Senzillament, brutal. Ara com ara, la meva cançó de l'estiu. Supòs que molts d'alternatius-indies-cools diran que se n'afluixen d'escoltar una cançó de heviorros pintats, però ... QUE SE FOTIN! Això és branca!
(Per cert, és una llàstima que la cançó acabi tant en sec, però és un excel·lent motiu per a tornar escoltar-la)
Fotre quin cap de setmana. No hi compt el divendres, que va ésser light: concert de n'Annie B. Sweet a Muro (em va agradar molt), i soparel·lo.
Dissabte dematí, feina; a la una i mitja, va començar la cata de vins blancs a la caseta de can Jaume a Vernissa. Una calor de collons, i un tast de primera, dirigit per na Catalina. Després, dinar de bacallà --melassa d'abella made by l'altra Catalina i na Xisca--; varen caure totes les botelles de vi blanc, i llavò tothom va començar a pegar a les megabotelles --que hi cap, cinc, sis, set litres de suc?-- d'herbes casolanes i de --ehem-- Terry. Li vaig prendre els atapins aviat cap a una altra festa; els brothers i jo en prenguérem els atapins a les tres i busques: no comment.
Llavò, cap al Colomer, a la festa Yo la Tengo. Poqueta gent, però tothom trobava el mateix: de pinyol vermell; fotre quin trui i en Xisco que en va fer de quilòmetres. Pareixia talment un concurs d'air guitar!
Devers les cinc i busques em vaig retirar, perquè avui a les onze en Sergio and companyia m'havien convidat a la degustació de la cervessa casolana que fan. Només té quatre graus, però passa molt, molt bé. Com deia en Sergio, betua... és cervesa!
Després, dinar familiar i sesta. Devers les set, de manera improvisada, hem inauguratla nova temporada de Beures i sopars al corral de Ca sa Tia. Mos hem aplegat els habitants de Sa Portassa de Ca sa Tia Catalina Caquera(en Nico, n'R. Brawny, n'Aretha Ju), els residents a Ca sa Tia Caquera (el redenebot de sa Tia i na Cati/Lineta/Talineta --i la seva campaneta-- i en PNL (és a dir, la meitat del semidifunt duo de DJ, Too many Metxos), que quasi no li veim el pèl entre estar a Ciutat i a sa Teulada. Hem xerrat de tot un poc: del nou catàleg de bolsos de n'Aretha Ju (Quina flipada!), del Primavera Sound, de si havíem d'afegir una bossa o una bolla penjada d'una corda al cactus de na Cati (ella, com sempre, no deia res --és mol discreta-- i ens mirava amb els seus ulls blaus tot fent un posat d'Están locos estos romanos). Per beure, hi havia Havana Club --la botella ha quedat morta, però ja feia estona que era mig difunta--; malvasia Cornet --fresqueta, fresqueta-- de Banyalbufar i vi negre i potent , que em va regalar n'Antònia, des Pujol de Maria (bé, jo diria que aqueix vi és molt de la Vila, per molt que diguen en el poble dels meus avantpassats). En tot cas, una delícia. Una estona de conversa divertida i rialles.
Un únic incident: na Cati, però, s'ha emprenyada perquè no li hem volgut donar cap "xupito", i ha pres els atapins cap a dins sa Casa. Ara no ens diu res, ni ase ni bèstia, i mira que l'hem cridada tots amorosos i disposts a reconciliar-nos. Què li hem de fer; coses de femelles. Li consentim tot perquè té uns ulls de Catwoman que tiren d'esquena.
Banda sonora dels beures: Annie B. Sweet i the Pandoras (la cosa ha anat de dones, però d'estils ben diferents)
Poden dir el que vulguen de na Courtney Love, però a mi --sacrilegi-- Hole m'agradaven tant (sí) com Nirvana. I la seva veu em continua arribant. I el seu darrer disc, diguen el que diguen, també. Vet aquí dues versions --l'acústica i la "pop"-- de Diry Gils.
A parer meu, un dels grups més originals de l'anomenat rock electrònic --fora comptar-hi els grups de rock industrial, són els ZZZ. Fora guiterra, és cert, però no crec que ningú puga dubtar del seu caràcter rocker. I per cert, vaja quin video.
Vet ací en John Lee Hooker, un dels meus bluesmen preferits (juntament amb en Howlin' wolf, en Muddy Waters i en Bo Diddley), fent una versió accelerada, dura i marxosa de Boom Boom. Saps que n'hi hauria de rockers i bluesmen que voldrien poder tocar d'aqueix vent a les velleses!
Aqueixa és una de les cançons de rock més famoses i més versionades. Els primers que la tocaren, els Arrows, no es menjaren una rosca. Després va venir na Joan Jett i la seva versió hard-rockera, que la varen fer famosa (a la cançó i a na Joan, que venia d'un grup de culte com les Runaway). I, molts d'anys després --glups-- va venir la versió disco-dance(o el que siga) de na Britney Spears.
El blog té un convidat de luxe, en Pep de sa Saa, que m'ha fet arribar el seu (excel·lent!) article sobre el Malafama que va publicar a la revista Can Picafort perquè aparegués en aqueix blog. Volia afegir-ho videos i fotografies, i ho faré, però en tenir un poc de lleguda, perquè aqueixa setmana no he tengut temps per a res. Però el que realment es paga és l'article d'en Pep. Malafam forever!
LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL En Pep de sa Saa He- man. Quinze anys després.
S’apaguen els llums, completament a les fosques, expectació al màxim, gran exitació entre el personal, comencen a sonar uns acords de guitarra, són lents i pausats, incitent a la desconfiança, qualque cosa diabòlica s’acosta; 12 segons més tard un esclafit de guitarres elèctriques i una bateria a punt de rebentar rompen els tímpans de tots els assistents, s’encenen els llums, tothom bota i fa la guitarra, és la locura total. La primera vegada que vaig entrar al Malafama el cartell que hi havia penjat al carrer posava Boulevard. A darrera la barra hi havia un home de cabells blancs, pareixia tret d’un bar de carretera de l’Amèrica californiana. En Paco i jo li demanàrem 2 Beffeaters amb llimonada, més que sentir-nos ens va llegir els morros, la música estava a tota hòstia. Tot d’una ens va treure conversació, en total només hi havia quatre clients. En Paco es va treure la G13, el cambrer va donar el seu vist-i-plau amb el cap i ens va oferir la seva boquilla, era de marfil, tirava que feia por. Quin vespre, mare meva! Allà dedins hi havia qualque cosa. Vaig prometre tornar-hi. Un parell de setmanes més tard, després de convèncer a un parell de col·legues, anàrem al Malafama Noise Pub, o això posava el nou cartell, i aquí començà una època inoblidable on es començaren a escriure unes pàgines per a la història que ara ja són una llegenda. Després de baixar mitja dotzena d’escalons i creuar un batiport de dues portes de fusta un gran altaveu et donava la benvinguda. La música a tota canya impactava a més d’un despistat. Una barra de fusta situada enmig del local envoltada de taurells poc fiables, un grup de bancs fets de formigó, una taula enmig de cada bancada clavada a terra, un altre altaveu a l’altra punta del local, un futbolí, això era el Malafama. Un local underground, indie, noise, alternatiu... o així com cadascú el vulgui anomenar on es respirava i, sobretot, es vivia un ambient increible, ple de llibertat, de deshinibició total, on tothom feia el que volia sense perdre el respecte a ningú. El cambrer amb els cabells blancs ja no hi era, hi havia en Pep Cuevas. El mestre de cerimònies que, cada divendres i cada dissabte (inclús una època obria els diumenges capvespre i qualque dia entre setmana), s’encarregava de posar la banda sonora a la “película” que cada vespre es rodava allà dins. Un film sempre diferent, amb noves cares, conversacions trascendentals regades d’alcohol, on es forjaven grans amistats; un film sempre exitant, que sabies com i a on començava però mai com ni a on acabava i sempre sota un mateix denominador comú: el rock alternatiu. Un tipus de música de caràcter bàsic, és a dir, guitarra elèctrica, baix i bateria, que sota la batuta i la professionalitat (podem utilitzar tranquilament aquest adjectiu) d’en Pep Cuevas es converteix en obra mestra com per art de màgia. I és que la seva manera de mesclar les cançons, d’animar a la gent, de ballar, de fer la guitarra, en definitiva, els seus coneixements d’aquest tipus de música, t’enganxaven d’una manera inevitable. Era impossible resistir-se. Ell era el primer que disfrutava, que s’ho passava bé, que s’ho creia, el que més ho sentia i tot això junt ho transmitia d’una manera tant enèrgica i especial que salpicava amb esquitxos grossos a tota ànima en vida que hi havia allà dins. I lo millor de tot és que ho feia sense voler, no obligava a ningú; hi havia qualque moment, quan pinxava qualque cançó que li agradava especialment que pareixia que només posava música per a ell però la realitat era que atrapava a tothom, d’això se’n diu carisma. En Pep Cuevas era, és i serà l’esperit (sant?) del Malafama, un esperit que va traspasar les fronteres d’aquell soterrani del Passeig Colon: ara em bé al cap el concert de El Inquilino Comunista a l’antiga discoteca Al Rojo Vivo,
o el concert de Dover a la Sala Palladium (davall el restaurant Monaco) i on érem quatre rates,
el concert de Sebadoh,
el de The Posies.
Grups que tocaren a la nostra roqueta gràcies en bona part a l’esperit del Malafama. Sonats també foren la dotzena (o potser més) de concerts de Sexy Sadie, dins el mateix Malafama, el dels Hentelligents, els Frankenbooties, inclús un vespre hi tocaren els Siniestro Total (Era una chica muy mona, que vivía en Barcelona...).
Molts són els records, les anècdotes, les vivències, les imatges gravades a la memòria, las frases cèlebres (“Quan tengui seixanta anys vendré de marxa al Malafama”, Anònim), els amics ja desapareguts, les resaques, el Martini blanc, els tassons de plàstic, el Wimpy, en Miqui amb el cap dins l’altaveu, les redades de la Guàrdia Civil, record quan en Pitu va quedar dormit darrera el futbolí i no el varen trobar fins diumenge capvespre... el que deia abans, cada vespre una película. Ara, fent una clucada d’ull cap enrera, l’esperit del Malafama pareix que es resisteix a morir però és inevitable pensar que el crit Just gimme indie rock ha quedat sepultat entre les marcades parets del Malafama sota una filera de blocs de 20 al Passeig Colon de Can Picafort.
Música, dois i qualque comentari per entretenir-me: això és el que trobareu per ací. Aqueix blog no té gaire pretensions; només duc endarrer de penjar-hi videos, lletres de les cançons i altres coses relacionades la música que escolt, amb els llibres que llegesc i les pel·lícules o sèries que mir. I, també, hi vull escriure per parlar i xerrar de coses que m'entrentenguin i m'agradin (o que per ventura no ho fan tant o gens: ja ho veurem.)
Una altra cosa: aqueix blog, com podeu comprovar, té com a principals destinataris els meus amics i coneguts; és un bloc, diguem-ho així, domèstic. No duc endarrer res pus. Ara això sí, qui s'hi atraqui i hi toqui comparació, maldament no ho faça a posta, també hi és benvengut.
Cap de les imatges que apareixen en aqueix blog ha estat captada amb intenció ofensiva; qui no hi vulga aparèixer només m'ho ha de fer saber (ho pot fer mitjançant un comentari, que no serà publicat, a l'entrada del blog en què apareixen les imatges). D'altra banda, si qualcú troba que segons quins videos i música que hi ha per ací, que ho diga i ja faré passes. Els pos simplement per donar-los a conèixer i per fer-los difusió, mai per obtenir-hi cap benefici.
Ja ho sabeu: si vos agrada la música que hi ha en aqueix blog, gratau-vos la butxaca. Es bien? Idò entesos! Benvenguts a ca la tia Catalina Caquera!
Entrades
