia referència a la nova rumba catalana, o al flamenc (que també m'agrada), però jo volia dir cançons i grups com els de baix. Em pegarà o no, les lletres seran així com siguen, PERÒ A MI M'AGRADA. Au, ja ho he dit.

Er Fuego


LOS CHICHOS - NI MAS NI MENOS


LOS CHUNGUITOS - AY QUE DOLOR


LAS GRECAS - ACHILIPU

10/16/2008

Retirada

Dissabte a vespre vaig pasturar a voler, fins trenc d'alba (les cinc del dematí). Va ser un bon acomiadament de la marxa, la festa i la bauxa, perquè, després d'un parell de mesos d'anar per ací i per allà i, també, de fer l'animal, ho deix anar: em retir. Per una temporada llarga. Mig any, un any o més. Ja ho veurem. Ho vaig dir als amics, però d'aquella suerte i amb aquella notxe, no en feren gaire cas... No és que passi res d'especial (o sí): toca una etapa de canvis, de posar orde, de dur a terme projectes i resoldre necessitats, que ja tenia prevista. La nova etapa, de fet, ja va ha començat: despús-ahir mateix al congrés i continua, avui horabaixa, demà i dissabte a un altre congrés, aqueix a València, i tirarà envant, si puc, fins que trega el net de tot el que duc endarrer.
Que no és poc, precisament, perquè a partir d'ara he de fer (i ho vull fer) altres coses: em toca centrar-me en la feina (tenc compromisos adquirits que he de complir, per qualque cosa m'hi vaig comprometre), estudiar oposicions, fer la tesi, acabar i complir compromisos (publicacions, feines...) que em faran impossible fer vida social (tanta com l'ha que havia fet aqueixs darrers mesos, vull dir) i, part damunt tot, sortir i fer l'animal. He de menester concentració, molta, i un ambient propici per a tenir-la. He de mester TRANQUIL·LITAT, en definitiva. Fer feina a cobro i amb el cap a la feina. Hi he pensat molt aqueixs darrers mesos i, no fa gaire, vaig decidir posar fil a l'agulla, perquè vaig arribar a la conclusió que tot i bé no pot ser, i que toca triar. I, dit i fet, vaig posar una data per posar punt, dia 12 d'octubre. No perquè fos el Día de la Patria, precisament, sinó perquè coincideix amb una "punta! de feina i d'activitats que són més que compromisos: són coses que sempre havia volgut fer. ¿Que per què la cosa és (o vull que siga) tan dràstica? Per lo dicho, perquè com que em conec y la cabra tira al monte em pertoca disciplina, planificar, definir prioritats i tenir voluntat per a complir-les, perquè m'hi jug les sopes, el futur i la trajectòria professional. M'hi jug fer el que sempre he volgut fer i que, si no vaig viu, amb els peus fiters i les fites clares, pot passar de llarg. Sé que pot parèixer fins i tot materialista, però és el que tenc ganes de fer, avui i ara. Sí que vull, per exemple, anar a qualque dinar o sopar, però anant a jeure a la una com a molt. ¿Que no hi ha tant per tant? Ara com ara em toca aprofitar el temps fent aqueixes coses (i que quedi clar que no pens que aqueixs darrers mesos l'haja perdut, no és això: l'he aprofitat a bastament!). I també em pertoca parar esment a d'altres. Per exemple, a poder pagar la hipoteca i les despeses habituals sense haver de tallar les llesques primes, i per això és necessari estrènyer-se la corretja, fer el cap envant i anar per feina. Toca malavejar a les totes. Quan toca, toca. Però tan sols que ens entenguem: això no vol dir que la gent que he anat aqueixs darrers temps no siguen uns amics excel·lents (vet si ho són!) i anar amb ells no ha estat ni és, mai de mai, perdre el temps o tudar-lo, però fins que no mudi la cosa i aconseguesca aqueixs objectius m'hauré d'estrényer un ou, estar cap calat i dedicar-me a posar colzos i, per això mateix, ens veurem més poc per enmig. Si qualcú hi surt perdent, indubtablement, seré jo. Però si tot va bé, serà només per un temps i, sobretot, per guanyar-hi. Hi ha una cançó dels Posies que diu "I've got a lot of thoughts/ got a lot of plans". Jo també. Però vull que els meus pensaments i els meus plans siguen part del present, que es convertesquen en realitat i que no quedin, simplement, en allò que "I could dream all day".
Ara només toquen tres coses: feina, orde i disciplina. Que no és poc.



I've got a lot of thoughts
Got a lot of plans
I lost a lot of sleep
Trying to understand

I could dream all day...

In a blackened room
Staring into space
Underneath a thousand blankets
Just to find a place
Where everything is reachable
Imagining is safe
I tried to make it so
I didn't even know

I could dream all day...

I dreamt I was awake
My mouth was colored grey
As the world revolved around me
I could only say

I could dream all day...


10/10/2008

L'exchaval de la peca (en MARC PARROT)

Supòs que molta de gent se'n recorda del Chaval de la Peca, però --segurament-- molt més poca gent sap que el Chaval no era més que l'alter ego --accidental, de tot d'una-- d'en Marc Parrot, un music català amb una llarga trajectòria dins el món de la música "alternativa" o "independent" i que ara --els dos darrers discs-- els ha fet en català. A mi, personalment, m'agrada molt (més que els vetusta morla, per exemple), motius lingüístics a part; basta i prou amb cercar més videos dels seus temes en castellà al youtube o amb escoltar-los al seu web (http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html).


Ulleres per veure-hi malament


La reina del meu cor


Mentider


SUPERHEROI

10/08/2008

Ja som arribat!

Ja som tornat de Madrid (ja contaré com és anada l'eixida), i només tornar, ha tocat inauguració de l'exposició en la qual he participat i treballat aqueixs darrers mesos. Ara mateix torn de la inauguració. Ha estat així com pertoca: gent, trull, la visita guiada per a les autoritats i gent important i, just llavò, després d'una mica de tiberi tocar comparació a la Vila per posar els ossos de pla. Ara, com ara, però, no puc aclucar els ulls i agafar el so. Coses que em passen quan hi ha hagut una cosa d'aqueixes.

Per a qui li interessi, hi ha una plana web de l'exposició:

http://reijaumeprimer.cat/

La setmana qui ve, torn a tenir trull de jornades i congressos. De dilluns a dijous, a Ciutat, a un congrés sobre en Jaume I que organitza l'IEC conjuntament amb institucions mallorquines i balears. De dijous capvespre fins dissabte, a València, a un altre congrés sobre migracions. Si puc, miraré d'agombolar per tornar a Mallorca el dissabte a vespre, a temps per ésser al sopar de les bodegues. Ja veurem si puc.

10/02/2008

Tancat un parell de dies: cap de setmana a Madrid



Ja contaré com és anada l'eixida

10/01/2008

Crònica d'un cap de setmana (i un poc més)

No escrivia d'ençà de fa un parell de dies: la mescla de feina, ressaca i constipat en tenen la culpa. Divendres a vespre, després de la cata de Vega Sicilia (hi vaig anar!) i d'unes burballes de pinyol vermell, però que feren suar tothom, partírem cap a Binissalem. Eren la una i mitja passades. És comprensible, idò,
l'hora que férem: les sis. El resultat: el previsible. El dissabte a vespre, un poc més del mateix: Binissalem, amb l'actuació de Vetusta Morla com a plat fort. Ja sé que n'hi ha que diuen que "Un día en el mundo de VETUSTA MORLA es el mejor primer disco de un grupo en la historia del rock español", però, pel meu gust, no hi ha tant per tant. És ver que els conec poc (només un parell --mallorquí-- de cançons, però no crec que estiguen a l'altària o que tenguen un nivell creatiu o artístic consemblant, per exemple, al dels Planetas o d'Antònia Font. Per això mateix em va sorprendre que fossen el "grup super bo" de la revetla. Tot va a gusts, però, i el meu no té perquè haver de coincidir amb el de la majoria. Em vaig passar bona part del concert fent vida social entre cançí i cançó i rient un poc, que és del que es tracta. L'endemà, otra ves trull nocturn amb en Leo, en Joan i companyia. Tanta de sort que me'n vaig anar a jeure prest, perquè n'hi va haver que es colgaren de jorn. I, ahir a vespre, sopar en petit comitè, amb na Júlia com a protagonista "oscaritzada". Va estar més que bé. Tret d'això, feina i poca cosa més. Bé, només una --i no gaire important, tampoc--: tornen les rutines. Avui he començat les classes a la UIB.

Un parell de videos de Vetusta Morla








AFEGITÓ


PD: en Tià em va enviar aqueixa foto de la conferència de Calonge. Pens que va anar més o manco bé. I, sens dubte, també va anar bé el sopar amb gent de per allà (mos convidaren!): entre d'altres, hi havia en Francesc Antich --un antic company de carrera, que imagín que deu estar fart que li demanin si és res del president--, en Jaume Vallbona, en Pau Vadell i amics de per més a prop (en Tià, en Joan, en Rafel). Bon tiberi i bona tertúlia, que no va durar tot el que voldríem. Calonge és lluny de la Vila i hi han d'anar per carreteres que són d'aquella suerte. Per cert, que hi ha un restaurant tailandès d'anomenada: tenc amigues i amics que hi van a posta de Campanet o de Consell. Jo hi havia d'anar amb ells aqueix estiu, però finalment ho vaig haver de deixar anar. En tot cas, serà l'estiu que vé si no s'extravé --cosa poc probable-- que hi toqui comparació abans.

9/26/2008

Memèu

Continui amb el memèu i amb mal de cervicals. I mira que avui tenc cata de vins i que toca tastar el Vega Sicília (és a dir, un vi que no em puc permetre ni cada dia, ni cada mes, ni cada...). No sé què he de fer, si anar-hi (i acabar de constipar-me de tot) o si quedar a ca sa Tia encaxofat, veient un DVD de Me llamo Earl (la meva sèrie preferida, ara com ara) i escoltant música més o manco malencòlica, que és la que pens li va a aqueix temps, com aqueix tema d'en Paul Collins (Always got you on my mind). No em cans mai d'escoltar cançons com aqueixa.

PD: és una llàstima que les dues versions, l'original i la més recent en directe, no siguen senceres.





9/25/2008

Cansament

És per demés: el trull, els nyirvis i el cansament passen factura. M'he passat tot el dia amb un mal de cap d'aqueis que no deixen fer feina, amb un fil de febre, escanyat i amb mal de cervicals. De més a més, pareix que la primavera de l'hivern ha fet, a la fi, acta de presència. En dies com aqueixs, un hom té ganes de cercar cobro i d'escoltar cançons com The River People, de the Walkabouts.

9/24/2008

Si qualcú hi vol venir

Idò això

Fet una coca tova

Així em trob: fet una coca tova. Ahir vaig dormir catorze o quinze hores. Tenia previst fer feina (encara som de vacacions), però el mal de cap, la febre (poca, si he de dir ver) i el cansament varen fer que m'estimàs quedar dins el canastro. Això sí, amb les aspirines i d'altre medicament consemblant que pertocava. Supòs que he estat així per mor d'un parell de coses: de tot el truller, de la "por escènica" i dels nyirvis de la setmana passada (vaig acabar amb el cap com un bombo), del canvi de temps (encara he estat a temps a quedar remull!) i, potser, com diuen els de la meva quinta, perquè "ja tenim una edat". Això darrer, també, podria ser una de les causes de la baixada. Sí, és ver, però pens que poc en el meu cas, i no perquè em pensi tenir vint anys, sinó perquè la qüestió de la franja d'edat que un assumeix com a pròpia és, sobretot, una qüestió d'actitud. Sense oblidar qui és cadascú i a quin moment vital es troba, és clar, però tenint sempre present que la joventut (com la vellesa, o la "segona edat") és, en bona part, un estat d'ànim.


9/22/2008

Plou!

Per devers la UIB, fa aigua de canal! Fotre quin bruixat!






Ja som a Mallorca

El col·loqui de València va acabar dissabte a migdia; va ser, com sol passar en aqueixes ocasions, el moment de recordar que hem d’enviar els texts definitius dins manco d’un any, d’intercanviar adreces electròniques i postals, de fer projectes de convidades, d’acomiadar-se més o manco efusivament i, com se suposa, de prendre els atapins cap a l’estació de tren, l’aeroport, el restaurant o –coses d’historiadors— les llibreries. A mi m’havien de venir a cercar a l’hotel els de l’associació El Tirant. Així és que vaig anar a trescar un poc per la ciutat; per començar, vaig fer una aturada a la Llibreria París-Valencia, que és just devora l’hotel. No sé com ho fan: tenen llibres bons, d’editorials d’anomenada, de fa pocs anys –és a dir, que no tocarien estar descatalogats— a 2, 3 i 4 €. En vaig comprar un grapat per a mi i un llibre de fotos d’en Charles Bukowski per al brother petit (vaig pensar que li faria gràcia: li agrada la literatura d’aqueix autor). Després d’un dinar lleuger a un italià –d’una pasta farcida de pera i amb salsa de pruna que era mel-, vaig anar cap a l’hotel.


El famós pont


El pont de la mar


València, ciutat burgesa


El restaurant

Allà ja hi havia n’Ernest Belenguer –un dels altres historiadors que havia de participar a la taula rodona sobre en Jaume I del monestir de Santa Maria de la Valldigna— i la seva esposa; al cap de poc temps arribà un membre de l’organització (és a dir, de l’Associació Tirant lo Blanc) i partírem cap a la Valldigna. Abans, ens aturàrem a Favara, on hi teníem l’hotel. En aqueix moment, havia de menester descansar un poc; tant de trull fa efecte. A les set de l’horabaixa tocàrem comparació al monestir; allà tenguérem un guia excepcional, l’historiador i arxiver d’Ontinyent Vicent Terol. És una llàstima que una obra arquitectònica de tanta d’envergadura –de categoria, que dirien per allà— estigués a punt de ser totalment desmantellada i, fins i tot, dinamitada. Tanta de sort que han tornat (i reposats al seu lloc original) part dels arcs gòtics que havien estat venuts i recol·locats a l’Espanya profunda, concretament a Torrelodones.

El monestir:
















Després començà la taula rodona sobre Jaume I; va ser tot un luxe poder compartir-la amb dos historiadors de tanta d’anomenada i amb la trajectòria investigadora i acadèmica de n’Ernest Belenguer i n’Enric Guinot. Entre els parlaments i les preguntes, vàrem estar dues hores. Pareix que la cosa va dir bé, o almanco així ens ho digueren alguns dels assistents (vengueren a posta per a dir-nos-ho). Després, sopar al monestir –amb una basca que feia que tothom tengués el front humitat— i, com pertoca, una tertúlia animada. Aqueixa gent del Tirant és excel·lent, amb interessos i preocupacions molt semblants a les de l’Obra Cultural, i això feia que hi hagués bona sintonia. Com que n’hi havia que tenien ganes de pasturar, vaig trobar que havia de “conèixer món”; concretament, i per indicació dels/de les guies locals, la platja de Gandia. Quina gentada, quin truller, i quines... –bé: vull dir quin tot. Ja té raó en Vicenç (i jo no li havia fet gens de cas), que a la platja del seu poble hi ha bones pastures ferm. Tant, que vénen ganes de pasturar una partida d’hores, i passa el que passa. Però vaig fer (relativa) bonda, perquè havia de passar el diumenge dematí trescant la comarca amb l’amic en Pep Mas de Xaló.

La taula rodona


El monestir de Santa Maria de la Valldigna (quan partíem cap a la platja de Gandia)

Amb en Pep férem (ho supòs) la ruta prototípica de turisme cultural, però amb un al·licient afegit (per a mi): visitàrem Sant Llorenç d’Alcudiola, una petita –petítíssima—capella d’un llogaret desaparegut al segle XVII, on hi ha enterrades algunes de les famílies de la Vila (i d’altres pobles de Mallorca) que havien emigrat a la comarca després de l’expulsió dels moriscs. Feia com a cosa pensar que dins aquella capellona, o just a devora, enmig d’aquella planura immensa d’arrossars, de tarongers i d’horta, hi hagués les despulles de gent de la Vila i de Mallorca. Tresca-que-et-tresca, tornàrem cap a la Valldigna; allà hi hagué dinar i més tertúlia. D’història i de política, of course, però sobretot (d’això darrer) perquè abans d’arribar nosaltres hi havia hagut una taula rodona, organitzada també pel Tirant, on havien participat el PP, el PSOE i el Bloc.

La comarca


En Pep Mas (de Xaló), davant Sant Llorenç d'Alcudiola



Tornant cap al monestir


la clau de volta

A les tres i mitja, en David i en Raül, dos membres del Tirant, que tornaven cap a caseva, a les comarques del nord del País, m’acostaren a l’aeroport. Tenia el vol a les set i mitja, però es va retrassar; així és que vaig arribar a Palma a les nou passades. Carregat amb les maletotes plenes de llibres, feia mal caminar per dins Ciutat. Havia de quedar a dormir a ca un amic, però ell era al teatre i jo no tenia la clau de caseva. En vistes de l’èxit, vaig cercar, més carregat que una somera algerina, un lloc on donassen una mica de tiberi i, part damunt tot, que no fos gaire lluny. Només vaig trobar un restaurant xinès. Com que l’únic client era jo (eren devers les deu i mitja), vaig tenir la impressió, per moments, de no ser ni a Europa; la televisió era xinesa i, evidentment, parlaven en qualque llengua de per allà (el mandarí?); per paga, una altra persona que va entrar, feia tot l’aspecte de ser de per devers la Gran Murada, i la teca –evidentment—, també (o segurament no tant). Ells feien i desfeien com si jo no hi fos; amb aqueixes, la madona comença a barrejar a l’amo, nyic-nyec, nyic-nyec, més de deu minuts, i aquella dona que no perd la miula i aquell homo que està amb el cap calat, aguantant estoicament la tempestat. A l’entretant, no sé quines feines feien de comptar doblers i amb els coberts. Podeu ben creure que tenia la impressió de mirar una sèrie sobre la vida domèstica dels immigrants xinesos o, fins i tot, de veure-ho tot per un mirall i ells no se’n temessen. Amb aquestes estàvem, quan n’arribaren tres (de per ací o aclimatats) a sopar i la vida domèstica xinesa es va aturar per uns moments, que varen ser els que vaig aprofitar jo per pagar i fer camí cap al pis del meu amic. Quan ell va arribar, jo estava fet una coca tova i al cap de mitja hora ja feia roncos. Avui dematí, a les nou i mitja, ja era a la Universitat; a hores d’ara esper el lliurament de treballs, que m’assignin el nou despatx (compartit, evidentment) i no sé quan de tràmits acadèmics més. Com que som dins una classe, esperant –més totsol que un mussol— que em cridin o que toquin comparació, i la cosa se retrassa, escric tot aqueix testament, que estic ben a punt d’esborrar però que no ho faç no se per què. Només sé que fris que siga el vespre, ser a canostra, veure la família i després anar al canastro de ca sa Tia, a posar l’espinada de pla. Ben de pla.