Le Butcherettes — "Henry Don't Got Love"

Le Butcherettes: res de nou i tot novell. Coses del garage-rock. I ja em va bé. 

Graveyard fent versions de Gotta get some action de Hellacopters

Pareix que els Graveyard li han agafat gust a versionejar el "Gotta get some action" dels Hellacopters. I han de fer el meu gust, que no s'aturin de fer-ho. 

 Amb en Nicke Andersson dels Hellacopters:

Amb the Hives:

Començant el dilluns amb No tens cor (una excel·lent versió de Tainted Love) de Els Trons

Tainted Love és una conegudíssima cançó, escrita per Ed Coob i popularitzada l'any 1964 per Gloria Jones, una cantant de soul. D'aleshores ençà se n'han fetes versions, estilísticament molt diferents, que encara l'han feta més famosa: n'hi ha prou a recordar la dels Soft Cel, la de Marilyn Mason o la dels Scorpions (resulta curiós, d'altra banda, veure com els grups de rock aconsegueixen "apropiar-se" de la cançó.

No fa gaire (l'any 2010) uns grup de garage rock català, Els Trons, en va fer una versió, amb la lletra adaptada al català que, personalment, em sembla excel·lent i molt més acostada a l'original (que pareix que ha estat la base de la versió).Bon garage rock i en català: ja em va bé!

La versió dels Trons, amb lletra adaptada

La cançó original, interpretada per Gloria Jones (1964)

La versió de Soft Cel

La versió de Marilyn Mason (2002)

La versió dels Scorpions (2011)

Those Dancing Days

Música divertida per passar el dia. Indie-pop, amb tocs electro i d'aire (i, segurament, vocació) mainstream. Però a mi m'agraden. I a vosaltres?

En podeu descarregar de franc cançons a:

ttp://www.thosedancingdays.com

Represa. Mr. Airplane Man

Després de dos mesos d'inactivitat --coses de feina, cansament, vacances, constipats i altres coses de salut-- reprenc l'activitat bloguera. I ho faig recordant Mr. Airplane Man, un grup de només dos components, com els Black Keys i els White Stripes. Són més garatger i "oldies" i a més cridaven l'atenció perquè tots dos integrants --cosa poc habitual en els grups d'aqueix estil-- eren dones. A mi m'agraden especialment i trob que meresqueren més sort (o mereixen: no sé si s'han arribat a desfer del tot).

Persiang Rugs

Hard-garage-rock marca Hoodoo Gurus i un video estil Russ Meyer: Els Persian Rugs tocant Be a woman. El video, com pertocava per a segons quines closques il·luminades, va ser censurat.

Persian Rugs - Be a woman

Un poc de música d'estiu (4): the Gossip

Que qui són the Gossip? Un grup de indie rock, que ja fa més de deu anys que rutlen i que ja han fet quatre discs. Tenen al capdavant na Beth Ditto, una vocalista impactant i rabassuda, amb una veu suggerent i amb potència. Com els Bellrays, em direu. Sí, d'una manera certament injusta, la comparança habitual, la referència immediata són, indefectiblement, els autors de Vodoo train. I és que, com la banda de na Kebaula, the Gossip fan rock potent, garager, de base punk i tenen també molt de soul, però aquí acaben les comparances (de tot d'una hi havia elements a bastament per fer-ne, però jo no diria que hi haguera hagut cap influència directa). A diferència dels Bellrays, the Gossip tenien molta de cosa de psychobilly i, de fa un parell d'anys ençà, són molt més indie i glam. I, per afegitó, en el darrer disc, Music for men, del 2009-- fins i tot hi mesclen l'electrònica. Música potent i aferradissa, feta per gent sense complexos i amb les idees clares. Què més voleu?

Qui vulga saber més coses d'així com sonen, que pitji

ACÍ

Branca amb els Soledad Brothers

Darrerament, m'ha pegat una altra vegada -vaig per tombs i per temporades- pel que jo, fent una mica de broma, anomen rock de portassa (garage, hard, sixties, noise, stoner, sixties, indie...) i pel blues, el soul i coses per a l'estil. Sempre va bé, després d'un parell de mesos, redescobrir grups que feia estona que no escoltava; per exemple els Soledad Brtohers, capaços de fer coses com aqueixa:

Absolutament recomanats per a tothom qui li agradi el garage, el blues i el rock'n'roll potent.

Divendres amb els Fleshtones!

Per alegrar el divendres, i el disssabte, i el diumenge, i...

Coses que escolt: Thomas Function

¿Com sonaria una mescla, amb intensitat punk, de the Violent Femmes, Long ryders y the Lyres? Pentura com Thomas Function. En estudi poden agradar a la parròquia indie-cool, però en directe són molt garagers.

Crònica d'un camp de setmana, llarg, llarg, llarg

Fotre quin cap de setmana. No hi compt el divendres, que va ésser light: concert de n'Annie B. Sweet a Muro (em va agradar molt), i soparel·lo.




Dissabte dematí, feina; a la una i mitja, va començar la cata de vins blancs a la caseta de can Jaume a Vernissa. Una calor de collons, i un tast de primera, dirigit per na Catalina. Després, dinar de bacallà --melassa d'abella made by l'altra Catalina i na Xisca--; varen caure totes les botelles de vi blanc, i llavò tothom va començar a pegar a les megabotelles --que hi cap, cinc, sis, set litres de suc?-- d'herbes casolanes i de --ehem-- Terry. Li vaig prendre els atapins aviat cap a una altra festa; els brothers i jo en prenguérem els atapins a les tres i busques: no comment.

Llavò, cap al Colomer, a la festa Yo la Tengo. Poqueta gent, però tothom trobava el mateix: de pinyol vermell; fotre quin trui i en Xisco que en va fer de quilòmetres. Pareixia talment un concurs d'air guitar!

Devers les cinc i busques em vaig retirar, perquè avui a les onze en Sergio and companyia m'havien convidat a la degustació de la cervessa casolana que fan. Només té quatre graus, però passa molt, molt bé. Com deia en Sergio, betua... és cervesa!




Després, dinar familiar i sesta. Devers les set, de manera improvisada, hem inaugurat la nova temporada de Beures i sopars al corral de Ca sa Tia. Mos hem aplegat els habitants de Sa Portassa de Ca sa Tia Catalina Caquera(en Nico, n'R. Brawny, n'Aretha Ju), els residents a Ca sa Tia Caquera (el redenebot de sa Tia i na Cati/Lineta/Talineta --i la seva campaneta-- i en PNL (és a dir, la meitat del semidifunt duo de DJ, Too many Metxos), que quasi no li veim el pèl entre estar a Ciutat i a sa Teulada. Hem xerrat de tot un poc: del nou catàleg de bolsos de n'Aretha Ju (Quina flipada!), del Primavera Sound, de si havíem d'afegir una bossa o una bolla penjada d'una corda al cactus de na Cati (ella, com sempre, no deia res --és mol discreta-- i ens mirava amb els seus ulls blaus tot fent un posat d'Están locos estos romanos).
Per beure, hi havia Havana Club --la botella ha quedat morta, però ja feia estona que era mig difunta--; malvasia Cornet --fresqueta, fresqueta-- de Banyalbufar i vi negre i potent , que em va regalar n'Antònia, des Pujol de Maria (bé, jo diria que aqueix vi és molt de la Vila, per molt que diguen en el poble dels meus avantpassats). En tot cas, una delícia. Una estona de conversa divertida i rialles.

Un únic incident: na Cati, però, s'ha emprenyada perquè no li hem volgut donar cap "xupito", i ha pres els atapins cap a dins sa Casa. Ara no ens diu res, ni ase ni bèstia, i mira que l'hem cridada tots amorosos i disposts a reconciliar-nos. Què li hem de fer; coses de femelles. Li consentim tot perquè té uns ulls de Catwoman que tiren d'esquena.



Banda sonora dels beures: Annie B. Sweet i the Pandoras (la cosa ha anat de dones, però d'estils ben diferents)


Annie B. Sweet







the Pandoras

The John Spencer Blues Explosion

Massa retros i garatgers per a molta de gent, a mi m'han fet passar molt bones estones.

Sex Museum

Un grup veterà que mereixia (i encara mereix) molta més sort de la qué és tenguda fins ara és Sex Museum. Sempre fent rock (garage, hard-heavy, psicodèlia, un poc d'industrial), però sempre enmig i amb un tall obert. El seu darrer disc (que jo sàpiga) té qualque cançó que podria obrir-los, a la fi, la porta de l'èxit. S'ho mereixen, hi insistesc. I si Dover ho aconseguiren cantant en anglès, per què no ells?

M'haguera agradat molt anar a aqueix concert

Ahir el meu brother no em va trobar i, per mor d'això, no em va comprar una entrada per al concert d'U2 de Barcelona. Llàstima. M'haguera agradat anar-hi. No perquè me n'agradin molt els darrers discs, sinó perquè m'agradaria veure'ls, i de més a més tocant les cançons de sempre. Però, si he de dir ver, m'hauria agradat més veure aqueix concert de reunió d'"antigues glòries", de fa dos anys: un dels meus grups preferits (els Hoodoo gurus) i dos altres grups australians que també m'agraden ferm: els Stems i Radio Birdman. Rock a rompre i trull a les totes.

Vat ací tres videos de quan tenien més cabells:

The Fuzztones

Jo, com tants d'altres, vaig descobrir el garage rock escoltant Lysergic emanations (1984) dels Fuzztones. Quan aqueix disc va començar a sonar per ací no sabíem que Cinderella era una versió dels Sonics, ni quina havia estat la vertadera entitat d'aqueix grup sixties en el rock (no tan sols en el garage). Tant era --i tant és-- perquè la versió dels Fuzztones donava una branca que feia pardal. Fa poc han tret un disc nou, amb un poc d'aire "negre" --ja sabeu que era s'usa molt això de mesclar el rock fort i el soul--. Qui ho havia de dir, els Fuzztones amb vents i coros... Però està molt bé. Així i tot, les cançons més mogudes, i Cinderella part damunt tot, no poden faltar a cap festa rockera. Branca!

The Fuzztones - Cinderella Live 2008 Helldorado (spain)
Cargado por scootaway

Screaming Trees

Després d'una temporada de vacacions del blog (és a dir, de massa feina i massa trull) torn a escriure un poc per ací. Aqueis dies regirava els vinils per cercar-ne de grups dels anys 60 per punxar, i vaig anar a ensopegar amb discs que feia estona que no ullava. Per exemple, amb els LP d'un dels grups de grunge --o relacionats amb aqueix estil-- que més m'agradava, els Screaming trees. Varen ser tan primerencs o més que les bandes de grunge de més anomenada (com Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam, Alice in Chains o Mudhoney). No eren gaire comercials, i tampoc eren tan durs com la majoria de grups grunges: mesclaven el hard rock amb el garage i la psicodelia, i n'hi ha que diuen que el cantant, en Mark Lanegan, estava influenciat per en Jim Morrison (jo no sé si la influència és tan evident i si no hi aida a veure-la que en Lanegan s'assembli un poc al cantant dels Doors; en tot cas, és igual i tant és). Estaren a punt de convertir-se en estrelles "mainstream" (varen vendre més de 300.000 d'un dels seus discs, Sweet Oblivion, amb cançons com sensacionals com Butterfly o Nearly Lost You) però quedaren pel camí i finalment es disolgueren, després de fer un gran disc, Dust (1996), que no va tenir sort comercial tot i que contenia cançons tan belles com, Sworn and brooken o tan canyeres com Witness. Una autèntica llàstima. Fa poc (el 2005) en va aparèixer una recopilació, que recoman a qui no conega els Screaming trees i vulga passar una bona estona escoltant un bon esplet de cançons de rock psicodèlic, això sí, a l'estil grunge.

(Per cert, és una llàstima que no es puguen veure directament ací segons quines de les cançons que som anomenat, pero si tant voleu hi podeu accedir pitjant damunt el títol de les que estan subretxades)

Nearly Lost You




Witness /live/



I per acabar, una altra de les meves favorites, amb lletra inclosa. Au!

All I Know



Bite the thorn that pierce the skin
Come back down to earth again
The cold is creeping deep inside
You disconnect the telephone line

Gotta get away
Gotta get away
Get away
Gotta get away
fore the lord gonna make me stay

All that I know
Shoulda been
Coulda been
Mine

I killed the last way out of this
Persuaded by a deceitful kiss

That said you better stay
Said you better stay
Better stay
Said you better stay
fore its all gone
Gone away

All that I know...(repeat)

Bite the thorn that pierce the skin
Come back down to earth again
The cold is creeping deep inside
You disconnect the telephone line

Gotta get away....
fore I lose my mind
Said you better stay...
fore its all gone
Gone away

All that I know...(repeat)

The Cramps (un video curiós)

Quan, fa prop de dues setmanes, hi va haver la festa Malafama i/o noise al Colomer,sonaren the Cramps, un dels cappares del psychobilly,un so que té com ingrients bàsics el rockabilly, el garage i el punk. Aqueix estil m'agrada (no és el que escoltaria sempre, però) i en tenc qualque vinil i qualque CD. A Mallorca, el look que solien passejar els que anaven de psychobillys pel món no era gaire del meu gust (ho reconec: massa tupé i massa anar mudat per al meu gust, què li hem de fer). Aqueixa gent --i crec que encara n'hi ha, però per ací ja no en campen-- solia anar vestida amb una mescla de look rockabilly i sinistre, amb camisetes de pel·lícules de terror, que eren les que --deien-- els agradaven, a més de sèries americanes antigues, de pel·lícules de sèrie B, i altres que no ho eren tant, però que, pel cas, eren el mateix, com les d'en Russ Meyer. Pots ser siga per això que qualque aficionat al gènere haja fet un muntatge d'una cançó dels Cramps amb unes imatges d'una pel·lícula antiga que són, diguem-ho així, un poc "especials". Fet s'al·lot, feta sa jugueta, diuen.

The Cramps - Love Me