"Fever", l'avanç de Turn Blue (2014) el nou disc de the Black Keys, agradarà molt a segons qui i en decebrà d'altres. Decebrà --o no acabarà de fer-- als qui s'estimen més el seu so més cru, més rock i més blues. Agradarà, probablement, als qui els començaren a escoltar a partir de Brothers i El camino. Jo, particularment, els conec de fa estona, de quan eren un dels grups de blues-rock contemporani, juntament amb els Soledad Brothers, que m'agradaven més; eren més clàssics, per ventura, que els Jon Spencer Blues Explosion, i era més bo de fer posar-los a un pub que no als Beasts of Bourbon, però no deixaven de tenir aquell regust de blues-rock (i un poc de soul) de tota la vida. Brothers (2010) i El camino (2011) m'agradaren molt, varen ser una passa envant --o per a segons qui, massa enrera, cap a les cançons comercials i als estribillos--, iniciada amb Attack and Release (2008) i les produccions d'en Danger Mouse, seu productor des d'aleshores. És ver que, escoltant "Fever", reconeixem tot d'una el so dels Keys dels dos darrers discs, part damunt tot d'El camino, però, si he de dir ver, no sé si reconeixem més l'estil dels Black Keys o la producció d'en Mouse, o si ja és tot u. En tot cas, "Fever", amb aires soul i psicodèlics, i que se suposa que farà el paper de single, s'assembla poc ferm, per exemple, al rock-blues potent de "10 A.M. Automatic" , aquell single primerenc de Rubber Factory(2004). A parer meu, la cançó està bé, és aferradissa, fa ballera, o almanco remenera de cap, però enyor qualque guiterrada com les d'un temps. De tota manera, no sabem per aquí on pasturarà la resta del disc. Així és que un poc de paciència i a esperar. Res, monetes i monets, que diria el meu padrí: jutjau vosaltres mateixos què trobau de la cançó.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blues. Mostrar tots els missatges
4/01/2014
12/24/2013
11/20/2012
Començant un dia lluminós amb Darkness, una cançó d'en Leonard Cohen de lletra obscura
El que deia: començant un dia que previsiblement serà lluminós amb Darkness, una cançó d'en Leonard Cohen amb una lletra (pitjau ací per llegir-la) que traspua desencant i pesimisme. Però la música, trob jo, és una altra cosa. Fins i tot fa siulera.
5/30/2012
2/14/2011
Brothers de the Black Keys
L'any 2010 va ser ple de grans discs, però si jo n'haguera de triar un, triaria Brothers, el darrer dels Black Keys. Un disc de blues-rock magnífic. Sí, blues-rock, d'aires indies, pero retro; garatger, però amb un so absolutament contemporani. Potser és per mor d'això mateix que Brothers és --així ho diuen, jo no n'estic tan segur-- el seu disc més accessible. Potser, però això, tanmateix, no és necessàriament un sinònim de perdre els sabers ni tampoc d'haver-se venut. En aqueix cas, tot el contrari. Un disc que pot donar als Black Keys el reconeixement que es mereixen.
6/03/2010
Branca amb els Soledad Brothers
Darrerament, m'ha pegat una altra vegada -vaig per tombs i per temporades- pel que jo, fent una mica de broma, anomen rock de portassa (garage, hard, sixties, noise, stoner, sixties, indie...) i pel blues, el soul i coses per a l'estil. Sempre va bé, després d'un parell de mesos, redescobrir grups que feia estona que no escoltava; per exemple els Soledad Brtohers, capaços de fer coses com aqueixa:
Absolutament recomanats per a tothom qui li agradi el garage, el blues i el rock'n'roll potent.
Absolutament recomanats per a tothom qui li agradi el garage, el blues i el rock'n'roll potent.
5/21/2010
Denotar el pas del temps
En Quim Monzó, a Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (una recopilació d'articles d'entre 2001 i 2004) escriu ("Monedes que marquen", 2001, p. 15) que "totes les coses periran però, quan les escrivim, no pensem que un dia denotaran l'ahir. Avui, per exemple, moltes actituds telefòniques --en obres de teatre, pel·lícules o contes-- denoten el pas del temps." Ben cert. L'homo té més raó que un sant. Ell mateix, a un article de l'any 2002 ("L'home que no fuma", p. 27) escriu que "Suposo que es deuen haver fixat en el personatge. Les característiques físiques no importen gaire. Pot ser alt o baix, home o dona, més aviat gras o prim. Ros, calb o moreno. En qualsevol dels casos, la característica definitòria és que, tan bon punt entra al bar --a l'hora d'esmorzar, per exemple--, fins i tot abans de demanar què vol --un entrepà, un refresc, un carajillo d'anís del Mono--, es treu de la butxaca el paquet de tabac, del paquet en treu un cigarret, se'l posa a la boca, l'encén, li fa una pipada i, immediatament, l'encasta a la mossa del cendrer".
Si no hi ha res de nou, dins poc temps fragments com aqueix, o com a mil d'altres, de pel·lícules, novel·les, contes, poemes, cançons, còmics, quadres, il·lustracions i jo què sé més denotaran l'ahir. Un ahir com el de fa dos divendres quan, a un bar de la Vila, la fumarada que hi havia després d'haver sopat era tan espesa com la boira dels matins de mitjan juliol. Jo, com a bon exfumador, vaig aprofitar per empeçolar-me un puro d'un pam i mig que m'havien regalat. Més que res, per denotar l'ahir i de pas descobrir que si no vaig viu podria tornar a fumar-ne una capsa avui mateix.
Coses de la nova llei sobre el tabac. I, per afegitó els fums de xigarros d'altres castes quedaran bandejats dels locals d'oci i dels bars. Només que ara hauran de fumar-hi d'amagat tan els que els dediquen únicament al tabac-tabac com els qui el trempen amb segons quines herbes i altres coses.
Si no hi ha res de nou, dins poc temps fragments com aqueix, o com a mil d'altres, de pel·lícules, novel·les, contes, poemes, cançons, còmics, quadres, il·lustracions i jo què sé més denotaran l'ahir. Un ahir com el de fa dos divendres quan, a un bar de la Vila, la fumarada que hi havia després d'haver sopat era tan espesa com la boira dels matins de mitjan juliol. Jo, com a bon exfumador, vaig aprofitar per empeçolar-me un puro d'un pam i mig que m'havien regalat. Més que res, per denotar l'ahir i de pas descobrir que si no vaig viu podria tornar a fumar-ne una capsa avui mateix.
Coses de la nova llei sobre el tabac. I, per afegitó els fums de xigarros d'altres castes quedaran bandejats dels locals d'oci i dels bars. Només que ara hauran de fumar-hi d'amagat tan els que els dediquen únicament al tabac-tabac com els qui el trempen amb segons quines herbes i altres coses.
5/11/2009
Preparant la nit de blues
Vet ací en John Lee Hooker, un dels meus bluesmen preferits (juntament amb en Howlin' wolf, en Muddy Waters i en Bo Diddley), fent una versió accelerada, dura i marxosa de Boom Boom. Saps que n'hi hauria de rockers i bluesmen que voldrien poder tocar d'aqueix vent a les velleses!
1/29/2009
diumenge, a trenc d'alba
M'agraden els trencs d'alba i les postes de sol. El llum del cel i la foscor, que creixen o s'esvaeixen. La sensació de serenor. Embadalir-me mirant-ho.
Diumenge passat, n'Auloc i jo anàrem a veure sortir el sol a damunt el turó d'en Xeu, aquell mateix en què Joan Mascaró i Fornés solia contemplar l'horitzó. Recordant-ho, afirmava que havia nascut a la terra més bella del món. En el pròleg de la creació de la fe afirmava d'ell mateix que
"Nasqué a una illa de la Mediterrània, al lloc més bell de la terra. Era a començaments del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat per el renou brutal dels aeroplans. ...La mar blava era silenciosa a no ser per la música de les ones, o per el so del vent a les veles blanques de les barques. Només hi havia a l’illa sons d’harmonia: la remor suau de l’herba dels camps o de les fulles dels arbres, el cant dels ocells o de les bèsties, les cançons dels al•lots i al•lotes o dels homes i dones que treballaven als camps, cançons senzilles cantades amb tonades que eren creació de la gent. Aquestes cançons els ajudaven a la feina: les cançons tranquil•les del temps d’exsecallar les oliveres a l’hivern, les cançons joioses de primavera, les cançons més sorolloses de l’estiu damunt l’era que duraven des de l’albada fins a l’horabaixa o el capvespre quan s’emmagatzemaven els sacs de blat. Les cançons de feina al camp i les cançons dels artesans als pobles, el ferrer. el fuster, el teixidor, tots tenien les seves cançons. També hi havia els sons de la natura: el so de la pluja benvinguda, els sons misteriosos dels trons aquells pocs dies de l’any en què un cel negre anunciava l’anhelada pluja. Hi havia l’agradable sotragueig de les rodes dels carros amb els seus batecs rítmics. En alguns llocs fins i tot es podia sentir el so del vent a les pales dels molins."
"La casa on vivia el jovenet era prop del cim d’un turó...Des de la terrassa del davant de la casa es podia veure el poble a poc més d’un quilòmetre, però era un lloc molt llunyà per a la imaginació d’un infant... Podia veure un edifici misteriós damunt d’un penyal al final del poble. Era l’església del poble, una d’aquestes grans esglésies mediterrànies on tot un poble es reunia per als diferents serveis dels diumenges; i on els dies de festa el noble so dels cants en llatí es podia sentir fins a la plaça de la Vila."
"Aquell infant vivia dues vides independents i separades. Una era la seva vida externa, la que tots veien. La joia de córrer pels camps, de jugar amb els seus germanets o amb alguns amics de la seva edat, de seguir el pastor o al•lot que guardava una gran guarda d’indiots...,la joia de carregar a l’ase dos sacs de blat del camp fins al molí i esperar fins que els sacs fossin plens de farina per fer aquell pa negre d’aroma i gust saludables que només es poden imaginar els qui n’han menjat, no aquells que es veuen condemnats a menjar el pa de les fàbriques modernes; la sana felicitat de sentir la joia de la sortida del sol; la joia de treure poals d’aigua fresca d’un pou profund sota l’ombra d’un llorer perfumat... la joia d’estar tot sol en tranquil•la contemplació escoltant el flabiol del pastor que, a l’estiu, només duia el ramat a pasturar després de la posta de sol.
Aquests eren alguns dels plaers de la seva vida externa, una vida que d’alguna manera comparteixen tots els qui han nascut amb contacte amb la natura, fruint d’una felicitat inconscient.
De totes maneres hi havia una vida interior més profunda a l’ànima d’aquell al•lotet. Hi havia moment en què se’n anava a caminar tot sol...Els dies calorosos d’estiu quan tothom feia la sesta després de dinar... se’n anava fins als marges de pedres grosses que marcaven els límits dels camps...i enfilant-se a la paret podia penetrar en el misteri del desconegut.
Pels camps d’oliveres i romaní silvestre podia baixar fins a una petita vall i llavors pujar un turonet des del qual podia veure el grup d’edificis que formaven ca seva... tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades. Era un secret de la seva ànima. Podia haver dit als altres on havia estat; però alguna cosa dintre seu li deia que les sensacions superior de l’ànima no poden ésser compartides, i que la seva bellesa sembla malmesa si se’n parla a altres que pot ser no les comparteixen.
Així l’infant tenia dos móns: el món de felicitat exuberant externa i el món superior de joia silenciosa interna. Anava creixent i hagué d’anar a l’escola...
Aquell al•lot que jo coneixia tan bé, era realment afortunat d’haver nascut a una illa de bellesa silenciosa, i d’haver sentit des de la primera infantesa la bellesa exterior del món i el silenci interior de la seva ànima. Però començava a sentir “les ombres de la presó” que enfosqueixen la joia primera de la infantesa. Arribà el dia que complí quinze anys. Seia tot sol sota el cel blau i pensava en els anys que li havien passat i els anys innombrables que li quedaven per davant. S’havia pres els estudis molt seriosament: havia tingut bones notes a l’escola. En què pensava?... se sentia tot sol i sense una guia vertadera en la vida...Desitjava molt la vida, una vida més gran, la descoberta de coses grans; però ni la gent, ni els mestres, ni els llibres semblaven capaços de donar-li el que necessitava."
Diumenge passat, n'Auloc i jo anàrem a veure sortir el sol a damunt el turó d'en Xeu, aquell mateix en què Joan Mascaró i Fornés solia contemplar l'horitzó. Recordant-ho, afirmava que havia nascut a la terra més bella del món. En el pròleg de la creació de la fe afirmava d'ell mateix que
"Nasqué a una illa de la Mediterrània, al lloc més bell de la terra. Era a començaments del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat per el renou brutal dels aeroplans. ...La mar blava era silenciosa a no ser per la música de les ones, o per el so del vent a les veles blanques de les barques. Només hi havia a l’illa sons d’harmonia: la remor suau de l’herba dels camps o de les fulles dels arbres, el cant dels ocells o de les bèsties, les cançons dels al•lots i al•lotes o dels homes i dones que treballaven als camps, cançons senzilles cantades amb tonades que eren creació de la gent. Aquestes cançons els ajudaven a la feina: les cançons tranquil•les del temps d’exsecallar les oliveres a l’hivern, les cançons joioses de primavera, les cançons més sorolloses de l’estiu damunt l’era que duraven des de l’albada fins a l’horabaixa o el capvespre quan s’emmagatzemaven els sacs de blat. Les cançons de feina al camp i les cançons dels artesans als pobles, el ferrer. el fuster, el teixidor, tots tenien les seves cançons. També hi havia els sons de la natura: el so de la pluja benvinguda, els sons misteriosos dels trons aquells pocs dies de l’any en què un cel negre anunciava l’anhelada pluja. Hi havia l’agradable sotragueig de les rodes dels carros amb els seus batecs rítmics. En alguns llocs fins i tot es podia sentir el so del vent a les pales dels molins."
"La casa on vivia el jovenet era prop del cim d’un turó...Des de la terrassa del davant de la casa es podia veure el poble a poc més d’un quilòmetre, però era un lloc molt llunyà per a la imaginació d’un infant... Podia veure un edifici misteriós damunt d’un penyal al final del poble. Era l’església del poble, una d’aquestes grans esglésies mediterrànies on tot un poble es reunia per als diferents serveis dels diumenges; i on els dies de festa el noble so dels cants en llatí es podia sentir fins a la plaça de la Vila."
"Aquell infant vivia dues vides independents i separades. Una era la seva vida externa, la que tots veien. La joia de córrer pels camps, de jugar amb els seus germanets o amb alguns amics de la seva edat, de seguir el pastor o al•lot que guardava una gran guarda d’indiots...,la joia de carregar a l’ase dos sacs de blat del camp fins al molí i esperar fins que els sacs fossin plens de farina per fer aquell pa negre d’aroma i gust saludables que només es poden imaginar els qui n’han menjat, no aquells que es veuen condemnats a menjar el pa de les fàbriques modernes; la sana felicitat de sentir la joia de la sortida del sol; la joia de treure poals d’aigua fresca d’un pou profund sota l’ombra d’un llorer perfumat... la joia d’estar tot sol en tranquil•la contemplació escoltant el flabiol del pastor que, a l’estiu, només duia el ramat a pasturar després de la posta de sol.
Aquests eren alguns dels plaers de la seva vida externa, una vida que d’alguna manera comparteixen tots els qui han nascut amb contacte amb la natura, fruint d’una felicitat inconscient.
De totes maneres hi havia una vida interior més profunda a l’ànima d’aquell al•lotet. Hi havia moment en què se’n anava a caminar tot sol...Els dies calorosos d’estiu quan tothom feia la sesta després de dinar... se’n anava fins als marges de pedres grosses que marcaven els límits dels camps...i enfilant-se a la paret podia penetrar en el misteri del desconegut.
Pels camps d’oliveres i romaní silvestre podia baixar fins a una petita vall i llavors pujar un turonet des del qual podia veure el grup d’edificis que formaven ca seva... tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades. Era un secret de la seva ànima. Podia haver dit als altres on havia estat; però alguna cosa dintre seu li deia que les sensacions superior de l’ànima no poden ésser compartides, i que la seva bellesa sembla malmesa si se’n parla a altres que pot ser no les comparteixen.
Així l’infant tenia dos móns: el món de felicitat exuberant externa i el món superior de joia silenciosa interna. Anava creixent i hagué d’anar a l’escola...
Aquell al•lot que jo coneixia tan bé, era realment afortunat d’haver nascut a una illa de bellesa silenciosa, i d’haver sentit des de la primera infantesa la bellesa exterior del món i el silenci interior de la seva ànima. Però començava a sentir “les ombres de la presó” que enfosqueixen la joia primera de la infantesa. Arribà el dia que complí quinze anys. Seia tot sol sota el cel blau i pensava en els anys que li havien passat i els anys innombrables que li quedaven per davant. S’havia pres els estudis molt seriosament: havia tingut bones notes a l’escola. En què pensava?... se sentia tot sol i sense una guia vertadera en la vida...Desitjava molt la vida, una vida més gran, la descoberta de coses grans; però ni la gent, ni els mestres, ni els llibres semblaven capaços de donar-li el que necessitava."
1/02/2009
Una de les meves cançons preferides és la versió de Tobacco Road cantada per en David Lee Roth –el primer cantant de Van Halen— i amb n’Steve Vai a la guiterra; és una versió heavy (però apta per a tots els públics) d’aqueixa cançó de la primeria de la dècada dels seixanta. En va fer també una versió en espanyol –Calle del Tabaco— que, tot i l’accent d’en Lee Roth, queda molt bé. La cançó fou composada per en John D. Loudermilk i popularitzada per the Nashville Teens a mitjan dècada dels seixanta. N’han fet un bon esplet de versions, de tota casta i color, més rockeres. Vet-ne ací un parell de versions; la dels Nashville Teens –la primera que en conec—, una d’en Lou Rawls –que mescla el soul i el blues—, la dels Animals –més blues— i la rockera de n’Edgar Winter. Dissortadament, no he pogut trobar –o no ho he sabut fer— cap video de les dues versions d’en David Lee Roth. Podeu trobar la versió en anglès a Eat em And Smile (1986) i Calle del Tabaco a la versió en espanyol del mateix disc (Sonrisa salvaje), publicada igualment a 1986.
TOBACCO ROAD
The Nashville teens
Lou Rawls
Eric Burdon and the Animals
Edgar Winter Group
The Nashville teens
Lou Rawls
Eric Burdon and the Animals
Edgar Winter Group
11/09/2008
Un llop que grinyola
Escoltant-lo, no ve de nou que el batiassen així: Howlin' Wolf.L'homo té moltes, moltes de cançons d'aqueixes que fan venir un calfred. Smokestack lightning, per exemple.
6/16/2008
Bo Diddley
Fa un parell de dies que ha mort, a setanta-nou anys, en Bo Diddley.Són molts d'anys per a un blues-man de la seva època, d'aquells que no solien arribar a les velleses. En Bo va ser tant un blues-man com un (el veritable?) pare del rock, tant o més (això és el meu parer, i no doctrina) que en Chuck Berry, n'Elvis Presley, n'Eddie Cochran, en Little Richard, en Jerry Lee Lewis o en Bill Haley. En Bo feia música molt potent per a l'època, d'una avior blues més que avinent, però que, de manera indubtable, ja era rock'n'roll. Cançons com Who do you love, Hey, Bo Diddley, Road runner, I'm a man, i tantes d'altres (que n'hi ha s'assemblen "misteriosament") en són una mostra perfecta. No va fer tant de doblers com segons qui, però és un dels fundadors del rock, possiblement el primer amb tota l'actitud d'un veritable "guitar man". N'hi ha que són els amos de les ametles i en Bo va ser el primer cantant de rock amb fets i planta de ser l'amo de la guiterra. Hi ha d'altres cantants del seu temps que cantaven i la tocaven, però mai de mai de la mateixa manera que ell. I si no em creis, mirau aqueis videos:
Hey, Bo Diddley i Bo Diddley
Road Runner
You Cant Judge A Book By Its Cover
Bo Diddley - Let The Kid Dance (1965 clip)
I'm a man
Who do you love
Hey, Bo Diddley i Bo Diddley
Road Runner
You Cant Judge A Book By Its Cover
Bo Diddley - Let The Kid Dance (1965 clip)
I'm a man
Who do you love
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
