the Hundred in the Hand

D'ençà que, no sé per què, Undressed in Desdren  em va quedar aferrada a la memòria, i  en part de la meva banda sonora personal, the  Hundred in the Hands s'han convertit en un dels grups d'electrònica d'aires indie --o indietrònica-- (dins aqueixa casta de música em costa destriar-hi els subgèneres) que més m'arriben, segurament pel seu aire -no sé com dir-ho- atmosfèric. No sé si diu així, però és això.

ç

  

Baio - I Was Born In A Marathon (del seu darrer disc the names, 2015)

Res, que s'aferra. Vampire Weekend, dèieu? Ca, monets!  

Le Butcherettes — "Henry Don't Got Love"

Le Butcherettes: res de nou i tot novell. Coses del garage-rock. I ja em va bé. 

Chris Cornell - Nearly Forgot My Broken Heart

Que ha tornat -si ja no ho era- mainstream i tot això? I què? Aqueixa cançó m'agrada ferm.

The Spectors: Light stay close (2015)

      
     Em fan venir al cap grups vuitanters o de la primeria dels noranta com els                 Chamaleons, the Bats o the Parachutemen. I ja em va bé.                                                                                                                                                                                                                                                                              

  .

Los Chichos (Libre) o Los Chunguitos -(Ay que dolor )

Que sou del Barça o del Madrid? De gintonic o de cubata ron? De los Chichos o de los Chunguitos? Musicalment (només musicalment),jo canvii i mud de parer segons el moment del dia...

Un concert de Calexico a Bèlgica

Per poc que tengueu una estona, maldament siga fent feina, vos recoman que escolteu aqueix concert de Caléxico. Qualcú em podria dir --de fet, qualque vegada ho m'han dit-- que és un grup sobrevalorat, i que hauria d'escoltar directament música mexicana, enlloc de succedanis fets per ianquis i per a ianquis. Per ventura tenguen part de raó: versionar al mateix concert Love i Manu Chao, i convidar n'Amparanoia a cantar cançons d'aires mexicans o texmexs pot parèixer que no té cap ni peus ( i pot fer avinent, que, als ulls dels blancs de ianquilàndia, la música dels "spanish" és tota una, fora distincions ni matisos de cap casta). Però vaja, aqueixa és la gràcia dels Calexico: que, com que s'ho creuen, fan que tot això resulta creïble. I a mi, si vos he dir ver, el resultat em convenç, i per això el vos trec a rotlo. 

Un retorn: els Dubrovniks

Tornen els Dubrovniks, una de les bandes aussies (de la lliga del powerpop i del hard-rock, vull dir) que més m'agradaven i m'agraden encara. Aqueix estiu, van a la península i, per poc que puga, aniré a veure'ls. Gaudiré i recordaré, no debades són part de la banda sonora de quan tenia la vintena.