Coses que escolt: la Phaze

Dans l’éclat des néons
des lignes à haute tension
la guerre du bleu ou guerre du feu:
néant derthal!
iIs parlent d’ ecco-système
et c’est leur nouveau crédo
capitalistes et camarades ont baisé Kyoto!

Croissance toujours, croissance encore
ils veulent tous dormir dans un doux lit d’or.
Consommation, c’est le piège à con
Tout est saccage, saccage et destruction

There’s no other issue but a global warming
cos irresponsability will pay da cost
Are we gonna wait for the rising sea levels and flooding?
’still time to give our future a chance

LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!

Plus 5 degrés! chaos! calor!
soleil de plomb, terre cramée
banquise fondue, ours blancs noyés
montée des eaux, terres inondées
populations évacuées,villages submergés
cultures saccagées:
jusqu’où devrons-nous reculer?

croissance à mort, et pour ces porcs
pénurie et progrès font partie du décor
A quoi ça sert? où ça nous mène?
On pille la Terre, pire on la gangrène!

There’s no other issue but a global warming
cos irresponsability will pay da cost
Are we gonna wait for the rising sea levels and flooding?
’still time to give our future a chance

LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!

malgré nos cerveaux confits
au CO2 enrichit
la colère nous tient au ventre
noire est la couleur des temps
j’te parle de survie pas d’capital
puisqu’on est tous concernés
avant qu’l'espèce humaine finisse éradiquée

énergies prioritaires ou économie solidaire?
le marché régulateur : non! tout ça n’est qu’un leurre!
cassons les habitudes pour vivre autrement
une question de culture pour avancer! pour avancer!

There’s no other issue but a global warming
cos irresponsability will pay da cost
Are we gonna wait for the rising sea levels and flooding?
’still time to give our future a chance, a chance…

LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!
LE CHAOS! LE CHAOS!

Font: http://www.justsomelyrics.com/2337782/La-Phaze-Climax-Lyrics

Coses que escolt: Imperial Leisure

Fan una bona mescla: ska-rock-rap; són divertits, aferradissos i enèrgics.

(Amics des Reboster: aqueix és el grup de què vos parlava, ja em direu què en trobau)


Web:
http://www.imperial-leisure.co.uk/mainpage2.html
My space:
http://www.myspace.com/imperialleisure

Man On The Street video


Great British Summertime


the beast

Verano fatal (Nacho Vegas & Cristina Rosenvinge)

Que m'agrada de molt aqueix disc. Reconèixer-ho em va costar vèncer els meus perjudicis (els veia com a dos subjectes que m'agradaven per separat però que s'aplegaven per anar de duet hype-cool-in). I mira, va estar bé que fes el que havia de fer: escoltar-los.

Coses que escolt: the Longcut

Aquests dies no m'atur d'escoltar darrer disc de The Longcut, Open hearts, aparegut fa ben poc. Tenen el so característic de la ciutat en què es formaren --Manchester--: són rockers, atmosfèrics, psicodèlics i --en aqueix darrer disc-- fan servir bases electròniques per fer cançons que, fins i tot, són ballables. La guiterra, tanmateix, és la que comanda i du la doma.

Una de les meves versions preferides: Supernaut, 1000 homo djs

I sí, ja sé que tenc una temporada hard/heavy (i dance/electronic/rock)

La versió de 1000 homo djs(el video amateur m'agrada molt)

Video Feedback

El mix d'Sky captain

(on és la diferència amb l'original?

Està bé per tenir present que aqueixa cançó dels Sabbath

era part de la banda sonora de la pel·lícula: li escau)

Sky captain black sabbath Supernaut mix
Cargado por hansonataint. - Ver más clips de música, videos en HD!

L'original de Black Sabbath

Quina cançó de hard rock!

Segons quins lectors del blog -i del meu facebook, on també penj molt sovint cançons, però fora gairebé comentaris- m'han dit que troben que darrerament li peg massa a coses massa tecno. Electro-rock, supòs que volen dir. No trob que siga per a tant, però darrerament (d'ençà de l'esclat del rock industrial) la mescla de rock amb electrònica m'estira ferm. Però no és, ni de prop fer-s'hi, la música que escolt més, sinó just al contrari. Per fer-los contents, penjaré una cançó feta amb instruments del rock de "tota la vida". Però no serà de cap grup de nou folk, ni de brit pop o de cap de les seves variants, ni de noise (de l'antic o del nou), ni d'americana, ni de punk, ni de garage, sinó d'un grup americà de rock de tota la vida, a mig camí entre el hard rock, l'AOR, el rock'n'roll estil Bruce i l'americana més assequible. Però mentre facen cançons com aqueixa, tendran tot el meu respecte. Aqueixa cançó du camí de ser un clàssic del hard rock contemporani. El grup és The Elms i la cançó és the Shake. Que d'on surten? San Google, com sempre, té la resposta. Però si voleu fer més via, podeu pitjar aquí:

http://www.theelms.net/index.php
http://www.myspace.com/theelms
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Elms_(band)

Au, monets i monetes, a escoltar The Shake!

Versió en estudi


En directe

Rinôçérôse! Dance-rock!

Un dels grups de dance-rock que m'agraden més són els Rinôçérôse, un duo francès de doctors en psicologia que se coneix que deuen passar més gust tocant electro (o dance) rock que investigant la psique humana. I mentre continuïn fent discs tan bons com Schizophonia (2005) o cançons com --per exemple-- Cubicle o Bitch (no sé què degueren pensar els AC/DC quan l'escoltaren), a mi ja em va bé que la psicologia puga haver perdut dos investigadors. El seu darrer disc, d'enguany mateix, Futurino, pe'ntura no és tan dur, però es deixa escoltar igual de bé.

Cubicle


Bitch


Una remescla dance de Bitch

El meu disc favorit: Forever changes, de Love

De vegades (avui mateix) m'han demanat si haguera de triar un sol disc de tots els que m'agraden aveiam quin triaria (jo també he fet aqueixa pregunta més d'una vegada). I, si m'ho diuen, jo no trec a rotlo un disc de la Velvet, ni d'en Neil Young, ni d'AC/DC, ni dels Stooges, ni de Sonic Youth, ni dels Rolling, ni de the Walkabouts. Perquè per a mi hi ha un disc perfecte: Forever Changes, de Love.

Sensibilitat, força, un so intens i càlid; rock, psicodèlia, pop. Un disc perfecte només per començar amb Alone Again Or i continuar amb A House Is Not a Motel; un disc, que a partir de la primera nota, t'agafa i te'n du, que t'acompanya sempre. Forever changes. No és precisament un disc desconegut --tot el contrari, passa per estar entre els cent millors discs de rock o pop de la història--, però per aquí --Mallorca-- no sol ésser un dels discs més reevindicats per la parròquia indie-rockera de la Part Forana, que sol tenir uns altres referents musicals, que no són ni més bons ni més xarecs, sinó, senzillament, uns altres.

Avui, potser, escau recordar el disc: fa quaranta-un anys en clau (el novembre de 1967) que es va publicar. Vet ací, idò, un parell de videos d'Alone Again Or: l'original, una de n'Arthur Lee --el líder del grup-- de fa un parell d'anys en una gira dedicada al disc, una versió de Calèxico --melassa-- i --sorpresa-- una versió hard/heavy rockera d'UFO. Au idò!

Me'n vaig a València

Me’n vaig al País Valencià. Avui seré a Xaló a presentar el llibre Les arrels margalidanes del poble de Xaló (el podeu descarregar pitjant ací), juntament amb els altres autors, els amics Joan-Lluís Monjo i Josep Mas. A més de la presentació, és clar, hi haurà la trobada amb les amistats xaloneres –jo, a qualcuna, li duc un present “especial”— i el sopar amb vi xaloner. I també, supòs, sortirem/eixirem un poc, sense fer llarg, perquè demà de matí, som a un congrés a Dénia. Però crec que farem el matí per Xaló, i que hi dinarem, i que trescarem i riurem un poc. El capvespre ja hi haurà congrés de veres. El congrés és dedicat a l’expulsió dels moriscs i les seves conseqüències (podeu descarregar el programa pitjant ací). Nosaltres –en Joan-Lluís, en Pep i jo: vaja quin trio— parlarem diumenge de matí, amb una comunicació sobre l’emigració balear a la comarca de la Marina. Després, dinar a Dénia, i eixida cap a València. I dilluns comença una temporada molt intensa ferm.
Per cert, se coneix que el meu segon llinatge –que vaig normalitzar en Forners, que era com el duien escrits els meus avantpassats més antics— crida l’atenció. N’hi ha que el me posen Forner, n’hi ha que el me posen Fornés, n’hi ha que el pronuncien a l’anglesa i me demanen si ma mare ho és (és a dir, Forners amb accent pla). Ara, però, la cosa ja ha pres un altre tomb: se coneix que troben que Mas és molt vulgar i ja l’eliminen: Mirau com m’han posat al cartell del congrés. Des de luego...

Música xalonera

Què volen aquesta gent?

Aqueix cap de setmana vaig al País Valencià; en parlaré més envant. L'eixida, que pareixia que havia de ser mel d'abella, tendrà un regust amarg: ho llegesc a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3645827):

El jutge autoritza el tancament del repetidor que emet TV3 a la ciutat de València
Afectarà prop d'un milió i mig d'habitants · La campanya Televisió sense fronteres arriba a Girona
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha autoritzat la Generalitat a precintar el repetidor (sentència en pdf) que ACPV té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Això afectarà, segons que ha advertit l'entitat, gairebé un milió i mig d'habitants. La sentència del TSJPV respon el recurs d'apel·lació interposat per la Generalitat contra la negativa judicial a tancar el repetidor.

La sang em bull.

Coses que escolt: J. Teixi Band

Feia estona que havia perdut la pista a en Javier Teixidor (¿qualcú se'n recorda de Mermelada i d'Elegantes?. Un autèntic veterà que toca amb altres veterans i que fa(n) bona música, rock'n'roll clàssic d'aires soul i rythm & blues, que de vegades pot recordar als Burning i --almanco a mi-- a uns Cool Jerks cantant en espanyol. Ja sé que les comparances pot semblar injusta, però només duc endarrer referir-me a les consemblances. Les influències de grups anglosaxons --evidentment-- són encara més clares i llampants. Només per dir-ne qualcuna, trob que Calles de miel té un riff que sona molt a Louie, Louie de the Kingsmen (la mateixa cançó que Transvision Wamp convertiren, d'una manera molt més escandalosa, en Baby I don't care), o que Puede ser amor sona molt (o és a mi que m'ho pareix?) a Vicious de Lou Reed. Però, en tot cas, serien (o són) bones (males) influències per una banda amb cap i peus. Rock'n'branca!

Coses que escolt: Thomas Function

¿Com sonaria una mescla, amb intensitat punk, de the Violent Femmes, Long ryders y the Lyres? Pentura com Thomas Function. En estudi poden agradar a la parròquia indie-cool, però en directe són molt garagers.

Primavera de l'hivern: Emily Jane White

Ha arribat --pareix-- la primavera de l'hivern. A més, ahir va ser un dia intens i avui tenia ganes de covar per canostra, escoltant músiques i estils que --no sé perquè i si només em passa a mi-- em sonen més bé a la primavera de l'hivern i a l'hivern de ple. Músiques més suaus, més malencòliques, per deixar passar el temps escoltant-les i, també, llegint. Músiques com el recopilatori de bandes sonores d'en Nick Cave i en Warren Ellis, discs amb una certa solera (per exemple, dels Cowboy Junkies i els Walkabouts), però també d'ara mateix, com els de the Antlers o el que escolt en aqueixs moments: Victorian America d'Emily Jane White, que té cançons com Frozen Hearth, Victorian America --que dóna nom al disc-- o Never Dead --que és el que l'obri--. Un disc per escoltar i gaudir a poc a poc, a ritme d'hivern anunciat per la primavera.

Un record per a en Luis Aguilé

Un record per a en Luis Aguilé, tot un fenomen social neoyeyé del tardofranquisme i la transició, gràcies a cançons com Es una lata el trabajar o la Chatunga. L'homo, de més a més, va ser capaç de fer una cançó amb el meu poble com a tema i --ho content com a cert-- de fer-ne una versió en japonès.

A.C.S., si n'hi ha.

La Chatunga, versionada per Doctor Explosion:



Cantada per n'Aguilé:

Coses que escolt: The Staple Singers

Soul? Gospel? The Staple Singers

The Staple Singers - I'll Take You There
Cargado por oublierleracismeskyblog. - Ver los videos de música recién destacados.

Coses que escolt: Accesories, de The Automatic

Make your connections with flesh and blood...

Coses que escolt (3): Great Northern

Great Northern HOUSES In Studio
Cargado por tvguide. - Mira más videos de TV y películas.

Coses que escolt (2): el meu top ten particular

El meu "top ten" particular, d'avui i ara. I amb grups d'avui i ara. Demà ja ho veurem.

--I sí, ja sé que n'hi ha que se semblen sospitosament a grups de indie, pop i rock alternatius del vuitanta. Però és que, prop de vint anys després, que els grups tenguen segons quines influències és per agrair-ho i no perquè anem de remolests dient coses com "jo escoltava un grup fa deu anys (o quinze) que ja tocaven la guiterra o cantaven així".

Coses que escolt: Shiva, de the Antlers

Del seu disc Hospice (2009)

The Antlers - Shiva from LaundroMatinee on Vimeo.

Encara més nostàlgia: The Axeman's Jazz (1984) de the Beasts Of Bourbon

Vaig descobrir els Beasts Of Bourbon per casualitat, quan en una botiga de discs vaig veure els seu LP The Axeman's Jazz (1984) per 350 pessetes. La portada em va impactar i vaig arribar a la conclusió que, molt possiblement, allò m'havia d'agradar. L'estètica, entre garage i psychobilly, certament prometia.



De més a més, era barater: rebaixat fins a preu de cubata (pel preu, feis comptes si ja ha plogut). Tanmateix, vaig demanar als de la botiga que en me posassen qualque cançó. I sonaren Psycho i Drop out, i vaig quedar amb la boca badada. D'aleshores ençà totes dues cançons passaren a formar part de la meva banda sonora vital. Les lletres tant m'eren, però les cançons s'aferraven i no m'amollaven; tant com s'aferren avui a la meva oïda --i per motius i amb sons ben diferents-- les peces que fan part del recent recopilatori --d'enguany mateix-- de les cançons per a bandes sonores d'en Nick Cave i en Warren Ellis (White Luna). Però d'això ja en parlaré un altre dia.

Els Beasts of Bourbon, australians com en Cave, en certa manera també hi compartien escena i tenien --de tot d'una-- qualque cosa a veure en l'estil, tot i que només fos per les influències: el gust pel blues pantanós, el country & western desbaratat o l'aire orat i sinistre. Però els Beasts són més pub-rock, més clàssics --però no manco violents o densos-- en el desenvolupament de les cançons i no gaire afectat de tocar balades. A parer meu, és clar. En tot cas, vat ací Psycho i Drop out.

Més nostàlgia: Dream Syndicate, Long Ryders, Green on Red i....

Altra volta nostàlgia de les nits de marxa picaforteres (I de la música que hi sonava).En aqueixa ocasio, de la del primer Bauhaus, de Tramps, i del Chiringuito Coses del youtube i del Google, que permeten fer reviscolar amb les imatges que haguéssem volgut veure --ens havíem de conformar amb els discs-- d'aquells grups que tant ens agradaven. En aquell entonces, a Can Picafort no només sonava after punk, new wave, musica sinistra o punk. També hi sonava --i als mateixos locals-- garage rock, o allò que en dèiem nou rock americà. Rock d'arrels tradicionals americanes, però generalment més vigorós que l'actual so Americana. Grups com the Long Ryders, the Dream Syndicate o Green on Red. I més grups. Molt bons. En tornaré a parlar.

un gran grup, sí senyor (senyores)

Brraannncaaaa!

Kasabian tocant Fire en directe

Quina, quina passada...

Demà, els Godfathers a la fira del disc

Un dels meus grups preferits de rock dels vuitantes, els Godfathers, s'han tornat a aplegar. Toquen demà a Ciutat, a la X Fira del Disc. Jo hi seré. I miraré si em firmen la portada del meu vinil de l'LP Birth, school, work, death (1987). Ja diré com és anat.

Per cert, el video és d'una actuació als EUA d'enguany mateix; així és que si sonen així per ací, la branca estarà assegurada.

Cause I said so!

Clinical Trials: Polly Got Away (Avui vespre en Es Colomer )

Posarem música,a defora (dedins està reservats per als dance-techno) posarem música, per aqueix orde, en Godó, en Pep Nadal, jo (en Sam Inot) i el mestre en Fideu.

Jo posaré música de la que he penjat aqueixs darrers temps per aquí, i cançons com aqueixa dels Clinical Trials. Braanncaaa!

The Bates versionant Billy Jane

Fa anys, vaig comprar un CD de segona mà,amb una portada no gaire afortunada(pel meu gust), però amb bones cançons de punk-rock. Era Pleasure and pain (1995), del grup alemany (que cantaven en anglès) anomenat the Bates, que va versions, i d'èxit, de diferents grups, entre les quals hi ha aqueixa versió de Billy Jane de Michael Jackson. De tot d'una ja em va cridar l'atenció com la convertien (i de bé) en una cançó de rock fort. De ben segur que durant un parell de mesos aqueixa excel·lent versió tornarà a sonar per Alemanya. I a qualque festa de per ací.

Zero, d'Smashing Pumpkins, en versió electrònica

Què pot passar, quan qualcú o qualque banda del món electrònic fa una nova mescla --un remix, en diuen-- d'una cançó de rock. Ben sovint, que l'espifien, però de vegades --només de vegades-- li donen un aire nou a la cançó, suggestiu, sorprenent. A parer meu, és el cas (entre d'altres) d'Spahn Ranch i la versió que feren d'AC/DC (shot down in flames) o d'aqueixa versió de Smashing Pumpkins que han fet Le Castle Vania.I no, a aqueixes edats no m'he fet "maquinero": això és rock (i per cert, m'agraden moltes de cançons d'electrònica, siguen o no electro-rock: un trauma més gros va ser reconèixer que m'agradaven las Grecas, los Chichos i los Chunguitos, i mira, encara som viu i naveg.)

Shine on

Una cançó que sempre m'ha agradat, tant en la versió original --de the House of Love, de 1987-- com en la versió recent d'Apoptygma Berzerk, de prop de vint anys després (2006).

Noah's Ark Was A Space Ship

Un grup que m'ha sorprès gratament. Torna el Noise-rock?

"Otra ves", tot recordant en Willie de Ville

A començaments dels vuitanta, feia coses així:

Un poc més de rock (dance) electrònic

Avui escoltava Apoptygma Berzerk, una banda de Noruega. Tenen una extensa trajectòria i enguany han tret un disc nou que, diuen, és massa comercial i massa poc tecno-dance. A mi, ho diguen com ho diguen, m'agrada molt.

Tanmateix, és ver que sonen diferents --més rockers-- i més accessibles que abans, com podeu veure en el video de més a baix, en què enverguen una branca dance-rock que fa pardal. Si a la festa Malafama de Can Picafort els DJ tecno que la tancaven haguessen posat qualque cançó d'aqueixes, pentura hauria quedat una estona més i no hauria esquitxat a les quatre. Ara que, si ho haguessen fet, potser haurien espantat la seva "clientela" més dance. Però se suposava que la festa anava més de rock, o no?.

És mort en Willie de Ville

Quant som a punt de partir cap a la fira ecològica nocturna de Can Picafort, i llavò al Selva Rock, vull fer esment d'una notícia que he vist: és mort en Willie de Ville. Als cinquanta-cinc anys, se'n va un rocker de bon dir de veres, de fets, actituds i posat.





Podeu llegir la notícia ací

Avui m'ha pegat per...

Avui m'ha pegat per escoltar música electrònica de base rock, o feta per grups de rock que també saben (o sabien) fer servir els instruments de sempre. Per exemple, els meus estimats Primal Scream

videos del correfoc (BRUTAL!) dels dimonis de Hiachat a Artà (31/07/09)

Quina passada: Correfoc dels dimonis de Hiachat a Artà (31/juliol/2009)

Lágrimas negras

Hi ha qualcú amb coratge a bastament per dir, després d'escoltar-la de cap a peus, que no li agrada (o que no li diu res) Lágrimas negras d'en Miguel Matamoros?

Aunque tú me has dejado en el abandono,
aunque tú has muerto todas mis ilusiones
en vez de maldecirte con justo encono
en mis sueños te colmo,
en mis sueños te colmo
de bendiciones.

Sufro la inmensa pena de tu extravío
siento el dolor profundo de tu partida
y lloro sin que sepas que el llanto mío
tiene lágrimas negras,
tiene lágrimas negras,
como mi vida.

Tu me quieres dejar,
yo no quiero sufrir,
contigo me voy mi santa
aunque me cueste morir.

En dies de tanta de basca, toca un poc de surf i de western

Idò això:

Holiday

He de menester desconnectar, de tot i ara. Què faré? Què em convé més? Desaparèixer? Fer el mè? Fer l'animal? Que ningú sapi res de mi i jo de ningú (tret de mamare, és clar)? Estar tot sol com a teràpia antiestres? Fer matx a totes les revetles? Anar a estar a una cel·la de Lluc? Tot plegat? Segurament. Una cosa sé cert: he mester returar i no donar gaire senyals de vida una temporada.


Banda sonora: Holiday


1. La versió, de Hayseed dixie:

2. L'original, de Green Day

Elizabeth & the Catapult - Race You Home

Senzillament, que m'agraden de molt.

PD: Ja sé que el "rollo" neo folk singer amb grup semiacústic a darrera pot començar a cansar, però mentres facen cançons com aqueixes...

Tornada i partida de vacacions amb una cançó amb canvis de ritme: Fire de Kasabian

Tornada de vacacions blogueres i començament d'unes semivacacions i parcials de l'altra casta amb una cançó que em diu bé, tant pel títol --Fire: jo som en Foc-- com per la música (que m'agraden de molt aqueis canvis de ritme). Un tema ben senzill, però més que efectiu. Au, salut i alerta amb la basca.

Manel: el bròquil

Sí: és una versió de La tortura de na Shaquira.

La cançó ja té grup al facebook:

http://www.facebook.com/group.php?gid=48103261947&ref=nf

No vull que tots els dies siguin de Sol
Tampoc vull que tots els divendres siguin de festa
No t’exigeixo que tornis pregant-me perdó
Si plores amb llàgrimes seques parlant-me d’ella
Ai Ramon, quin mal em fas noi, quin mal em fa noi
Que tornessis sense dir-me on anaves
Ai Ramon, que se t’ha acabat el bròquil

Ja sé que no sóc Sant Pere, però en podríem parlar
Que no només de pa viu l’home i les teves excuses fan pudor
De tots els errors se n’aprèn i jo sé que tu m’estimes
Vull que et guardis tot això, que ja no et crec
I a més a més duus pintallavis al coll

Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser
Ja hi tornem a ser, ja hi tornem a ser...

Diamonhead: helpless

Robyn Hitchcock

Avui estic de composta. I component, he anat a pegar amb els vinils d'en Robyn Hitchcock, i amb cançons com Heaven.

Marilyn Manson: Devour

Senzillament, brutal. Ara com ara, la meva cançó de l'estiu.
Supòs que molts d'alternatius-indies-cools diran que se n'afluixen d'escoltar una cançó de heviorros pintats, però ... QUE SE FOTIN! Això és branca!

(Per cert, és una llàstima que la cançó acabi tant en sec, però és un excel·lent motiu per a tornar escoltar-la)

Crònica d'un camp de setmana, llarg, llarg, llarg

Fotre quin cap de setmana. No hi compt el divendres, que va ésser light: concert de n'Annie B. Sweet a Muro (em va agradar molt), i soparel·lo.




Dissabte dematí, feina; a la una i mitja, va començar la cata de vins blancs a la caseta de can Jaume a Vernissa. Una calor de collons, i un tast de primera, dirigit per na Catalina. Després, dinar de bacallà --melassa d'abella made by l'altra Catalina i na Xisca--; varen caure totes les botelles de vi blanc, i llavò tothom va començar a pegar a les megabotelles --que hi cap, cinc, sis, set litres de suc?-- d'herbes casolanes i de --ehem-- Terry. Li vaig prendre els atapins aviat cap a una altra festa; els brothers i jo en prenguérem els atapins a les tres i busques: no comment.

Llavò, cap al Colomer, a la festa Yo la Tengo. Poqueta gent, però tothom trobava el mateix: de pinyol vermell; fotre quin trui i en Xisco que en va fer de quilòmetres. Pareixia talment un concurs d'air guitar!

Devers les cinc i busques em vaig retirar, perquè avui a les onze en Sergio and companyia m'havien convidat a la degustació de la cervessa casolana que fan. Només té quatre graus, però passa molt, molt bé. Com deia en Sergio, betua... és cervesa!




Després, dinar familiar i sesta. Devers les set, de manera improvisada, hem inaugurat la nova temporada de Beures i sopars al corral de Ca sa Tia. Mos hem aplegat els habitants de Sa Portassa de Ca sa Tia Catalina Caquera(en Nico, n'R. Brawny, n'Aretha Ju), els residents a Ca sa Tia Caquera (el redenebot de sa Tia i na Cati/Lineta/Talineta --i la seva campaneta-- i en PNL (és a dir, la meitat del semidifunt duo de DJ, Too many Metxos), que quasi no li veim el pèl entre estar a Ciutat i a sa Teulada. Hem xerrat de tot un poc: del nou catàleg de bolsos de n'Aretha Ju (Quina flipada!), del Primavera Sound, de si havíem d'afegir una bossa o una bolla penjada d'una corda al cactus de na Cati (ella, com sempre, no deia res --és mol discreta-- i ens mirava amb els seus ulls blaus tot fent un posat d'Están locos estos romanos).
Per beure, hi havia Havana Club --la botella ha quedat morta, però ja feia estona que era mig difunta--; malvasia Cornet --fresqueta, fresqueta-- de Banyalbufar i vi negre i potent , que em va regalar n'Antònia, des Pujol de Maria (bé, jo diria que aqueix vi és molt de la Vila, per molt que diguen en el poble dels meus avantpassats). En tot cas, una delícia. Una estona de conversa divertida i rialles.

Un únic incident: na Cati, però, s'ha emprenyada perquè no li hem volgut donar cap "xupito", i ha pres els atapins cap a dins sa Casa. Ara no ens diu res, ni ase ni bèstia, i mira que l'hem cridada tots amorosos i disposts a reconciliar-nos. Què li hem de fer; coses de femelles. Li consentim tot perquè té uns ulls de Catwoman que tiren d'esquena.



Banda sonora dels beures: Annie B. Sweet i the Pandoras (la cosa ha anat de dones, però d'estils ben diferents)


Annie B. Sweet







the Pandoras

Esperant el Primavera

I que acabi el que just va començar (II):

El Blonco en Neil: serà massa, dues hores de concert!!!!

Manel: pla quiquenal

O vital:

"De moment no et riure més les gràcies,
per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m’esborro del mapa

per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal ".

THE JAYHAWKS: smile

Esperant al Primavera, i per aprofitar per dispost a donar fi al que començava, però amb una rialla.

And smile when you're down and out

Manu Chao: La despedida

Na Cati/Linita/Talina: catpower at Catalina Caquera's, aunt's house

Courtney love: Dirty girls

Poden dir el que vulguen de na Courtney Love, però a mi --sacrilegi-- Hole m'agradaven tant (sí) com Nirvana. I la seva veu em continua arribant. I el seu darrer disc, diguen el que diguen, també. Vet aquí dues versions --l'acústica i la "pop"-- de Diry Gils.

ZZZ: ectasy

A parer meu, un dels grups més originals de l'anomenat rock electrònic --fora comptar-hi els grups de rock industrial, són els ZZZ. Fora guiterra, és cert, però no crec que ningú puga dubtar del seu caràcter rocker. I per cert, vaja quin video.

Preparant la nit de blues

Vet ací en John Lee Hooker, un dels meus bluesmen preferits (juntament amb en Howlin' wolf, en Muddy Waters i en Bo Diddley), fent una versió accelerada, dura i marxosa de Boom Boom. Saps que n'hi hauria de rockers i bluesmen que voldrien poder tocar d'aqueix vent a les velleses!

I love rock'n'roll

Aqueixa és una de les cançons de rock més famoses i més versionades. Els primers que la tocaren, els Arrows, no es menjaren una rosca. Després va venir na Joan Jett i la seva versió hard-rockera, que la varen fer famosa (a la cançó i a na Joan, que venia d'un grup de culte com les Runaway). I, molts d'anys després --glups-- va venir la versió disco-dance (o el que siga) de na Britney Spears.

LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL (En Pep de sa Saa)

El blog té un convidat de luxe, en Pep de sa Saa, que m'ha fet arribar el seu (excel·lent!) article sobre el Malafama que va publicar a la revista Can Picafort perquè aparegués en aqueix blog. Volia afegir-ho videos i fotografies, i ho faré, però en tenir un poc de lleguda, perquè aqueixa setmana no he tengut temps per a res. Però el que realment es paga és l'article d'en Pep. Malafam forever!

LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL
En Pep de sa Saa
He- man. Quinze anys després.



S’apaguen els llums, completament a les fosques, expectació al màxim, gran exitació
entre el personal, comencen a sonar uns acords de guitarra, són lents i pausats, incitent a
la desconfiança, qualque cosa diabòlica s’acosta; 12 segons més tard un esclafit de
guitarres elèctriques i una bateria a punt de rebentar rompen els tímpans de tots els
assistents, s’encenen els llums, tothom bota i fa la guitarra, és la locura total.
La primera vegada que vaig entrar al Malafama el cartell que hi havia penjat al carrer
posava Boulevard. A darrera la barra hi havia un home de cabells blancs, pareixia tret
d’un bar de carretera de l’Amèrica californiana. En Paco i jo li demanàrem 2 Beffeaters
amb llimonada, més que sentir-nos ens va llegir els morros, la música estava a tota
hòstia. Tot d’una ens va treure conversació, en total només hi havia quatre clients. En
Paco es va treure la G13, el cambrer va donar el seu vist-i-plau amb el cap i ens va
oferir la seva boquilla, era de marfil, tirava que feia por. Quin vespre, mare meva! Allà
dedins hi havia qualque cosa. Vaig prometre tornar-hi.
Un parell de setmanes més tard, després de convèncer a un parell de col·legues, anàrem
al Malafama Noise Pub, o això posava el nou cartell, i aquí començà una època
inoblidable on es començaren a escriure unes pàgines per a la història que ara ja són una
llegenda.
Després de baixar mitja dotzena d’escalons i creuar un batiport de dues portes de fusta
un gran altaveu et donava la benvinguda. La música a tota canya impactava a més d’un
despistat. Una barra de fusta situada enmig del local envoltada de taurells poc fiables,
un grup de bancs fets de formigó, una taula enmig de cada bancada clavada a terra, un
altre altaveu a l’altra punta del local, un futbolí, això era el Malafama. Un local
underground, indie, noise, alternatiu... o així com cadascú el vulgui anomenar on es
respirava i, sobretot, es vivia un ambient increible, ple de llibertat, de deshinibició total,
on tothom feia el que volia sense perdre el respecte a ningú.
El cambrer amb els cabells blancs ja no hi era, hi havia en Pep Cuevas. El mestre de
cerimònies que, cada divendres i cada dissabte (inclús una època obria els diumenges
capvespre i qualque dia entre setmana), s’encarregava de posar la banda sonora a la
“película” que cada vespre es rodava allà dins. Un film sempre diferent, amb noves
cares, conversacions trascendentals regades d’alcohol, on es forjaven grans amistats; un
film sempre exitant, que sabies com i a on començava però mai com ni a on acabava i
sempre sota un mateix denominador comú: el rock alternatiu. Un tipus de música de
caràcter bàsic, és a dir, guitarra elèctrica, baix i bateria, que sota la batuta i la
professionalitat (podem utilitzar tranquilament aquest adjectiu) d’en Pep Cuevas es
converteix en obra mestra com per art de màgia. I és que la seva manera de mesclar les
cançons, d’animar a la gent, de ballar, de fer la guitarra, en definitiva, els seus
coneixements d’aquest tipus de música, t’enganxaven d’una manera inevitable. Era
impossible resistir-se. Ell era el primer que disfrutava, que s’ho passava bé, que s’ho
creia, el que més ho sentia i tot això junt ho transmitia d’una manera tant enèrgica i
especial que salpicava amb esquitxos grossos a tota ànima en vida que hi havia allà
dins. I lo millor de tot és que ho feia sense voler, no obligava a ningú; hi havia qualque
moment, quan pinxava qualque cançó que li agradava especialment que pareixia que
només posava música per a ell però la realitat era que atrapava a tothom, d’això se’n diu
carisma.
En Pep Cuevas era, és i serà l’esperit (sant?) del Malafama, un esperit que va traspasar
les fronteres d’aquell soterrani del Passeig Colon: ara em bé al cap el concert de El
Inquilino Comunista a l’antiga discoteca Al Rojo Vivo,




o el concert de Dover a la Sala
Palladium (davall el restaurant Monaco) i on érem quatre rates,





el concert de Sebadoh,




el de The Posies.


Grups que tocaren a la nostra roqueta gràcies en bona part a l’esperit
del Malafama. Sonats també foren la dotzena (o potser més) de concerts de Sexy Sadie,
dins el mateix Malafama, el dels Hentelligents, els Frankenbooties, inclús un vespre hi
tocaren els Siniestro Total (Era una chica muy mona, que vivía en Barcelona...).



Molts són els records, les anècdotes, les vivències, les imatges gravades a la memòria,
las frases cèlebres (“Quan tengui seixanta anys vendré de marxa al Malafama”,
Anònim), els amics ja desapareguts, les resaques, el Martini blanc, els tassons de
plàstic, el Wimpy, en Miqui amb el cap dins l’altaveu, les redades de la Guàrdia Civil,
record quan en Pitu va quedar dormit darrera el futbolí i no el varen trobar fins
diumenge capvespre... el que deia abans, cada vespre una película.
Ara, fent una clucada d’ull cap enrera, l’esperit del Malafama pareix que es resisteix a
morir però és inevitable pensar que el crit Just gimme indie rock ha quedat sepultat
entre les marcades parets del Malafama sota una filera de blocs de 20 al Passeig Colon
de Can Picafort.

Molt més que un grup de música per a pel·lícules (varen començar a ser coneguts per això): una banda que fa discs que són bandes sonores d'emocions i sentiments.

I aqueix divendres Devotchka toquen a Lloseta. Així és que ja ho sabeu...

Barricada: Noche de rock'n'roll

Recordant coses d'esos tiempos.