Represa. Mr. Airplane Man

Després de dos mesos d'inactivitat --coses de feina, cansament, vacances, constipats i altres coses de salut-- reprenc l'activitat bloguera. I ho faig recordant Mr. Airplane Man, un grup de només dos components, com els Black Keys i els White Stripes. Són més garatger i "oldies" i a més cridaven l'atenció perquè tots dos integrants --cosa poc habitual en els grups d'aqueix estil-- eren dones. A mi m'agraden especialment i trob que meresqueren més sort (o mereixen: no sé si s'han arribat a desfer del tot).

Swim (remixes) de Caribou

Bon dia a tot hom després de dies, gairebé mesos, de pràctica inactivitat. Coses de la feina, bàsicament. I també de l'avaria de l'ordinador, que encara dura.

Bé, posarem fill a l'agulla. Després de l'éxtasi rocker del concert dels Bellrays, aqueis dies em som dedicat a escoltar coses un poc diferents: es tracta de no embafar-se. Concretament, entre d'altres coses, he dedicat el temps a escoltar un poc de música electrònica (de la que m'agrada més, és a dir, psicodèlica, indietronica, industrial, new rave...). Un disc que m'agrada són els remixs de Swim, el darrer disc de Caribou. Aqueixa casta de discs, ja ho sabeu, poden esdevenir-se una espècie de calaix de sastre on espeses vegades el principal alicient és l'endarrer de sabre com sonaria tal o qual cançó mesclada --o "tocada"-- per aquell o per aquell altre. Per a mi la sorpresa ha estat que m'agradi més la remescla de Kaili deWalls que la feren els Fuck Buttons. Segurament perquè m'esperava onades de psicodèlia i per la remescla n'hi campa ben poca. A parer meu, és clar...

Per a na Tatanomima

Si qualcú --que no li agrada la música indie o que no li va ni li ve-- et diu que li agrada Pale blue eyes de Velvet Underground demostra (pens jo) que, com a mínim, té gust.

Llavò ve quan penses que t'agradaria compartir amb aqueixa persona música de la que escoltes, però més contemporània i que pugui a tenir a veure qualque cosa amb l'estil d'aquella cançó (en primera) i del grup (en segona). En aqueixs casos, comptats, un hom pot decidir fer una selecció de cançons i fer-la-hi arribar. Si voleu saber quina va ser ésser --tota de música de fa poc-- pitjau

ACÍ

Si de cas, ja em direu el què.

The Bellrays

Després del parèntesi estiuenc reprenc el blog amb bones noves. Vénen. A Mallorca. Sí.

Es Browny, es Nico i jo serem davant de tot per veure sa Lisa ben de prop:



Soul...







Punk



Punk-soul



Rock'n'roll de tota casta

Lady Marmalade des Pla

En tenir una certa edat, jo voldria tenir aqueixa humor

Musica d'estiu (5): Flyafter

Indietrònica, o electropop, del que ara s'usa, amb cançons per passar un capvespre

d'estiu a El Sol, a Son Serra, devora na Borges.

Com? Que no sabeu on és El Sol?

Ai, ai, no anam... Segur que vas molt estressat/da ;-)

(com jo mateix)

Si qualcú vol saber més coses de Flyafter, que pitji

ACÍ


Supòs que a l'amic en Nandes li deu agradar aqueixa cançó

(escoltau a partir del minut 1)

Aniversari

Una moixa llamada Cati

A ca la tia Catalina Caquera estam de celebració. El redenebot de la tia fa anys i aqueix blog per als amics en va fer dos no fa gaire dies. Qui ho havia de dir! Per brufar-ho, un poc de festa. I com que aqueix espai, sobretot, va de música, res millor que un bon esplet de cançons que avui sonen com a banda sonora a dos Buidapistes:

- Festa de Portassa, amb un bon esplet de temes "clàssics" --i altres no tant-- de la música de garage (que jo en dic "de portassa", per fer broma, amb una accepció gens rígida del terme, i amb la qual faig referència als estils que solen agradar als aficionats al garage-rock: soul, funk, rhythm & blues, twist, rock'n'roll, punk i --per supost-- garage). Música alegre i per ballar, des de la dècada dels seixanta ençà fins ara mateix. Pensat per a en Nico (i dedicat!), que va fer anys dia 6.
Molts d'anys, momo de força! Esper que tu i na Ju gaudiu aqueix present que ella et va fer!

Qui vulga saber coses de com sona, que pitji

ACÍ

- Aniversari Sam Inot, amb un raig-i-roll de devuit temes de pop, electropop, pot rock, rock electrònic, dance-rock, electrònica, noise rock i rock guitarrer. La majoria són temes actuals, de grups més o manco nous de trinca, però també n'hi ha qualcun de més granadet.

Qui vulga saber coses de com sona, que pitji

ACÍ

Au idò! Fora rampa!

Arriba l'estiu i la fèmina dominàtrix riu

La Fèmina Dominàtrix fa anys.

Llarga vida a la fèmina dominàtrix, cridarà tot el dia el seu seguici servil.

Els poquíssims resistents a l'esclavatge a què sotmet tota la parròquia ginebronina no podem consentir el seu èxit i patir les seves fuetades incansables. Mentre ideam la manera de desfer-nos del seu jou i del seu look de cuiro negre, he pensat fer-li un present enverinat que li emmetzinarà la festa: un buidapistes falsament dedicat a lloar el seu poder. Serà tot el contrari: com tots els altres buidapistes, la festa quedarà buida en un tres i no res; la falaca musical i la ventimada de sons faran net d'admiradors i de presències submises. Una petita victòria mentre preparam la batalla final.

(Ella, a l'entretant, s'entretén d'una manera certament curiosa...)

Dominatrix Gets Crackin' with Wonderful Pistachios - The most amazing home videos are here

Vet ací la portada anunciadora d'aquell artefacte sonor against-dominatrixs, que començà fluixet, fluixet (Holopaw, Edward Sharpe & The Magnetic Z, The Magnetic Fields...), llavò començà a prendre (The Bravery, Two Door Cinema Club...), i que posà el peu post amb ritmes electrònics, new-rave i psicodèlics (Delphic, The Longcut, Fuck Buttons...).

En definitiva, desset temes que constitueixen una veritable compilació dels sons que odia la Femina Dominàtrix i que poden ser el motiu que intenti vengar-se de la meva endemesa a força de cops de fuet i de punyides de pues de fasser per allà on no dic.

PD: si voleu saber més coses del buidapistes emmetzinat, pitjau

ACÍ

Bé, Domi, ara de veres: molts d'anys, salut i força! -i conserva el bon humor- Au!

Tha'ts all folks: el darrer buidapistes de la temporada

Fa dos dissabtes vaig posar música en Es Colomer. No hi havia gaire gent, però va estar bé. O per ventura va estar bé per mor d'això, perquè vaig poder posar música amb tranquil·litat i enrevoltat d'amics. Vaig posar, primer de tot, un poc de "rock americà" -americana, en diuen ara-, rock and roll més o manco "clàssic", qualque cançó de surf i moltes de versions (de Roy Orbison, d'AC/DC, de Twisted sister). Després,una estona de "movida". Just llavò, vaig començar amb el que havia de ser el darrer Buidapistes de la temporada... (un buidapistes --ho explic per si qualcú que llegeix aqueixes planes no és amic o conegut meu-- és la selecció de cançons que prepar per posar un vespre i que té uns efectes gairebé instantanis: que tothom li acopi del bar. És per això que solc començar a posar música de matinada i que som apreciat pels propietaris de pubs que tenen tanquera. També empr els buidapistes per torturar i amargar la vida als meus amics, que no tenen altra remei que escoltar-los de cap a cap, fora ibuprofenos o paracetamol amb què protegir-se). Bé, el buidapistes de fa dos dissabtes havia de ser el darrer de la temporada, d'aquí que tengués com a títol That's all folks.

De què anava la cosa? De grups coneguts i ara relativament consagrats (Buit to Spill, Calexico, Rivers Cuomo -el solista i guiterra de Weezer-), de promeses perdudes que ara són grups de culte (16 horsepower), de grups i solistes d'ara i que sonen sovint (Andrew Bird, Elizabeth and the Catapult, Tim Williams, the Takeover UK, Maximo Park, the Horrors o the Drums -un de tants que es fan coneguts per mor d'una cançó a un anunci de cotxos, que ara tothom vol escoltar i que quan els posava no en feien ni una punyeta de cas). També varen caure un parell de temes més o manco emblemàtics i que ja han tornat un poc antigueus, però, tan sols que ens enteguem, d'edat, però no de so: concretament, My pal, de the God; Roman Gods, dels Fleshtones i Eightees de the Killing Joke (una cançó que se mereix ésser coneguda -i gaudida- com a qualque cosa més que el tema que va "inspirar" Come as you are, de Nirvana. També hi havia dues bones sabatades: Fire On the Moon, dels meus estimats Bellrays i Climax de la Phaze, un grup capaç de mesclar el dub amb el grunge i el noise i, de més, a més de sortir-se'n fen temes excel·lents com aqueix, que en un altre temps haguera estat un dels èxits del Malafama. Res, li acop. Si qualcú vol saber més coses del darrer buidapistes, pot pitjar

ACÍ.

I si no, tot això s'estalvia. Au.
That's all folks!

PD: I sí, també vaig posar aqueixa cançó:

Un trenc d'alba per a Son Real

Coses que escolt: the Longcut

Aquests dies no m'atur d'escoltar darrer disc de The Longcut, Open hearts, aparegut fa ben poc. Tenen el so característic de la ciutat en què es formaren --Manchester--: són rockers, atmosfèrics, psicodèlics i --en aqueix darrer disc-- fan servir bases electròniques per fer cançons que, fins i tot, són ballables. La guiterra, tanmateix, és la que comanda i du la doma.

Me'n vaig a València

Me’n vaig al País Valencià. Avui seré a Xaló a presentar el llibre Les arrels margalidanes del poble de Xaló (el podeu descarregar pitjant ací), juntament amb els altres autors, els amics Joan-Lluís Monjo i Josep Mas. A més de la presentació, és clar, hi haurà la trobada amb les amistats xaloneres –jo, a qualcuna, li duc un present “especial”— i el sopar amb vi xaloner. I també, supòs, sortirem/eixirem un poc, sense fer llarg, perquè demà de matí, som a un congrés a Dénia. Però crec que farem el matí per Xaló, i que hi dinarem, i que trescarem i riurem un poc. El capvespre ja hi haurà congrés de veres. El congrés és dedicat a l’expulsió dels moriscs i les seves conseqüències (podeu descarregar el programa pitjant ací). Nosaltres –en Joan-Lluís, en Pep i jo: vaja quin trio— parlarem diumenge de matí, amb una comunicació sobre l’emigració balear a la comarca de la Marina. Després, dinar a Dénia, i eixida cap a València. I dilluns comença una temporada molt intensa ferm.
Per cert, se coneix que el meu segon llinatge –que vaig normalitzar en Forners, que era com el duien escrits els meus avantpassats més antics— crida l’atenció. N’hi ha que el me posen Forner, n’hi ha que el me posen Fornés, n’hi ha que el pronuncien a l’anglesa i me demanen si ma mare ho és (és a dir, Forners amb accent pla). Ara, però, la cosa ja ha pres un altre tomb: se coneix que troben que Mas és molt vulgar i ja l’eliminen: Mirau com m’han posat al cartell del congrés. Des de luego...

Música xalonera

Què volen aquesta gent?

Aqueix cap de setmana vaig al País Valencià; en parlaré més envant. L'eixida, que pareixia que havia de ser mel d'abella, tendrà un regust amarg: ho llegesc a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3645827):

El jutge autoritza el tancament del repetidor que emet TV3 a la ciutat de València
Afectarà prop d'un milió i mig d'habitants · La campanya Televisió sense fronteres arriba a Girona
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha autoritzat la Generalitat a precintar el repetidor (sentència en pdf) que ACPV té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Això afectarà, segons que ha advertit l'entitat, gairebé un milió i mig d'habitants. La sentència del TSJPV respon el recurs d'apel·lació interposat per la Generalitat contra la negativa judicial a tancar el repetidor.

La sang em bull.

Un record per a en Luis Aguilé

Un record per a en Luis Aguilé, tot un fenomen social neoyeyé del tardofranquisme i la transició, gràcies a cançons com Es una lata el trabajar o la Chatunga. L'homo, de més a més, va ser capaç de fer una cançó amb el meu poble com a tema i --ho content com a cert-- de fer-ne una versió en japonès.

A.C.S., si n'hi ha.

La Chatunga, versionada per Doctor Explosion:



Cantada per n'Aguilé:

Més nostàlgia: Dream Syndicate, Long Ryders, Green on Red i....

Altra volta nostàlgia de les nits de marxa picaforteres (I de la música que hi sonava).En aqueixa ocasio, de la del primer Bauhaus, de Tramps, i del Chiringuito Coses del youtube i del Google, que permeten fer reviscolar amb les imatges que haguéssem volgut veure --ens havíem de conformar amb els discs-- d'aquells grups que tant ens agradaven. En aquell entonces, a Can Picafort no només sonava after punk, new wave, musica sinistra o punk. També hi sonava --i als mateixos locals-- garage rock, o allò que en dèiem nou rock americà. Rock d'arrels tradicionals americanes, però generalment més vigorós que l'actual so Americana. Grups com the Long Ryders, the Dream Syndicate o Green on Red. I més grups. Molt bons. En tornaré a parlar.

És mort en Willie de Ville

Quant som a punt de partir cap a la fira ecològica nocturna de Can Picafort, i llavò al Selva Rock, vull fer esment d'una notícia que he vist: és mort en Willie de Ville. Als cinquanta-cinc anys, se'n va un rocker de bon dir de veres, de fets, actituds i posat.





Podeu llegir la notícia ací

Avui m'ha pegat per...

Avui m'ha pegat per escoltar música electrònica de base rock, o feta per grups de rock que també saben (o sabien) fer servir els instruments de sempre. Per exemple, els meus estimats Primal Scream

videos del correfoc (BRUTAL!) dels dimonis de Hiachat a Artà (31/07/09)

Quina passada: Correfoc dels dimonis de Hiachat a Artà (31/juliol/2009)

Lágrimas negras

Hi ha qualcú amb coratge a bastament per dir, després d'escoltar-la de cap a peus, que no li agrada (o que no li diu res) Lágrimas negras d'en Miguel Matamoros?

Aunque tú me has dejado en el abandono,
aunque tú has muerto todas mis ilusiones
en vez de maldecirte con justo encono
en mis sueños te colmo,
en mis sueños te colmo
de bendiciones.

Sufro la inmensa pena de tu extravío
siento el dolor profundo de tu partida
y lloro sin que sepas que el llanto mío
tiene lágrimas negras,
tiene lágrimas negras,
como mi vida.

Tu me quieres dejar,
yo no quiero sufrir,
contigo me voy mi santa
aunque me cueste morir.