2:54 - Creeping

Una de les cançons indie - noise -rock que m'agraden més dels darrers temps

La versió del disc

La maqueta

L'acústic

Un bon remix

MCII de Mikal Cronin, el disc de l'estiu

Feia estona ferm que no passava tant de gust d'escoltat un disc senceret, fora que cap cançó sobri. Unes agradaran més que les altres, però no n'hi ha cap que paresca que l'han posada per omplir. I això, en el temps que corren, en el reialme de les cançons aperduades per ací i per allà en mp3, està més que bé. Beníssim, si vos agrada l' indie, el noise-pop, el rock guitarrer de tota la vida. Comercial, aferradís, renouer, com toca. MCII de Mikal Cronin és un disc excel·lent. El meu disc de l'estiu, ara per ara.

Més informació a: http://mikalcronin.bandcamp.com/

Dimarts amb Creeping, de 2:54

2:54: música que em recorda d'alltra música --de fa deu, quinze, gairabé vint anys enrera--, però m'agrada molyt. Au, ja ho he dit.

Girls: vomit

Noise-pop,com en el temps del Malafama....

El descobriment del mes: God is an astronaut

El meu descobriment del mes, i no sé si de tot l'any. Un magnífic grup, instrumental, de post-rock, noise i guitarrer, sovint també amb ingredients electrònics (per exemple, a cançons com Route 666). Cançons llargues i psicodèliques, com si fossen els Fuck Buttons, però amb una mar de guitarres, o els Mogwai, però amb més ritme. El seu darrer disc, Age of the Fifth Sun (2010), és més plàcid, però igual de suggerent. Impressionants. De veres.

Si qualcú en vol sabre més coses pot pitjar, per exemple,

ACÍ

God is an Astronaut - Shores of Orion - video by mattskills from Mattskills on Vimeo.

Noah's Ark Was A Space Ship

Un grup que m'ha sorprès gratament. Torna el Noise-rock?

Courtney love: Dirty girls

Poden dir el que vulguen de na Courtney Love, però a mi --sacrilegi-- Hole m'agradaven tant (sí) com Nirvana. I la seva veu em continua arribant. I el seu darrer disc, diguen el que diguen, també. Vet aquí dues versions --l'acústica i la "pop"-- de Diry Gils.

LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL (En Pep de sa Saa)

El blog té un convidat de luxe, en Pep de sa Saa, que m'ha fet arribar el seu (excel·lent!) article sobre el Malafama que va publicar a la revista Can Picafort perquè aparegués en aqueix blog. Volia afegir-ho videos i fotografies, i ho faré, però en tenir un poc de lleguda, perquè aqueixa setmana no he tengut temps per a res. Però el que realment es paga és l'article d'en Pep. Malafam forever!

LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL
En Pep de sa Saa
He- man. Quinze anys després.



S’apaguen els llums, completament a les fosques, expectació al màxim, gran exitació
entre el personal, comencen a sonar uns acords de guitarra, són lents i pausats, incitent a
la desconfiança, qualque cosa diabòlica s’acosta; 12 segons més tard un esclafit de
guitarres elèctriques i una bateria a punt de rebentar rompen els tímpans de tots els
assistents, s’encenen els llums, tothom bota i fa la guitarra, és la locura total.
La primera vegada que vaig entrar al Malafama el cartell que hi havia penjat al carrer
posava Boulevard. A darrera la barra hi havia un home de cabells blancs, pareixia tret
d’un bar de carretera de l’Amèrica californiana. En Paco i jo li demanàrem 2 Beffeaters
amb llimonada, més que sentir-nos ens va llegir els morros, la música estava a tota
hòstia. Tot d’una ens va treure conversació, en total només hi havia quatre clients. En
Paco es va treure la G13, el cambrer va donar el seu vist-i-plau amb el cap i ens va
oferir la seva boquilla, era de marfil, tirava que feia por. Quin vespre, mare meva! Allà
dedins hi havia qualque cosa. Vaig prometre tornar-hi.
Un parell de setmanes més tard, després de convèncer a un parell de col·legues, anàrem
al Malafama Noise Pub, o això posava el nou cartell, i aquí començà una època
inoblidable on es començaren a escriure unes pàgines per a la història que ara ja són una
llegenda.
Després de baixar mitja dotzena d’escalons i creuar un batiport de dues portes de fusta
un gran altaveu et donava la benvinguda. La música a tota canya impactava a més d’un
despistat. Una barra de fusta situada enmig del local envoltada de taurells poc fiables,
un grup de bancs fets de formigó, una taula enmig de cada bancada clavada a terra, un
altre altaveu a l’altra punta del local, un futbolí, això era el Malafama. Un local
underground, indie, noise, alternatiu... o així com cadascú el vulgui anomenar on es
respirava i, sobretot, es vivia un ambient increible, ple de llibertat, de deshinibició total,
on tothom feia el que volia sense perdre el respecte a ningú.
El cambrer amb els cabells blancs ja no hi era, hi havia en Pep Cuevas. El mestre de
cerimònies que, cada divendres i cada dissabte (inclús una època obria els diumenges
capvespre i qualque dia entre setmana), s’encarregava de posar la banda sonora a la
“película” que cada vespre es rodava allà dins. Un film sempre diferent, amb noves
cares, conversacions trascendentals regades d’alcohol, on es forjaven grans amistats; un
film sempre exitant, que sabies com i a on començava però mai com ni a on acabava i
sempre sota un mateix denominador comú: el rock alternatiu. Un tipus de música de
caràcter bàsic, és a dir, guitarra elèctrica, baix i bateria, que sota la batuta i la
professionalitat (podem utilitzar tranquilament aquest adjectiu) d’en Pep Cuevas es
converteix en obra mestra com per art de màgia. I és que la seva manera de mesclar les
cançons, d’animar a la gent, de ballar, de fer la guitarra, en definitiva, els seus
coneixements d’aquest tipus de música, t’enganxaven d’una manera inevitable. Era
impossible resistir-se. Ell era el primer que disfrutava, que s’ho passava bé, que s’ho
creia, el que més ho sentia i tot això junt ho transmitia d’una manera tant enèrgica i
especial que salpicava amb esquitxos grossos a tota ànima en vida que hi havia allà
dins. I lo millor de tot és que ho feia sense voler, no obligava a ningú; hi havia qualque
moment, quan pinxava qualque cançó que li agradava especialment que pareixia que
només posava música per a ell però la realitat era que atrapava a tothom, d’això se’n diu
carisma.
En Pep Cuevas era, és i serà l’esperit (sant?) del Malafama, un esperit que va traspasar
les fronteres d’aquell soterrani del Passeig Colon: ara em bé al cap el concert de El
Inquilino Comunista a l’antiga discoteca Al Rojo Vivo,




o el concert de Dover a la Sala
Palladium (davall el restaurant Monaco) i on érem quatre rates,





el concert de Sebadoh,




el de The Posies.


Grups que tocaren a la nostra roqueta gràcies en bona part a l’esperit
del Malafama. Sonats també foren la dotzena (o potser més) de concerts de Sexy Sadie,
dins el mateix Malafama, el dels Hentelligents, els Frankenbooties, inclús un vespre hi
tocaren els Siniestro Total (Era una chica muy mona, que vivía en Barcelona...).



Molts són els records, les anècdotes, les vivències, les imatges gravades a la memòria,
las frases cèlebres (“Quan tengui seixanta anys vendré de marxa al Malafama”,
Anònim), els amics ja desapareguts, les resaques, el Martini blanc, els tassons de
plàstic, el Wimpy, en Miqui amb el cap dins l’altaveu, les redades de la Guàrdia Civil,
record quan en Pitu va quedar dormit darrera el futbolí i no el varen trobar fins
diumenge capvespre... el que deia abans, cada vespre una película.
Ara, fent una clucada d’ull cap enrera, l’esperit del Malafama pareix que es resisteix a
morir però és inevitable pensar que el crit Just gimme indie rock ha quedat sepultat
entre les marcades parets del Malafama sota una filera de blocs de 20 al Passeig Colon
de Can Picafort.

Day Dream Nation, de Sonic Youth, ja té vint anys

Els aficionats a escoltar Sonic Youth sovint es divideixen ens dos grups: els que s'estimen més els discs anteriors a Goo (1990) i els que s'estimen més escoltar de Goo en endavant. A partir d'aqueix disc guanyaren molt de fans nous, però també en perderen qualcun pel camí. Jo som dels que m'estim més l'època preGoo, la de fa vint anys enrera, per ventura per qüestió d'edat i perquè vaig escoltar primer la magnífica trilogia que tancava aqueixa època que marcà una fita (Evol (1986), Sister (1987), Daydream nation (1988). Així i tot, no deject per res la segona època, ple de discs bons i cançons convertides en allò que en solem dir, fet servir un anglicisme un poc inexacte, clàssics.

Schizophrenia



Teenage Riot

Sugar

En una altra entrada deia que en Bob Mould, el cantant de Hüsker Dü, de més a més de treure discs en solitari, n'havia tret com a part d'un grup, anomenat Sugar, que va tenir un cert èxit... fa prop d'una quinzena d'anys, l'any 1992, amb el llarga durada Cooper blue. Sí, ja n'ha plogut una mica. O una estona llarga. En tot cas, al disc hi havia cançons molt bones, com If I can't change your mind,



O A good idea, tocada en directe l'any passat (a l'homo encara li agrada donar branca i fer renou!):

Hüsker Dü

L'èxit musical és injust, com la vida mateixa. És ver que, com diria el meu padrí, de la feina surt el profit, però també ho és que hi ha gent (i molta) que fa feina a rompre i mai arriba enlloc o, que, en tot cas, la seva trajectòria és reconeguda al cap d'uns anys, quan això serveix de poc per no dir res per a aquells que han hagut de tallar les llesques primes mentre els altres anaven polents i a balquena. En el món de la música, i més encara en el del rock (i del blues, i del pop, i dell soul ...), això passa espesses vegades. Una mostra: fa un parell de dies vaig escriure quatre retxes de la música indie i noise. Els pares reconeguts, la referència absoluta, varen ser sempre els Sonic Youth. No és que hi haja res a retreure, perquè supòs que tothom té clar ferm que Sonic Youth han estat i segurament encara són un dels millors grups de rock, i dels més rompedors (en els vuitanta). Però, qui se'n recorda, per exemple, d'altres pares del noise, tant en el seu vessant rock com en el pop? Qui se'n recorda, per exemple,

de Live Skull,





d'Swans,





o, sobretot, de Hüsker Dü?

Pot ser els Live Skull i els Swans eren massa obscurs i experimentals, però els Hüsker Dü tenien un costat pop que els feia diferents. Els Hüsker, al meu parer, han tengut molta d'influència en el món del noise, del noise rock i del noise pop, però, part damunt tot, foren un gran grup.Formats a 1979, els seus membres eren el guitarrista Bob Mould, el baixista Greg Norton, i el bateria Grant Hart. Inicialment feien hardcore i punk (i del bo!), però de mica en mica, anaren fent cançons més lentes (però no manco intenses). Flip your wig (1985), segurament, fou el disc que marcà la inflexió. No passa per ser un dels seus millors treballs, però per a mi , i també per a altra gent, era un disc perfecte, amb cançons com Private Plain, Green eyes, Flip you wig, Flexible Flyer, o la que n'és més coneguda, Makes no sense at all. El seguiren dos Lps més: el, aleshores, tan anomenat Candy Apple Grey (1986) i el doble vinil (no sé com és en CD) Warehouse: Songs And Stories (1987). Després se separaren i seguiren una trajectòria desigual: només en Bob Mould (tot sol o amb el seu grup-projecte Sugar) ha tengut un cert ressò. Injust,molt injust.

Vet ací tres grans cançons dels Hüsker:
Make no sense at all (Flip your wig)





Dont want to know if you are lonely (Candy Apple Grey)






Could You Be The One (Warehouse: Songs and Stories)

L'endemà de la festa indie-noise

Idò sí, la festa revival del Malafama (dedicada al indie-noise rock) que hi va haver en es Colomer va estar molt bé. El Dj, en Pep Cuevas, no va decebre ningú i va demostrar que continua gaudint quan posa aqueixa música que ell va popularitzar a Can Picafort i a bona part de la comarca. I la guarda de "rockfans" (en Pep, en Joan-Ramon, en Rafel, na Maria del Mar, na Joana, en Joan....), i molta més gent de per ací i externa, bota qui te bota, canta qui te canta i fent sonar l'"air-guitar" (ja ho sabeu: la guiterra elèctrica imaginària) fins molt, molt tard (o prest, tot depèn d'així com se miri). Els que que vàrem poder trescar el Malafama (que era el millor pub de Mallorca pel que respecta a aqueixa casta de música) revisquérem, maldament només fos una estona, aqueix ambient tan intens que hi havia cada cap de setmana, i els que no hi pogueren anar, per raons d'edat, s'ho pogueren imaginar.

Dels qui anàrem, qui no recorda quan, al Malafama estant i amb els llums baixos, en Pep Cuevas posava He-man de Magic Dirt? Brutal!

O quan sonava Waiting room de Fugazi, amb tothom pegant bots com si fos una actuació en directe, com la d'aqueix video?

O quan hi havia una accelerada general amb Precision Auto de Superchunk?

També hi va haver temps per a (més) nostàlgia; per a cançons que ja sonaven devers deu anys abans del Malafama en el Bauhaus i a Tramps (la discoteca on en Pep Cuevas també posava música). Per exemple, sonaren Love will tear us apart de Joy Division:

I Grinding Halt de The Cure:

Supòs que qualcú se'n recorda de la lletra (bé, si he de dir ver, jo m'enrecordava de dir "no people", i això ja bastava):

"No light
No people
No speak
No people
No cars
No people
No food
No people"

Personalment, només em faltaren dues cançons d'aqueixes antigues:

No love lost, de Joy Division:

I Solidarity, d'Angelic Upstarts:

ç

Però tot no pot ésser en un vespre. I, per això, esper que n'hi haga d'altres. L'enhorabona a la gent des Colomer per aqueix dia (vàrem tornar a fer el sol alt!) i que no amollin.

Però sí que ens amolli la ressaca (vaja quins diumenges!).

Revival al pub (tot rememorant la prealopècia)

Bé, som de poble. Molt, pentura massa, si he de dir ver. Amb tot quant té això de bo i de xerec. De més a més, som de la quinta del 68, així és que ja podeu fer comptes. De la quinta del 68, fadrí (de bell nou) i aficionat, però no tant com a un temps, a anar per enmig (és a dir, sortir) i anar a llocs on hi posin música d'aqueixa que m'agrada. O que, almanco, hi trobi gent per fer-hi una rialla i passar-ho bé una estona. I, si potser, tot plegat. És una llàstima que estiga desentrenat, que el temps no passi debades i que les ressaques no espassin (al sendemà, almanco, i amb això barrines el diumenge). Que per què dic això, suposats lectors? Idò perquè s'extravé que al pub del meu poble fan festes "revival", que és el que s'usa ara. D'aqueixes que rememoren estils musicals i "looks" que, per a la majoria dels presents, varen passar fa estona ferm i que ara, després de patir-los (¿o no era un patir aleshores haver d'escoltar segons quines cançons?) els vé bé reviure'ls per tot allò que els suggereix. Els més joves, d'altra banda, descobreixen qualque cançó que els agrada i que, horteres, ho són totes les èpoques. I vat ací que avui fan un festival dedicat a la música que, als noranta, en deien "indie", "noise" i "alternativa". Un so i un "look" que ja m'aglapiren un poc granat i que a la comarca posaven, sobretot, a un pub, el Malafama, que és el que se'n duia tota l'anomenada. I amb raó.
Però tan sols que ens entenguem: no és que no escoltàs aqueixa música, i que no m'agradàs molt sinó que l'esclafit va venir quan jo ja en tneia vint-i-cinc (o més!). I, és clar, ja no ho veus ni ho vius igual. Però, tuadell, va estar bé, maldament a molts Freak scene de Dinosaur Jr ja els semblàs una cançó vella i passada de moda. Per cert, que encara m'enrecord de com posava els meus vinils dels Pixies, Sonic Youth, Hüsker Dü i Dinosaur Jr a segons quina gent, que anaven de "cools", i em deien que aqueis grups no arribarien mai enlloc i que jo era un antic que només m'agradava el rock dur, el NRA i el punk.

Dinosaur Jr - Freak Scene Live (1991)



M'és igual, i fos del vent que fos, és una llàstima que ara quasi no hi haga pubs i bars que posin noise o indie. El fet, però, és que si jo haguera de cercar qualque revival i que m'hi trobàs ben identificat m'hauria d'anar cinc, o deu anys enrera. En el temps en què feien vasa la "Movida", el primer punk, l'afterpunk, l'estil gòtic i sinistre, el NRA (que és, poc més o manco, el que ara en diuen "americana"), el powerpop, el hard-heavy, i el rock "de tota la vida" (ja m'enteneu: en Lou Reed i la Velvet, en Neil Young, els Kinks, els Rolling...). I grups com els Cars, Mink deville que agradaven a quasi tothom. A qui no li agradava, per exemple, Spanish stroll?

Mink de Ville: "Spanish stroll"



Però bé, si no hi ha res de nou aniré al pub, escoltaré la música i supòs que m'hi sentiré a cobro i ben arrecerat. Això sí, esper que un dels Dj's, el més expert (el més vell, vull dir), posi qualque cançó de darreries del vuitanta; per exemple, dels Psychedelic Furs, com

"Pretty in Pink"



o "The ghost in you"



Per cert, que actuaran d'aquí a poc a Mallorca. I jo miraré de ser-hi, per fer el meu revival particular. Au idò!