Esperant que Sènior i el Cor Brutal vénguen a tocar a Mallorca

Dia 10 d'aqueix més que entram, a Lloseta. Això sí, la bomba de plaer és molt més elèctric...

Cowboy Junkies - Laying down (LP)

Laying down (1996), de the Cowboy Junkies és un disc que torn a escoltar cada parell de setmanes, o de mesos... I ja fa més de més quinze anys.

I, per cert, per ventura són impressions meves, però no puc deixar de pensar que tant la música dels Junkies com la meravellosa veu de na Margo Timmins han estat una poderosa font d'inspiració per al duo aragonès Amaral (no sé si reconeguda). Podria ésser casualitat, però...

The Walkabouts - The River People

Una de les meves cançons més estimades...

Green On Red - 16 Ways (1985)

Bé, d'ençà d'ahir ja en tenc un més...

Coses que escolt: Dan Zanes

La música que fa en Dan Zanes, excantant de the Del Fuegos no arriba --o això pens, però ja sabem que hi ha tants de gusts com persones-- a l'altària de la del seu antic grup, però m'agrada. Això sí, és ara quan és més popular i conegut, fins al punt que va guanyar un grammy amb un dels estils que ara conra: música perquè els pares i al·lots puguen escoltar plegats (com li hauríem de dir a això?). Naturalment, és molt més assossegada (se nota que han passat devers vint anys) i amb d'altres pretensions.

coses que escolt: the del Fuegos

Una de les meves bandes preferides de tots els temps. Rock'n'roll amb majúscules. The del Fuegos. Una de les millors bandes de rock'n'roll de la dècada dels vuitanta. Sincers, bàsics, emocionants.

Quina cançó de hard rock!

Segons quins lectors del blog -i del meu facebook, on també penj molt sovint cançons, però fora gairebé comentaris- m'han dit que troben que darrerament li peg massa a coses massa tecno. Electro-rock, supòs que volen dir. No trob que siga per a tant, però darrerament (d'ençà de l'esclat del rock industrial) la mescla de rock amb electrònica m'estira ferm. Però no és, ni de prop fer-s'hi, la música que escolt més, sinó just al contrari. Per fer-los contents, penjaré una cançó feta amb instruments del rock de "tota la vida". Però no serà de cap grup de nou folk, ni de brit pop o de cap de les seves variants, ni de noise (de l'antic o del nou), ni d'americana, ni de punk, ni de garage, sinó d'un grup americà de rock de tota la vida, a mig camí entre el hard rock, l'AOR, el rock'n'roll estil Bruce i l'americana més assequible. Però mentre facen cançons com aqueixa, tendran tot el meu respecte. Aqueixa cançó du camí de ser un clàssic del hard rock contemporani. El grup és The Elms i la cançó és the Shake. Que d'on surten? San Google, com sempre, té la resposta. Però si voleu fer més via, podeu pitjar aquí:

http://www.theelms.net/index.php
http://www.myspace.com/theelms
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Elms_(band)

Au, monets i monetes, a escoltar The Shake!

Versió en estudi


En directe

Més nostàlgia: Dream Syndicate, Long Ryders, Green on Red i....

Altra volta nostàlgia de les nits de marxa picaforteres (I de la música que hi sonava).En aqueixa ocasio, de la del primer Bauhaus, de Tramps, i del Chiringuito Coses del youtube i del Google, que permeten fer reviscolar amb les imatges que haguéssem volgut veure --ens havíem de conformar amb els discs-- d'aquells grups que tant ens agradaven. En aquell entonces, a Can Picafort no només sonava after punk, new wave, musica sinistra o punk. També hi sonava --i als mateixos locals-- garage rock, o allò que en dèiem nou rock americà. Rock d'arrels tradicionals americanes, però generalment més vigorós que l'actual so Americana. Grups com the Long Ryders, the Dream Syndicate o Green on Red. I més grups. Molt bons. En tornaré a parlar.

"Otra ves", tot recordant en Willie de Ville

A començaments dels vuitanta, feia coses així:

Holiday

He de menester desconnectar, de tot i ara. Què faré? Què em convé més? Desaparèixer? Fer el mè? Fer l'animal? Que ningú sapi res de mi i jo de ningú (tret de mamare, és clar)? Estar tot sol com a teràpia antiestres? Fer matx a totes les revetles? Anar a estar a una cel·la de Lluc? Tot plegat? Segurament. Una cosa sé cert: he mester returar i no donar gaire senyals de vida una temporada.


Banda sonora: Holiday


1. La versió, de Hayseed dixie:

2. L'original, de Green Day

Elizabeth & the Catapult - Race You Home

Senzillament, que m'agraden de molt.

PD: Ja sé que el "rollo" neo folk singer amb grup semiacústic a darrera pot començar a cansar, però mentres facen cançons com aqueixes...

THE JAYHAWKS: smile

Esperant al Primavera, i per aprofitar per dispost a donar fi al que començava, però amb una rialla.

And smile when you're down and out

Warren Zevon

Per començar bé el dematí...

Mojave 3

Ha passat la fira. Trull, tres, o quatre, o cinc dies de sortir, posar música devers set hores seguida el dissabte, fins a trenc d'alba,la berenada a Can Malet amb el sol ben alt... Vénen dies per dir ou, de minvar el trull (de tota casta) i la feina (hi va haver tres vespres que vaig dormir ben poc o gens per mirar d'acabar un article; el vaig acabar el divendres de la fira, a les deu i mitja --i no eren del dematí). Aqueixs dies, amb un solellet que encara no crema i amb temperatures agradables sempre em pega per estar al sol llegint qualque cosa que no siga molt "dura" i per escoltar música relaxada. Una bona ocasió per retrobar grups que fa estona que no escoltes, com els Mojave 3, un grup anglès de so americà, quasi country ( -folk o -rock, segon l'ocasió) que fa cançons que, cada cert temps, he de posar al reproductor o al plat.

Cracker de bon dematí

Aixecar-se de matí, amb fred, posar-se a fer feina i, a estones, deixar que el cap voli. I escoltar cançons de Cracker. I passar gust de fer-ho.

JJ Cale

Un dels millors guiterristes del rocj, el creador de l'estil "slow hand" en el rock, compositor de cançons mítiques, una de les majors influències (sovint no reconegudes)de molts de guiterristes i, fins i tot, gairebé plagiat. I de vegades desjectat per genteta que no sap quan de temps fa que toca i llavò diuen que és ell que copia els seus "deixebles". Per mostra, aqueixa cançó. Si no sapíguesseu que aqueixa cançó és de JJ Cale, de qui diríeu que és?

Rondalla alternativa

Això era i no era un temps que els Violents Femmes eren pràcticament desconeguts --però en què els posaven al Bauhaus-- i en què per la TV feien programes tan collonuts com La Edad de Oro, i s'usaven cambuixos com els de na Paloma Chamorro. Temps era temps...

Judas Kiss, de The del Lords: una altra canço de fa 20 anys

I sí, tenc un dies com a nostàlgics. Però aqueixa cançò, com tantes de les de The del Lords, traspua optimisme. I això ja és qualque cosa.


PD: és una llàstima que el so del video no siga gaire bo.

Day Dream Nation, de Sonic Youth, ja té vint anys

Els aficionats a escoltar Sonic Youth sovint es divideixen ens dos grups: els que s'estimen més els discs anteriors a Goo (1990) i els que s'estimen més escoltar de Goo en endavant. A partir d'aqueix disc guanyaren molt de fans nous, però també en perderen qualcun pel camí. Jo som dels que m'estim més l'època preGoo, la de fa vint anys enrera, per ventura per qüestió d'edat i perquè vaig escoltar primer la magnífica trilogia que tancava aqueixa època que marcà una fita (Evol (1986), Sister (1987), Daydream nation (1988). Així i tot, no deject per res la segona època, ple de discs bons i cançons convertides en allò que en solem dir, fet servir un anglicisme un poc inexacte, clàssics.

Schizophrenia



Teenage Riot

The Cruzados, Tito Larriva & Tarantula

Aqueis dies m'ha pegat per escoltar the Cruzados, un grup que, fa devers una vintena d'anys, es dedicava a fer "nou rock americà" --el que ara li diuen americana--. Tots els seus membres eren hispans, tret d'un guitarrista; segurament per això el seu so té uns certs aires "fronterers", que s'assembla, salvant les distàncies, al de Giant Sant i Caléxico. No crec que hi haja molta de gent que s'enrecordi per ací d'aqueix grup, que es va arribar a posar de moda entre segons quina gent de la Vila. Sí que és conegut el grup del seu cantant i guitarrista, Tito Larriva & Tarantula, gràcies a la seva participació en una pel·lícula d'en Tarantino, From Dusk Till Dawn (que aquí va ser titulada Abierto hasta el amanecer)amb el tema After dark. I, per cert, na Salma Hayek es va convertir en un mite eròtic de molta de gent gràcies al seu ball amb la serp.