12/11/2008

Una paella heavy

Feia un parell –llarg— de dies que no escrivia. Per feina, perquè no vaig tenir lleguda, perquè no vaig estar gaire fi, un poc per tot. Li reprenc, després d’un parell de dies, recordant un dinar –una excel•lent paella valenciana, per obra i gràcia d’en Vicenç-Vicent— que férem a ca na Mar, a s’alqueria Blanca, la guarda de panxeters i santmateuers. El cel era tapat, feia fred i una brusca que no s'aturava de caure. L'ambient era totalment hivernenc, com també el paisatge ennivolat que s'atalaiava des de s'alqueria Blanca.

La Vila, vista des de s'Alqueria Blanca

Coses rares, no vaig arribar el darrer, i vaig ésser a temps a triar lloc: devora el cuiner i just davant la paella. Heu de creure i pensar, i pensar i creure, que hi va haver una estona que la gent piulava poc, tant mascles com femelles, però de mica en mica (i a mesura que l'arròs i el vi entraven al gavatx) a tothom li va tornar a revenir la xerrera; primer de tot, per alabar la paella; llavò un poc de tot i de qualsevol cosa, i més d'una vegada pegant d'Artà a Capdepera.


La paella valencianovilera
Mentre la secció femenina (i no era de la Falange) s’empeçolava una botella de dos litres de vinel•lo (sense comptar el vi i el suc que havien begut, i llavò diuen que som nosaltres que ens desmandam), la secció masculina s'anava reunificant geogràficament. He de dir que no havíem fet molta més bonda que elles. Tot va començar amb el vi i va reprendre amb en Vicent --quines idees-- tirant rom als pastissos de na Joana i n’Antònia: si abans eren bons llavonces ho varen ser més. I llavò, dividit per seccions (ja sabeu que les darreries d'aqueixs dinars i sopars solen acabar distribuïts per sexes) començàrem a xerrar d’això i d’allò, i nosaltres acabàrem per conversar –ells en poden donar fe— del que és heavy, del que és heavy metal, del que és hard rock, del que és simplement rock’n’roll (i de temes consemblants propis de gent d’una certa edat quan ha menjat bé, ha begut un parell de tassons de vi i ha fet qualque esquitxo de suc). Qui més qui manco tenia la seva pròpia opinió –ja explicaré, si em lleu, quina és la meva, però ací escau de recordar quin era el meu parer del que era, a un temps, ser heavy—. Jo, entre d’altres coses, vaig treure a rotlo quins són, o a mi m’ho pareix, els més dignes successors d’AC/DC (Airbourne) i que segons quins grups feren cançons que eren perfectament heavy metal –i trash i speed— en la dècada dels setanta. Un exemple: Queen (sí!), autors, a més d’un bon esplet de cançons que poden ser considerades estilísticament heavy metal –a l’americana, això sí— d’un tema del que s’ha dit (i pot ser amb raó) que és un dels primers temes de trash metal: Stone Cold crazy. També xerràrem d’AC/DC, i jo vaig aprofitar per recordar quins havien estats els inicis musicals d’en Bon Scott; per exemple, els Spektors i the Valentines. I tots coincidírem que AC/DC és un gran grup. En qualque cosa ens havíem de posar d’acord: a tots ens agrada AC/DC i Highway to hell.

PD: La secció femenina, si he de dir ver, no sé de què xerraven; no mos tornàrem a aplegar fins que va tocar llevar taula i escurar la paella i, després, seure un poc devora l'estufa. Si qualcú dels presents llegeix aqueixes planes, i vol que penji més fotos, que ho me diga.

BANDA SONORA:

AC/DC - Highway to Hell (Live At Arnhem 1979)


VALENTINES


Stone Cold crazy (Queen)


Versió en estudi


En directe (1974)


Cantada per James Hetfield (de Metallica) i tocada per en Tony Iommi (guitarrista de Black Sabbath) i pels membres de Queen (supòs que era un homenatge a en Mercury)