Placidesa de diumenge...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris soul. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris soul. Mostrar tots els missatges
3/02/2014
3/01/2014
12/24/2013
9/27/2013
11/12/2012
Començant el dilluns amb No tens cor (una excel·lent versió de Tainted Love) de Els Trons
Tainted Love és una conegudíssima cançó, escrita per Ed Coob i popularitzada l'any 1964 per Gloria Jones, una cantant de soul. D'aleshores ençà se n'han fetes versions, estilísticament molt diferents, que encara l'han feta més famosa: n'hi ha prou a recordar la dels Soft Cel, la de Marilyn Mason o la dels Scorpions (resulta curiós, d'altra banda, veure com els grups de rock aconsegueixen "apropiar-se" de la cançó.
No fa gaire (l'any 2010) uns grup de garage rock català, Els Trons, en va fer una versió, amb la lletra adaptada al català que, personalment, em sembla excel·lent i molt més acostada a l'original (que pareix que ha estat la base de la versió).Bon garage rock i en català: ja em va bé!
No fa gaire (l'any 2010) uns grup de garage rock català, Els Trons, en va fer una versió, amb la lletra adaptada al català que, personalment, em sembla excel·lent i molt més acostada a l'original (que pareix que ha estat la base de la versió).Bon garage rock i en català: ja em va bé!
La versió dels Trons, amb lletra adaptada
La cançó original, interpretada per Gloria Jones (1964)
La versió de Soft Cel
La versió de Marilyn Mason (2002)
La versió dels Scorpions (2011)
10/10/2010
The Bellrays
Després del parèntesi estiuenc reprenc el blog amb bones noves. Vénen. A Mallorca. Sí.
Es Browny, es Nico i jo serem davant de tot per veure sa Lisa ben de prop:
Soul...
Punk
Punk-soul
Rock'n'roll de tota casta
7/14/2010
Musica d'estiu (4b): the Gossip
The gossip, altra volta....
Ho reconec: no havia escoltat així com pertocava els seus darrers discs.
Més coses, ACÍ.
Au, a colgar els ossos!
Ho reconec: no havia escoltat així com pertocava els seus darrers discs.
Més coses, ACÍ.
Au, a colgar els ossos!
7/11/2010
Un poc de música d'estiu (4): the Gossip
Que qui són the Gossip? Un grup de indie rock, que ja fa més de deu anys que rutlen i que ja han fet quatre discs. Tenen al capdavant na Beth Ditto, una vocalista impactant i rabassuda, amb una veu suggerent i amb potència. Com els Bellrays, em direu. Sí, d'una manera certament injusta, la comparança habitual, la referència immediata són, indefectiblement, els autors de Vodoo train. I és que, com la banda de na Kebaula, the Gossip fan rock potent, garager, de base punk i tenen també molt de soul, però aquí acaben les comparances (de tot d'una hi havia elements a bastament per fer-ne, però jo no diria que hi haguera hagut cap influència directa). A diferència dels Bellrays, the Gossip tenien molta de cosa de psychobilly i, de fa un parell d'anys ençà, són molt més indie i glam. I, per afegitó, en el darrer disc, Music for men, del 2009-- fins i tot hi mesclen l'electrònica. Música potent i aferradissa, feta per gent sense complexos i amb les idees clares. Què més voleu?
5/05/2010
10/21/2009
Coses que escolt: J. Teixi Band
Feia estona que havia perdut la pista a en Javier Teixidor (¿qualcú se'n recorda de Mermelada i d'Elegantes?. Un autèntic veterà que toca amb altres veterans i que fa(n) bona música, rock'n'roll clàssic d'aires soul i rythm & blues, que de vegades pot recordar als Burning i --almanco a mi-- a uns Cool Jerks cantant en espanyol. Ja sé que les comparances pot semblar injusta, però només duc endarrer referir-me a les consemblances. Les influències de grups anglosaxons --evidentment-- són encara més clares i llampants. Només per dir-ne qualcuna, trob que Calles de miel té un riff que sona molt a Louie, Louie de the Kingsmen (la mateixa cançó que Transvision Wamp convertiren, d'una manera molt més escandalosa, en Baby I don't care), o que Puede ser amor sona molt (o és a mi que m'ho pareix?) a Vicious de Lou Reed. Però, en tot cas, serien (o són) bones (males) influències per una banda amb cap i peus. Rock'n'branca!
10/09/2009
Coses que escolt: The Staple Singers
Soul? Gospel? The Staple Singers
The Staple Singers - I'll Take You There
Cargado por oublierleracismeskyblog. - Ver los videos de música recién destacados.
3/25/2009
the Bellrays, otra vesssssss
Decididament, el meu grup favorit de rock, avui i ara, són els Bellrays. I a qui diga la història de sempre, que són partdamunt tot una mescla de soul (via na Tina Turner), de heavy del xerec i de punk idiotitzat jo li diré, simplement i clar i llampant, MUNTA ACÍ I VEURÀS PORTOPÍ. Cagon d'ell, això és rock de veres i no segons quines animares. Au, ja ho he dit
1/02/2009
Una de les meves cançons preferides és la versió de Tobacco Road cantada per en David Lee Roth –el primer cantant de Van Halen— i amb n’Steve Vai a la guiterra; és una versió heavy (però apta per a tots els públics) d’aqueixa cançó de la primeria de la dècada dels seixanta. En va fer també una versió en espanyol –Calle del Tabaco— que, tot i l’accent d’en Lee Roth, queda molt bé. La cançó fou composada per en John D. Loudermilk i popularitzada per the Nashville Teens a mitjan dècada dels seixanta. N’han fet un bon esplet de versions, de tota casta i color, més rockeres. Vet-ne ací un parell de versions; la dels Nashville Teens –la primera que en conec—, una d’en Lou Rawls –que mescla el soul i el blues—, la dels Animals –més blues— i la rockera de n’Edgar Winter. Dissortadament, no he pogut trobar –o no ho he sabut fer— cap video de les dues versions d’en David Lee Roth. Podeu trobar la versió en anglès a Eat em And Smile (1986) i Calle del Tabaco a la versió en espanyol del mateix disc (Sonrisa salvaje), publicada igualment a 1986.
TOBACCO ROAD
The Nashville teens
Lou Rawls
Eric Burdon and the Animals
Edgar Winter Group
The Nashville teens
Lou Rawls
Eric Burdon and the Animals
Edgar Winter Group
11/05/2008
The Bellrays
Un dels grups que més m'agraden, ara com ara, són els Bellrays: punk-rock-soul, una veuarra i molta de branca. Au idò!
7/11/2008
7/09/2008
Be my baby - The Ronettes
Personalment, sempre m'ha agradat molt el soul, sobretot l'antic, tant el més vocal com el que té aires més funkys. I hi ha cançons com aqueixa --conegudíssima-- que tenen "allò" que fa que agradin sempre; de vegades, perquè entristeixen; d'altres, perquè fan venir l'alegria, i d'altres, simplement recordar (I, sí, a mi m'agrada el rock dur, el punk, el hardcore i el noise, però també coses com això).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
