Segons quins lectors del blog -i del meu facebook, on també penj molt sovint cançons, però fora gairebé comentaris- m'han dit que troben que darrerament li peg massa a coses massa tecno. Electro-rock, supòs que volen dir. No trob que siga per a tant, però darrerament (d'ençà de l'esclat del rock industrial) la mescla de rock amb electrònica m'estira ferm. Però no és, ni de prop fer-s'hi, la música que escolt més, sinó just al contrari. Per fer-los contents, penjaré una cançó feta amb instruments del rock de "tota la vida". Però no serà de cap grup de nou folk, ni de brit pop o de cap de les seves variants, ni de noise (de l'antic o del nou), ni d'americana, ni de punk, ni de garage, sinó d'un grup americà de rock de tota la vida, a mig camí entre el hard rock, l'AOR, el rock'n'roll estil Bruce i l'americana més assequible. Però mentre facen cançons com aqueixa, tendran tot el meu respecte. Aqueixa cançó du camí de ser un clàssic del hard rock contemporani. El grup és The Elms i la cançó és the Shake. Que d'on surten? San Google, com sempre, té la resposta. Però si voleu fer més via, podeu pitjar aquí:
Un dels grups de dance-rock que m'agraden més són els Rinôçérôse, un duo francès de doctors en psicologia que se coneix que deuen passar més gust tocant electro (o dance) rock que investigant la psique humana. I mentre continuïn fent discs tan bons com Schizophonia (2005) o cançons com --per exemple-- Cubicle o Bitch (no sé què degueren pensar els AC/DC quan l'escoltaren), a mi ja em va bé que la psicologia puga haver perdut dos investigadors. El seu darrer disc, d'enguany mateix, Futurino, pe'ntura no és tan dur, però es deixa escoltar igual de bé.
De vegades (avui mateix) m'han demanat si haguera de triar un sol disc de tots els que m'agraden aveiam quin triaria (jo també he fet aqueixa pregunta més d'una vegada). I, si m'ho diuen, jo no trec a rotlo un disc de la Velvet, ni d'en Neil Young, ni d'AC/DC, ni dels Stooges, ni de Sonic Youth, ni dels Rolling, ni de the Walkabouts. Perquè per a mi hi ha un disc perfecte: Forever Changes, de Love.
Sensibilitat, força, un so intens i càlid; rock, psicodèlia, pop. Un disc perfecte només per començar amb Alone Again Or i continuar amb A House Is Not a Motel; un disc, que a partir de la primera nota, t'agafa i te'n du, que t'acompanya sempre. Forever changes. No és precisament un disc desconegut --tot el contrari, passa per estar entre els cent millors discs de rock o pop de la història--, però per aquí --Mallorca-- no sol ésser un dels discs més reevindicats per la parròquia indie-rockera de la Part Forana, que sol tenir uns altres referents musicals, que no són ni més bons ni més xarecs, sinó, senzillament, uns altres.
Avui, potser, escau recordar el disc: fa quaranta-un anys en clau (el novembre de 1967) que es va publicar. Vet ací, idò, un parell de videos d'AloneAgain Or: l'original, una de n'Arthur Lee --el líder del grup-- de fa un parell d'anys en una gira dedicada al disc, una versió de Calèxico --melassa-- i --sorpresa-- una versió hard/heavy rockera d'UFO. Au idò!
Me’n vaig al País Valencià. Avui seré a Xaló a presentar el llibre Les arrels margalidanes del poble de Xaló (el podeu descarregar pitjant ací), juntament amb els altres autors, els amics Joan-Lluís Monjo i Josep Mas. A més de la presentació, és clar, hi haurà la trobada amb les amistats xaloneres –jo, a qualcuna, li duc un present “especial”— i el sopar amb vi xaloner. I també, supòs, sortirem/eixirem un poc, sense fer llarg, perquè demà de matí, som a un congrés a Dénia. Però crec que farem el matí per Xaló, i que hi dinarem, i que trescarem i riurem un poc. El capvespre ja hi haurà congrés de veres. El congrés és dedicat a l’expulsió dels moriscs i les seves conseqüències (podeu descarregar el programa pitjant ací). Nosaltres –en Joan-Lluís, en Pep i jo: vaja quin trio— parlarem diumenge de matí, amb una comunicació sobre l’emigració balear a la comarca de la Marina. Després, dinar a Dénia, i eixida cap a València. I dilluns comença una temporada molt intensa ferm. Per cert, se coneix que el meu segon llinatge –que vaig normalitzar en Forners, que era com el duien escrits els meus avantpassats més antics— crida l’atenció. N’hi ha que el me posen Forner, n’hi ha que el me posen Fornés, n’hi ha que el pronuncien a l’anglesa i me demanen si ma mare ho és (és a dir, Forners amb accent pla). Ara, però, la cosa ja ha pres un altre tomb: se coneix que troben que Mas és molt vulgar i ja l’eliminen: Mirau com m’han posat al cartell del congrés. Des de luego...
Aqueix cap de setmana vaig al País Valencià; en parlaré més envant. L'eixida, que pareixia que havia de ser mel d'abella, tendrà un regust amarg: ho llegesc a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3645827):
El jutge autoritza el tancament del repetidor que emet TV3 a la ciutat de València Afectarà prop d'un milió i mig d'habitants · La campanya Televisió sense fronteres arriba a Girona El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha autoritzat la Generalitat a precintar el repetidor (sentència en pdf) que ACPV té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Això afectarà, segons que ha advertit l'entitat, gairebé un milió i mig d'habitants. La sentència del TSJPV respon el recurs d'apel·lació interposat per la Generalitat contra la negativa judicial a tancar el repetidor.
Feia estona que havia perdut la pista a en Javier Teixidor (¿qualcú se'n recorda de Mermelada i d'Elegantes?. Un autèntic veterà que toca amb altres veterans i que fa(n) bona música, rock'n'roll clàssic d'aires soul i rythm & blues, que de vegades pot recordar als Burning i --almanco a mi-- a uns Cool Jerks cantant en espanyol. Ja sé que les comparances pot semblar injusta, però només duc endarrer referir-me a les consemblances. Les influències de grups anglosaxons --evidentment-- són encara més clares i llampants. Només per dir-ne qualcuna, trob que Calles de miel té un riff que sona molt a Louie, Louie de the Kingsmen (la mateixa cançó que Transvision Wamp convertiren, d'una manera molt més escandalosa, en Baby I don't care), o que Puede ser amor sona molt (o és a mi que m'ho pareix?) a Vicious de Lou Reed. Però, en tot cas, serien (o són) bones (males) influències per una banda amb cap i peus. Rock'n'branca!
¿Com sonaria una mescla, amb intensitat punk, de the Violent Femmes, Long ryders y the Lyres? Pentura com Thomas Function. En estudi poden agradar a la parròquia indie-cool, però en directe són molt garagers.
Música, dois i qualque comentari per entretenir-me: això és el que trobareu per ací. Aqueix blog no té gaire pretensions; només duc endarrer de penjar-hi videos, lletres de les cançons i altres coses relacionades la música que escolt, amb els llibres que llegesc i les pel·lícules o sèries que mir. I, també, hi vull escriure per parlar i xerrar de coses que m'entrentenguin i m'agradin (o que per ventura no ho fan tant o gens: ja ho veurem.)
Una altra cosa: aqueix blog, com podeu comprovar, té com a principals destinataris els meus amics i coneguts; és un bloc, diguem-ho així, domèstic. No duc endarrer res pus. Ara això sí, qui s'hi atraqui i hi toqui comparació, maldament no ho faça a posta, també hi és benvengut.
Cap de les imatges que apareixen en aqueix blog ha estat captada amb intenció ofensiva; qui no hi vulga aparèixer només m'ho ha de fer saber (ho pot fer mitjançant un comentari, que no serà publicat, a l'entrada del blog en què apareixen les imatges). D'altra banda, si qualcú troba que segons quins videos i música que hi ha per ací, que ho diga i ja faré passes. Els pos simplement per donar-los a conèixer i per fer-los difusió, mai per obtenir-hi cap benefici.
Ja ho sabeu: si vos agrada la música que hi ha en aqueix blog, gratau-vos la butxaca. Es bien? Idò entesos! Benvenguts a ca la tia Catalina Caquera!
Entrades
