5/07/2009

LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL (En Pep de sa Saa)

El blog té un convidat de luxe, en Pep de sa Saa, que m'ha fet arribar el seu (excel·lent!) article sobre el Malafama que va publicar a la revista Can Picafort perquè aparegués en aqueix blog. Volia afegir-ho videos i fotografies, i ho faré, però en tenir un poc de lleguda, perquè aqueixa setmana no he tengut temps per a res. Però el que realment es paga és l'article d'en Pep. Malafam forever!

LA PÀGINA QUE NINGÚ VOL
En Pep de sa Saa
He- man. Quinze anys després.



S’apaguen els llums, completament a les fosques, expectació al màxim, gran exitació
entre el personal, comencen a sonar uns acords de guitarra, són lents i pausats, incitent a
la desconfiança, qualque cosa diabòlica s’acosta; 12 segons més tard un esclafit de
guitarres elèctriques i una bateria a punt de rebentar rompen els tímpans de tots els
assistents, s’encenen els llums, tothom bota i fa la guitarra, és la locura total.
La primera vegada que vaig entrar al Malafama el cartell que hi havia penjat al carrer
posava Boulevard. A darrera la barra hi havia un home de cabells blancs, pareixia tret
d’un bar de carretera de l’Amèrica californiana. En Paco i jo li demanàrem 2 Beffeaters
amb llimonada, més que sentir-nos ens va llegir els morros, la música estava a tota
hòstia. Tot d’una ens va treure conversació, en total només hi havia quatre clients. En
Paco es va treure la G13, el cambrer va donar el seu vist-i-plau amb el cap i ens va
oferir la seva boquilla, era de marfil, tirava que feia por. Quin vespre, mare meva! Allà
dedins hi havia qualque cosa. Vaig prometre tornar-hi.
Un parell de setmanes més tard, després de convèncer a un parell de col·legues, anàrem
al Malafama Noise Pub, o això posava el nou cartell, i aquí començà una època
inoblidable on es començaren a escriure unes pàgines per a la història que ara ja són una
llegenda.
Després de baixar mitja dotzena d’escalons i creuar un batiport de dues portes de fusta
un gran altaveu et donava la benvinguda. La música a tota canya impactava a més d’un
despistat. Una barra de fusta situada enmig del local envoltada de taurells poc fiables,
un grup de bancs fets de formigó, una taula enmig de cada bancada clavada a terra, un
altre altaveu a l’altra punta del local, un futbolí, això era el Malafama. Un local
underground, indie, noise, alternatiu... o així com cadascú el vulgui anomenar on es
respirava i, sobretot, es vivia un ambient increible, ple de llibertat, de deshinibició total,
on tothom feia el que volia sense perdre el respecte a ningú.
El cambrer amb els cabells blancs ja no hi era, hi havia en Pep Cuevas. El mestre de
cerimònies que, cada divendres i cada dissabte (inclús una època obria els diumenges
capvespre i qualque dia entre setmana), s’encarregava de posar la banda sonora a la
“película” que cada vespre es rodava allà dins. Un film sempre diferent, amb noves
cares, conversacions trascendentals regades d’alcohol, on es forjaven grans amistats; un
film sempre exitant, que sabies com i a on començava però mai com ni a on acabava i
sempre sota un mateix denominador comú: el rock alternatiu. Un tipus de música de
caràcter bàsic, és a dir, guitarra elèctrica, baix i bateria, que sota la batuta i la
professionalitat (podem utilitzar tranquilament aquest adjectiu) d’en Pep Cuevas es
converteix en obra mestra com per art de màgia. I és que la seva manera de mesclar les
cançons, d’animar a la gent, de ballar, de fer la guitarra, en definitiva, els seus
coneixements d’aquest tipus de música, t’enganxaven d’una manera inevitable. Era
impossible resistir-se. Ell era el primer que disfrutava, que s’ho passava bé, que s’ho
creia, el que més ho sentia i tot això junt ho transmitia d’una manera tant enèrgica i
especial que salpicava amb esquitxos grossos a tota ànima en vida que hi havia allà
dins. I lo millor de tot és que ho feia sense voler, no obligava a ningú; hi havia qualque
moment, quan pinxava qualque cançó que li agradava especialment que pareixia que
només posava música per a ell però la realitat era que atrapava a tothom, d’això se’n diu
carisma.
En Pep Cuevas era, és i serà l’esperit (sant?) del Malafama, un esperit que va traspasar
les fronteres d’aquell soterrani del Passeig Colon: ara em bé al cap el concert de El
Inquilino Comunista a l’antiga discoteca Al Rojo Vivo,




o el concert de Dover a la Sala
Palladium (davall el restaurant Monaco) i on érem quatre rates,





el concert de Sebadoh,




el de The Posies.


Grups que tocaren a la nostra roqueta gràcies en bona part a l’esperit
del Malafama. Sonats també foren la dotzena (o potser més) de concerts de Sexy Sadie,
dins el mateix Malafama, el dels Hentelligents, els Frankenbooties, inclús un vespre hi
tocaren els Siniestro Total (Era una chica muy mona, que vivía en Barcelona...).



Molts són els records, les anècdotes, les vivències, les imatges gravades a la memòria,
las frases cèlebres (“Quan tengui seixanta anys vendré de marxa al Malafama”,
Anònim), els amics ja desapareguts, les resaques, el Martini blanc, els tassons de
plàstic, el Wimpy, en Miqui amb el cap dins l’altaveu, les redades de la Guàrdia Civil,
record quan en Pitu va quedar dormit darrera el futbolí i no el varen trobar fins
diumenge capvespre... el que deia abans, cada vespre una película.
Ara, fent una clucada d’ull cap enrera, l’esperit del Malafama pareix que es resisteix a
morir però és inevitable pensar que el crit Just gimme indie rock ha quedat sepultat
entre les marcades parets del Malafama sota una filera de blocs de 20 al Passeig Colon
de Can Picafort.