Plou!

Per devers la UIB, fa aigua de canal! Fotre quin bruixat!

Ja som a Mallorca

El col·loqui de València va acabar dissabte a migdia; va ser, com sol passar en aqueixes ocasions, el moment de recordar que hem d’enviar els texts definitius dins manco d’un any, d’intercanviar adreces electròniques i postals, de fer projectes de convidades, d’acomiadar-se més o manco efusivament i, com se suposa, de prendre els atapins cap a l’estació de tren, l’aeroport, el restaurant o –coses d’historiadors— les llibreries. A mi m’havien de venir a cercar a l’hotel els de l’associació El Tirant. Així és que vaig anar a trescar un poc per la ciutat; per començar, vaig fer una aturada a la Llibreria París-Valencia, que és just devora l’hotel. No sé com ho fan: tenen llibres bons, d’editorials d’anomenada, de fa pocs anys –és a dir, que no tocarien estar descatalogats— a 2, 3 i 4 €. En vaig comprar un grapat per a mi i un llibre de fotos d’en Charles Bukowski per al brother petit (vaig pensar que li faria gràcia: li agrada la literatura d’aqueix autor). Després d’un dinar lleuger a un italià –d’una pasta farcida de pera i amb salsa de pruna que era mel-, vaig anar cap a l’hotel.

El famós pont

El pont de la mar

València, ciutat burgesa

El restaurant

Allà ja hi havia n’Ernest Belenguer –un dels altres historiadors que havia de participar a la taula rodona sobre en Jaume I del monestir de Santa Maria de la Valldigna— i la seva esposa; al cap de poc temps arribà un membre de l’organització (és a dir, de l’Associació Tirant lo Blanc) i partírem cap a la Valldigna. Abans, ens aturàrem a Favara, on hi teníem l’hotel. En aqueix moment, havia de menester descansar un poc; tant de trull fa efecte. A les set de l’horabaixa tocàrem comparació al monestir; allà tenguérem un guia excepcional, l’historiador i arxiver d’Ontinyent Vicent Terol. És una llàstima que una obra arquitectònica de tanta d’envergadura –de categoria, que dirien per allà— estigués a punt de ser totalment desmantellada i, fins i tot, dinamitada. Tanta de sort que han tornat (i reposats al seu lloc original) part dels arcs gòtics que havien estat venuts i recol·locats a l’Espanya profunda, concretament a Torrelodones.

El monestir:

Després començà la taula rodona sobre Jaume I; va ser tot un luxe poder compartir-la amb dos historiadors de tanta d’anomenada i amb la trajectòria investigadora i acadèmica de n’Ernest Belenguer i n’Enric Guinot. Entre els parlaments i les preguntes, vàrem estar dues hores. Pareix que la cosa va dir bé, o almanco així ens ho digueren alguns dels assistents (vengueren a posta per a dir-nos-ho). Després, sopar al monestir –amb una basca que feia que tothom tengués el front humitat— i, com pertoca, una tertúlia animada. Aqueixa gent del Tirant és excel·lent, amb interessos i preocupacions molt semblants a les de l’Obra Cultural, i això feia que hi hagués bona sintonia. Com que n’hi havia que tenien ganes de pasturar, vaig trobar que havia de “conèixer món”; concretament, i per indicació dels/de les guies locals, la platja de Gandia. Quina gentada, quin truller, i quines... –bé: vull dir quin tot. Ja té raó en Vicenç (i jo no li havia fet gens de cas), que a la platja del seu poble hi ha bones pastures ferm. Tant, que vénen ganes de pasturar una partida d’hores, i passa el que passa. Però vaig fer (relativa) bonda, perquè havia de passar el diumenge dematí trescant la comarca amb l’amic en Pep Mas de Xaló.

La taula rodona

El monestir de Santa Maria de la Valldigna (quan partíem cap a la platja de Gandia)

Amb en Pep férem (ho supòs) la ruta prototípica de turisme cultural, però amb un al·licient afegit (per a mi): visitàrem Sant Llorenç d’Alcudiola, una petita –petítíssima—capella d’un llogaret desaparegut al segle XVII, on hi ha enterrades algunes de les famílies de la Vila (i d’altres pobles de Mallorca) que havien emigrat a la comarca després de l’expulsió dels moriscs. Feia com a cosa pensar que dins aquella capellona, o just a devora, enmig d’aquella planura immensa d’arrossars, de tarongers i d’horta, hi hagués les despulles de gent de la Vila i de Mallorca. Tresca-que-et-tresca, tornàrem cap a la Valldigna; allà hi hagué dinar i més tertúlia. D’història i de política, of course, però sobretot (d’això darrer) perquè abans d’arribar nosaltres hi havia hagut una taula rodona, organitzada també pel Tirant, on havien participat el PP, el PSOE i el Bloc.

La comarca

En Pep Mas (de Xaló), davant Sant Llorenç d'Alcudiola

Tornant cap al monestir

la clau de volta

A les tres i mitja, en David i en Raül, dos membres del Tirant, que tornaven cap a caseva, a les comarques del nord del País, m’acostaren a l’aeroport. Tenia el vol a les set i mitja, però es va retrassar; així és que vaig arribar a Palma a les nou passades. Carregat amb les maletotes plenes de llibres, feia mal caminar per dins Ciutat. Havia de quedar a dormir a ca un amic, però ell era al teatre i jo no tenia la clau de caseva. En vistes de l’èxit, vaig cercar, més carregat que una somera algerina, un lloc on donassen una mica de tiberi i, part damunt tot, que no fos gaire lluny. Només vaig trobar un restaurant xinès. Com que l’únic client era jo (eren devers les deu i mitja), vaig tenir la impressió, per moments, de no ser ni a Europa; la televisió era xinesa i, evidentment, parlaven en qualque llengua de per allà (el mandarí?); per paga, una altra persona que va entrar, feia tot l’aspecte de ser de per devers la Gran Murada, i la teca –evidentment—, també (o segurament no tant). Ells feien i desfeien com si jo no hi fos; amb aqueixes, la madona comença a barrejar a l’amo, nyic-nyec, nyic-nyec, més de deu minuts, i aquella dona que no perd la miula i aquell homo que està amb el cap calat, aguantant estoicament la tempestat. A l’entretant, no sé quines feines feien de comptar doblers i amb els coberts. Podeu ben creure que tenia la impressió de mirar una sèrie sobre la vida domèstica dels immigrants xinesos o, fins i tot, de veure-ho tot per un mirall i ells no se’n temessen. Amb aquestes estàvem, quan n’arribaren tres (de per ací o aclimatats) a sopar i la vida domèstica xinesa es va aturar per uns moments, que varen ser els que vaig aprofitar jo per pagar i fer camí cap al pis del meu amic. Quan ell va arribar, jo estava fet una coca tova i al cap de mitja hora ja feia roncos. Avui dematí, a les nou i mitja, ja era a la Universitat; a hores d’ara esper el lliurament de treballs, que m’assignin el nou despatx (compartit, evidentment) i no sé quan de tràmits acadèmics més. Com que som dins una classe, esperant –més totsol que un mussol— que em cridin o que toquin comparació, i la cosa se retrassa, escric tot aqueix testament, que estic ben a punt d’esborrar però que no ho faç no se per què. Només sé que fris que siga el vespre, ser a canostra, veure la família i després anar al canastro de ca sa Tia, a posar l’espinada de pla. Ben de pla.