The Spectors: Light stay close (2015)

      
     Em fan venir al cap grups vuitanters o de la primeria dels noranta com els                 Chamaleons, the Bats o the Parachutemen. I ja em va bé.                                                                                                                                                                                                                                                                              

  .

Spear of Destiny - Liberator (altra volta recordant la Santa Trinitat: Bauhaus, Tramps i el Chiringuito)

No fa gaire que, per casualitat, vaig tornar a escoltar Liberator, de Spear of Destiny. Una d'aquelles cançons que un hom recorda perquè té --o tenia aleshores-- tot allò que vols als setze o desset anys i vas pel carrer de menjamóns, de contestatari i de compixafestes ("no me llames iluso, porque tengo una ilusión", diu la cançó de no sé qui). Vols una cançó que siga forta, enèrgica, que siga un himne. Liberator era una d'aqueixes cançons, que la posaven a la Santa Trinitat dels xibius dels perduts que trescaven Can Picafort:  el Bauhaus, el Tramps i el Chiringuito. N'hi havia que dèiem --i crec que teníem raó: continui pensat això mateix-- que els Spear of Destiny eren un succedani comercial de Theatre of Hate (a la pràctica, l'origen dels Spear of, amb els quals compartien bona part de la formació, i el lideratge d'en Kirk Brandon). En tot cas, molts de records. Pentura massa. Fins i tot, melancolia. I senyal que començ a ser un poc granat.

The Lords Of The New Church - Russian Roulette

Electric Litany - Feather Of Ecstasy

)

New Order: Blue Monday i Love Will Tear Us Apart

Res, que aqueis dos dies m'ha pegat la nostàlgia musical --que és només un costat de l'altra. Aqueix cap de setmana, tot sol, corregint un llibre i revisant de prim compte un bon esplet de fitxes --coses de la feina-- mentres sent al front la llum càlida d'una possible primavera, és normal que vénguen al cap records. N'hi ha prou a mirar les prestatgeries amb els meus vinils (un dia m'hauria de dedicar a tornar-los compondre per estils), aqueis llibres que han aplegat pols o les fotocòpies de documents que ja grogegen. I deix volar el cap, però guiant-lo amb cançons, com aqueixes, que em recorden aquells dies juvenils --de, ups, mitjans anys vuitanta-- en què corríem i trescàvem Can Picafort, Son Bauló sobretot,  i teníem com caus el Chiringuito, l'Scàndals --molt més que una hamburgueseria--, Tramps, el Bauhaus... I aqueixes dues cançons, una de Joy Division i l'altra dels seus hereus? successors? (aqueixa era la discussió que teníem) New Order eren part de la nostra banda sonora vital; una per siular i fer la guiterra --air guitar, li diuen ara--, l'altra per ballar-la d'una manera que --ehem-- més val que ningú, ningú filmàs mai. 

Temps era temps. 

Reverend and the Makers - The Only One

Un altre grup amb influències de l'indie dels vuitanta --l'after punk d'aquells "tiempos". Ara, crec, en diuen gòtic, o emo, o jo què se...

Començant el divendres amb Kistch, un dels primers grups "indies" en la nostra llengua

Tant o més bons que molts dels grups estatals indies que feren molta de més vasa en el seu temps. Contundents. Melòdics. En la nostra llengua (digau-li català, mallorquí, valencià, rossellonés, menorquí, eivissenc, pla, pagès, xapurreao, aragonès oriental, en llengua cooficial diferent del castellà, com vulgueu, però en el nostre idioma). Quant a la trajectòria, fora el resò que es mereixien. Segurament, perquè no mudaren mai de parlar. Ara, són de culte. Llàstima. Però tenim els seus discs. I sí, sonaven així a la primera dels noranta.

   

  




I ara sonen així:

. O així: . 

Per al dimecres, una cançó que transpua optimisme: Love Will Save Your Soul de Grouplove

 Love will save your soul 
of feeling so alone and growing old

Comercial, aferradissa, que fa venir siulera...

No pens, diguen el que diguen alguns amics "indies", 
que això siga cap tara... 
O per ventura som jo que ja no som gens "alternatiu". 
En tot cas, M'AGRADA.

Dimarts amb Creeping, de 2:54

2:54: música que em recorda d'alltra música --de fa deu, quinze, gairabé vint anys enrera--, però m'agrada molyt. Au, ja ho he dit.

Here We Go Magic - How do I Know!

Que em recorden de molt als Feelies

Shine on

Una cançó que sempre m'ha agradat, tant en la versió original --de the House of Love, de 1987-- com en la versió recent d'Apoptygma Berzerk, de prop de vint anys després (2006).

Minor Treath

Crec que poca gent recorda el primer grup de n'Ian Mackaye,cantant i guiterrista de Fugazi. Minor Treath feien hardcore dur, ràpid i aspre, peu fiter i a tota màquina, que em fa l'efecte que la parròquia que escoltava Fugazi al Malafama trobaria massa dur i punk. Una música que els Minor feien fora --diuen-- prendre cap casta de droga (ni alcohol, ni tabac, ni herba i molt manco pastilles, LSD, coca o coses per a l'estil. No debades foren considerats els ideòlegs del moviment Straight edge, una actitud que després també fou atribuïda als Fugazi i a la qual n'Ian Mackaye no li ha donat gens d'importància; de fer, fins i tot l'atribueix a la casualitat. De fet, però, el moviment pren el nom de la cançó dels Minor Treath titulada "Straight edge", que en Mackaye afirma que va composar com a resposta als amics que es ficaven amb ell perquè no se n'anava de marxa com la resta. Si no anaven passats de res --cosa que no tenc motius per dubtar, d'altra banda--, crec que poca gent podia tenir una actitud tan enèrgica i vital damunt un escenari com la que tenien els Minor i els Fugazi.

PD: és una llàstima que els videos no se sentin gaire bé, però són un excel·lent document de la branca que donaven els Minor Treath

Les Thugs: hardcore-noise-pop?

He de reconèixer que sé poca cosa del rock indie/underground de l'Estat veïnat del nostre (França, perquè ens entenguem), però sempre hi ha dos grups que m'han fascinat: Telephone --que feien un rock'n'roll un poc a l'estik new wave, relativament comercial però ben potent-- i Les thugs, una excel·lent banda de punk rock, accelerat i melòdic, que espesses vegades sonava més noise que moltes de bandes del seu estil, com si fossen un esglaó intermig entre Bad Religion, Magic Dirt i el primer disc de My Bloody Valentine (no sé si m'he passat, però així és com els veig jo. Varen fer un bon esplet de discs en tot el temps que tocaren (que va ser molt: de la primeria dels 80 a les darreries del 90), farcit d'actitud, independència i bona música. Ara pareix que se tornen a juntar (ací podeu veure més informació, i videos recents), almanco per fer qualque actuació i qualque eurel·lo. S'ho mereixen.

PD: És una llàstima que els videos no s'acabin de sentir bé.
PD2: Toni, ja sé que no hauria de penjar tants de videos, però veure aqueis grups em fa gana de posar-ne mil.


Les Thugs - Clip - I love you so
Uploaded by Hellheaven

This is not a love song: la festa Malafama

D'aquí a poc temps, dia 4 d'abril, es durà a terme la Festa o festival Malafama, tot recordant el pub de Can Picafort, conegut a tot Mallorca. I si tenia anomenada és perquè era com un dels millors (o el millor) pub de rock underground --noise, part damunt tot-- de l'illa, amb una selecció musical al mateix nivell dels millors antros de qualssevol ciutats de l'Estat. Jo el vaig trescar a bastament però pel fet d'ésser un poc més granat vaig viure més intensament l'ambient d'altres locals de Can Picafort, especialment de Tramps, Bauhaus i el Chiringuito (ho vaig contar ací i ací). Locals també coneguts per tot Mallorca i a on compareixien espesses vegades els membres dels grups de rock de fora que havien tocat a part o banda de l'illa. Aleshores en aqueis locals ja hi sonava molt de rock, sobretot underground, del més actual del moment. Allà hi vaig descobrir ( i de la gent que hi anava) molts de grups; per exemple, els Violent Femmes, els Long Ryders, Mink de Ville, els Dream Syndicate, the del Lords, the del Fuegos, Green On Red, Lou Reed, the Velvet Undreground, Iggy Pop and the Stooges, the Damned, Robyn Hitchcock and the Egyptians, Echo and the Bunnymen, els Woodentops, the Gun Club, the Cure, els Chameleons, U2, Patty Smith, Lords of the New Church, Billy Idol, the Cars, Spear of Destiny, Teatre of Hate, els Bauhaus (evidentment!), Smiths, Sioux and the Banshees, Psychedelich Furs, the Cult, Joy Division, the Sound, Angelic Upstars,Talking Heads o PIL. D'aqueixs darrers només solia sonar-ne --o que jo ho recordi-- una cançó. Una, però emblemàtica, amb un so i una actitud molt d'aquellos tiempos. I de més a més, cantada per en Johnny Rotten. Què més volíem?