La reina del sur: una novel·la de narcotraficants (i de moltes més coses)

Aqueixs dies he llegit La reina del Sur, de n'Arturo Pérez Reverte i, si he de dir ver, feia molta d'estona ferm que no passava tant de gust de llegir una novel·la. Sempre m'ha agradat molt així com escriu en Reverte i per mor d'això --fins i tot-- de vegades no faç gaire cas de segons quines opinions seves, part damunt tot del seu nacionalisme espanyol, orgullós i decididament bel·ligerant. No és de política, però, que en volia escriure aqueixes retxes, sinó --si em permeteu que em fiqui dins conrós que no són els meus-- de les seves novel·les. Les de la saga Alatriste m'agraden, i molt, però sempre que llegesc novel·les històriques --tret de qualque excepció, com les de n'Umberto Eco, o Borja Papa, d'en Joan Francesc Mira-- tenc la sensació que els personatges i, sobretot, la veu del narrador pensen i de vegades senten com una persona del segle XX (o del segle XXI). Així i tot, les de n'Alatriste són de les millors. Però aqueixa novel·la, ambientada en les darreries dels noranta i el començament de la dècada del 2000, defuig la categoria d'històrica, però demostra un esforç de documentació molt important, igual o superior al de les novel·les de n'Alatriste, i amb un resultant excel·lent. En Reverte s'ha documentat, espigolant o a ambostes, de nàutica, dels quefers i negocis dels narcotraficants, del llenguatge mexicà i, en definitiva, de tots els aspectes i temes que eren necessaris per construir (i mantenir) la sensació de versemblança de la trama. I ja he dit que m'agrada molt així com escriu --amb excessos o no, amb sortides de botador i sense--. I, respecte de l'argument, més val que llegiu més a baix què en diu gent més entesa que no jo, que no puc evitar sentir simpatia i respecte per na Teresa Mendoza. I quan et passa això amb un personatge i una novel·la saps que t'acompanyaran molt de temps o per sempre, i que tornaré a llegir aqueixes cinc-centes planes i busques que té l'edició de buxaca. D'aquí un parell d'anys, és segur, per tornar a assaborir-ho així com pertoca.

http://www.cuantoyporquetanto.com/htm/libros/libros_lareinadelsur.htm

-Sonó el teléfono y supo que iba a morir-, así empieza “La reina del sur”, la ultima novela de Pérez Reverte, Teresa Mendoza tiene que huir de Sinaloa (Méjico) simplemente por ser la novia del güero Dávila, piloto de avionetas que transportaba droga para los narcos del cartel de Juárez, antes de conocerle, ella trabajaba de cambiadora de pesos, con un móvil en una mano y una calculadora en la otra, blanqueando los dólares de los automovilistas que les paraban en la calle a Teresa o a cualquiera de las cientos de pobres chicas que se ganaban la vida de la misma forma. Con él fue feliz, por primera vez en su vida sin problemas económicos, sin hacer otra cosa que estar en su casa viendo telenovelas. Pero ahora Dávila había traicionado a sus jefes, y le habían “chingado la madre”, sabiendo que Dávila estaba muerto, Teresa logra huir a España (su padre era español) gracias a un antiguo jefe del güero, narco importante de Culiacán que pretendía retirarse del negocio y empezar una vida “honrada” en la política mejicana. Encuentra trabajo en Melilla como encargada de un club nocturno donde conoce a Santiago Fisterra, otro transportista de droga, vive y esta vez trabaja con él cruzando el estrecho de Algeciras a Marruecos por las noches en una lancha cargados de hachís y cocaína (nunca heroína, la única heroína de esta historia es Teresa) evitando las planeadoras de vigilancia costera de la guardia civil. Esto es solo el principio, con el tiempo Teresa se convierte en una “empresaria famosa” de la costa del sol, con empresas tapaderas en Gibraltar (ahora tan de moda), siendo conocida como “la reina del sur” por los periodistas y “la mejicana” por la policía y la DEA americana. El resto es mejor leerlo. La idea de esta novela se le ocurrió a Pérez Reverte en Méjico escuchando un corrido titulado “Camelia la tejana”, durante dos años y medio estuvo documentándose, hablando con agentes de aduanas, guardias civiles, narcotraficantes mejicanos, etc. viejos amigos que conocía de sus más de veinte años de reportero. Es una novela entretenida, de lectura fácil, dura, a veces violenta, donde en ningún momento se juzga a nada ni a nadie, muy visual, según el autor ya están preparando la versión cinematográfica, con mucho lenguaje mejicano, el lenguaje de los corridos de Sinaloa, en los que grupos como “Los tigres del norte” cantan las hazañas de los narcos, y eso es esta novela, un corrido de 542 paginas, o mejor: “el narcocorrido de Teresa Mendoza”.

Qui vulga sabre més coses de la novel·la i de l'autor pot trescar per ací: http://www.icorso.com/paseo12.html

http://www.capitanalatriste.com/escritor.html?s=bibliografia/fl_reina_sur

Una versió cinematogràfica

Si no hi ha res de nou, ara deu haver començat el rodatge de la versió cinematogràfica de la pel·lícula, amb n'Eva Mendes com a protagonista (ho podeu llegir ací i aquí.) Només un emperò "visual": na Mendes és extraordinàriament atractiva --la piga i el pentinat li donen un aire de Cindy Crawford llatina-- però la seva bellesa exhuberant no encaixa gaire en la descripció que fa en Reverte de na Teresa Mendoza: prima, ni guapa ni lletja, però atractiva i amb classe. De tota manera, no seré jo qui en me queixi.

Els narcocorridos de La Reina del Sur

Si hem de fer cas al que ha dit en Reverte, el personatge de na Teresa Mendoza li va venir al cap escoltant un narcocorrido dels Tigres del Norte, Contrabando y traición (conegut popularment com “Camelia la tejana”). El mateix grup, quan va conèixer l'existència de la novel·la d'en Reverte, va fer un tema en honor de la novel·la --titulada també la reina del sur-- i que, evidentment, en constitueix una banda sonora més que apropiada. I si, a l'entretant, voleu pegar un tir de tequila, a mitges amb na Teresa, no hi dirà gens malament.

Contrabando y traición (“Camelia la tejana”)


La reina del sur


La reina del sur (directe)