the Hundred in the Hand

D'ençà que, no sé per què, Undressed in Desdren  em va quedar aferrada a la memòria, i  en part de la meva banda sonora personal, the  Hundred in the Hands s'han convertit en un dels grups d'electrònica d'aires indie --o indietrònica-- (dins aqueixa casta de música em costa destriar-hi els subgèneres) que més m'arriben, segurament pel seu aire -no sé com dir-ho- atmosfèric. No sé si diu així, però és això.

ç

  

Baio - I Was Born In A Marathon (del seu darrer disc the names, 2015)

Res, que s'aferra. Vampire Weekend, dèieu? Ca, monets!  

Le Butcherettes — "Henry Don't Got Love"

Le Butcherettes: res de nou i tot novell. Coses del garage-rock. I ja em va bé. 

Chris Cornell - Nearly Forgot My Broken Heart

Que ha tornat -si ja no ho era- mainstream i tot això? I què? Aqueixa cançó m'agrada ferm.

The Spectors: Light stay close (2015)

      
     Em fan venir al cap grups vuitanters o de la primeria dels noranta com els                 Chamaleons, the Bats o the Parachutemen. I ja em va bé.                                                                                                                                                                                                                                                                              

  .

Los Chichos (Libre) o Los Chunguitos -(Ay que dolor )

Que sou del Barça o del Madrid? De gintonic o de cubata ron? De los Chichos o de los Chunguitos? Musicalment (només musicalment),jo canvii i mud de parer segons el moment del dia...

Un concert de Calexico a Bèlgica

Per poc que tengueu una estona, maldament siga fent feina, vos recoman que escolteu aqueix concert de Caléxico. Qualcú em podria dir --de fet, qualque vegada ho m'han dit-- que és un grup sobrevalorat, i que hauria d'escoltar directament música mexicana, enlloc de succedanis fets per ianquis i per a ianquis. Per ventura tenguen part de raó: versionar al mateix concert Love i Manu Chao, i convidar n'Amparanoia a cantar cançons d'aires mexicans o texmexs pot parèixer que no té cap ni peus ( i pot fer avinent, que, als ulls dels blancs de ianquilàndia, la música dels "spanish" és tota una, fora distincions ni matisos de cap casta). Però vaja, aqueixa és la gràcia dels Calexico: que, com que s'ho creuen, fan que tot això resulta creïble. I a mi, si vos he dir ver, el resultat em convenç, i per això el vos trec a rotlo. 

Un retorn: els Dubrovniks

Tornen els Dubrovniks, una de les bandes aussies (de la lliga del powerpop i del hard-rock, vull dir) que més m'agradaven i m'agraden encara. Aqueix estiu, van a la península i, per poc que puga, aniré a veure'ls. Gaudiré i recordaré, no debades són part de la banda sonora de quan tenia la vintena.

Peret: pensant en tu (1968)

No diré res de nou i que negú no sàpiga si afirm que en Peret va ser l'amo de les ametles -o el rei--en el món de la rumba (i, en general, del reviscolament de la música popular, catalana i de tot el món ibèric). Hi ha una cançó que no em cans d'escoltar mai, "Pensant en tu", més popular en castellà ("Pensando en ti"). Jo tanmateix, m'estim més la cançó en català, i no per qüestions de vindicacions culturals o identitàries. Quan la música és la mateixa, i la veu no canvia gaire (com n'és el cas), quan una cançó t'agrada més en una llengua o en una altra, hi ha d'altres motius: com la't sents, com l'has viscuda i com l'has cantada... De vegades, les lletres agombolen vivències i records, records de sentiments que tengueren i que corprenen per la seva vivor, per ventura perquè vol dir que els voldries tornar a sentir, però ara ja amb una altra dona. "Pensant en tu, tan sols en tu"....

Graveyard fent versions de Gotta get some action de Hellacopters

Pareix que els Graveyard li han agafat gust a versionejar el "Gotta get some action" dels Hellacopters. I han de fer el meu gust, que no s'aturin de fer-ho. 

 Amb en Nicke Andersson dels Hellacopters:

Amb the Hives:

Al rojo vivo es un nightclub de Can Picafort (presentació d'Els Picadors a Mallorca, d'en Bartomeu Canyelles,i 'guateque' amb el dj en Paco del Rojo)

"Al Rojo vivo es un nigthtclub de Can Picafort/ ven a bailar cada noche aquí con tu amor".... 

 Així comença la cançó que Los Watts --un grup de Catalunya-- va dedicar l'any 1966 a Al Rojo Vivo, la discoteca de Can Picafort que, per iniciativa del seu cappare, en Paco des Rojo, és va convertir en un lloc d'encontre i bauxa dels joves del nord de Mallorca. De gent que -en bona part gràcies al contacte amb els estrangers que començaven a omplir els carrers de Can Picafort- descobria un món nou en un temps que el tardofranquisme encara perfeccionava el seu maquillatge. Els estrangers més joves, que no havien hagut d'aguantar que els esclafàs la llosa d'un sistema social repressor, tenien pocs complexos ferm, comparats amb els mallorquins (i si en tenien, els depassaven fins en tornar de vacacions). I hi hagué al·lots i homos mallorquins -les mallorquines no tengueren mai aqueixa oportunitat- que s'armaren de coratge i que decidiren que no volien ser simplement espectadors en aqueix paisatge humà de trull, bauxa i desinhibició que dibuixaven aquells estrangers -o, per ser més exactes, aquelles estrangeres de falda curta i que mostraven la guixa per la platja. Les estrangeres, als ulls d'aquells mallorquins, apareixien com un somni fet carn de sexe i fascinació. I així nasqueren els picadors (i les històries de picadors, molt espesses vegades magnificades, com les de qualsevol pescador). D'uns picadors que se pensaven ser sempre els pescadors i que eren ells qui tiraven els palangres, quan moltes de vegades eren ells qui mossegaven l'ham de les estrangeres. Se pensaven ser únicament seductors, però també varen ésser seduïts. Això és el que explica en Bartomeu Canyelles a Els picadors mallorquins: seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner,2015) un llibre molt entretengut, de lectura fàcil (vegeu-ne una ressenya aquí) però no precisament superficial: en BartomeuCanyelles aconsegueix fer una caracterització justa i precisa d'aqueix fenomen, que va tenir una durada incerta (però que, en tot cas, a la primeria dels anys noranta ja havia desaparegut definitivament) i que ara, convertit en combustible de batalletes del temps dels berenars o de després d'haver sopat-- comença a ser reivindicat i recordat  pels seus protagonistes seixantins i setantins, però també per joves que --possiblement-- no acaben d'entendre de què anava la cosa (i si ho volen a saber, tenen un bon llibre per aprendre-ho)  L'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Santa Margalida va decidir presentar el llibre a Can Picafort, --un dels principals caus dels picadors del nord de Mallorca-- seguit d'un 'guateque' que rememorava aquells temps: tapes a càrrec de Pica Fort --i ja sabeu na Bàrbara és una excel·lent cuinera-- i música --vinils de l'època!-- a càrrec d'en Paco des Rojo, que va rebre un petit homenatge quan va acabar la presentació, que va ser com el llibre: fluïda, divertida i precisa. I enriquida amb un text de la primera dels vuitanta --crec recordar que va dir-- que contava les fetes dels picadors picaforters. Enhorabona, Bartomeu Canyelles.

I ja qui som, un envit: que s'animi a escriure les històries --la història-- dels picadors de Can Picafort.

Imatges de la presentació

En Bartomeu Canyelles i en  Paco des Rojo rebent un detall de la regidora de Cultura, na Bea Gamundí

El 'guateque', amb en Paco comandant els plats

En Paco va dur --i el va punxar-- el disc dels Watts on hi ha la cançó Al Rojo Vivo

South Central, o la capacitat de fer tempestats

Que l'electro-rock sempre és el mateix? No sé què vos he de dir, però aqueixes dues cançons dels South Central són dues tempestats sonores. Ja tenen sis o set anys, i encara tronen: llampeguen ferm.  Ja sabem que els South no són precisament els Fuck Buttons, i que en les seves cançons hi ha de tot, però qui ha estat capaç de fer cançons com aqueixes mereix que li estiguen un poc a damunt (pareix que ara tornen a fer cosa, o això diuen al seu facebook).

Spear of Destiny - Liberator (altra volta recordant la Santa Trinitat: Bauhaus, Tramps i el Chiringuito)

No fa gaire que, per casualitat, vaig tornar a escoltar Liberator, de Spear of Destiny. Una d'aquelles cançons que un hom recorda perquè té --o tenia aleshores-- tot allò que vols als setze o desset anys i vas pel carrer de menjamóns, de contestatari i de compixafestes ("no me llames iluso, porque tengo una ilusión", diu la cançó de no sé qui). Vols una cançó que siga forta, enèrgica, que siga un himne. Liberator era una d'aqueixes cançons, que la posaven a la Santa Trinitat dels xibius dels perduts que trescaven Can Picafort:  el Bauhaus, el Tramps i el Chiringuito. N'hi havia que dèiem --i crec que teníem raó: continui pensat això mateix-- que els Spear of Destiny eren un succedani comercial de Theatre of Hate (a la pràctica, l'origen dels Spear of, amb els quals compartien bona part de la formació, i el lideratge d'en Kirk Brandon). En tot cas, molts de records. Pentura massa. Fins i tot, melancolia. I senyal que començ a ser un poc granat.

El somni s'ha acabat ('cuando seamos grandes')

Pareix mentida com interioritzam la crisi, i donam per fet que les coses no tornaran a ser com abans o que, més probablemen, pitjoraran. El pitjor de tot és que, sense voler, inoculam aqueixa sensació de pesimisme i de derrota a les generacions més joves, aqueixes mateixes que haurien de tenir com a principal endarrer canviar el món, empènyer-lo, sacsar-lo, i no ensopegar amb la sensació que tot ja està dat i beneït. Dues nines del meu poble, de tretze i catorze anys, s'ofereixen per dur a passejar cans. Ho fan en castellà (farcit de mallorquinades) perquè saben que els que paguen per dur a passejar cans, a la Vila, són estrangers 'europeus' (és a dir, alemanys, anglesos...); els qui duen el maneig, en definitiva. I s'ofereixen a fer-ho perquè volen tenir doblers estalviats per poder anar a la Universitat "cuando seamos grandes". Com que sé qui són, puc dir que aqueixes nines volen fer això perquè aquests dies han sentit a dir que els canvis que es preveuen a l'ensenyament universitari faran molt difícil que les famílies 'normals' (ja m'enteneu: com la gran majoria) puguen pagar fora dificultats el cost de màsters i d'assignatures. Així i tot, elles volen estudiar i fer coses. La sensació que em queda de tot això és tan agra com dolça: una iniciativa com per llevar-se el capell, per tot el que significa dels endarrers d'aqueixes nines, i una llàstima de país, cada vegada més ple de desigualts i de misèries. En tot cas, esperem que aqueixes nines no arribin a pensar que "El somni s'ha acabat" (com titularen una cançó Senior i el cor Brutal) o, si o fan, que siga amb la lletra que ho canta en Sènior: "quina sort cada dia/ la vida torne a començar/quina sort el present/ ja s'ha acabat/ i totes les cartes/ que no t'has atrevit a jugar/ estan retornan-te/ amb cels nets i clars/ (...) quina sort que la vida/cada dia torne a perdonar/quina sort que el futur es pot canviar/ quina sort que la vida/ cada dia torne a començar/quina sort que el somni s'ha acabat.