Fotre quina nespla!

Ahir vespre fèiem un sopar. Com és habitual, em va pegar per fer un poc l'annerot. Conseqüència: la cadira de plàstic va passar per ull. Vaig pegar amb el cap no sé per on (em diuen que per una capsa en què hi havia un moble metàl·lic), i també amb el coll i l'espinada. Vaja, una nespla d'aqueixes històriques. Els meus amics es regiraren molt, perquè de tot d'una no em movia, però després, en un parell de segons, vaig cobrar. De tot d'una no em feia mal, però fotre quin vespre i quin dematí que he passat. Els amics, però, diuen que així com vaig caure m'haguera pogut fer molt de mal ferm. Ara només en fa una mica, res que no se puga suportar amb qualque calmant. Idò això, per celebrar que no va ser res, vet ací una cançó d'aquellos tiempos, amb una (certa) relació amb la feta.

Postdata 1: Reconec que la magrana que em vaig etzibar va ser molt pardala.

Postdata 2: I sí, convendria que em posàs a règim.

Qualcun n'hi deu haver que es faça mal

Vaig tenir un temps que escoltava molt grups com Napalm Death, Venom i una carteva de grups així. Ara només ho faç de tant en tant, no sé si per qüestions d'edat o perquè ja no m'estira tant el metal extrem com a un temps. Però, de tant en tant està bé escoltar-los. Als Venom els tenc en cinta de cassete i dels Napalm Death en tenc un parell de vinils, i entre el renou que feia l'agulla si no era ben neta i el que feien ells, fotre quina branca--. Fa fa un grapat d'anys, m'haguera agradat molt anar a un dels seus concerts, però, ara com ara, ho trobaria un poc perillós, almanco per esser a les primeres fileres, que és el que m'agrada a mi.

Manos de Topo

És per demés: no deixen indiferents negú. O agraden --o arriben a agradar-te-- o simplement els detestes. A mi m'han arribat a agradar. La veu, de tot d'una, ho feia difícil, però ara no podria imaginar-me el grup si el vocalista --que xerrant té un altre to de veu-- cantàs d'una altra manera. I hi ha cançons seves que aixequen passions entre l'audiència. De tota manera, no els m'imagín sonant a segons a on, no fos cosa apedregassen el DJ amb el gel (o els tassons) del cubata.

Morir de celos


Morir de celos (directe)


El Cartero


Es Feo


No Doy La Talla

Ja s'ha acabat, d'Els Pets

Els Pets són un dels meus grups preferits. Tenen cançons que agraden a tothom i els seus darrers discs són boníssims: tornen més bons amb cada disc. Aqueixa cançó és de les més primerenques, però, tanmateix, és un dels seus himnes, i una de les que agrada més al meu amic Rafel. Molts d'anys, Rafelet, i no canviis mai!

Ja duc més de 100 entrades!

Rient, rient i fent el mengo pengo, sense tèmer-me’n, ja duc més de cent entrades. Qui ho havia de dir! I qui havia de dir, de més més, que hi haja gent que cada dia llegeix aqueix blog: les estadístiques canten, maldament –cosa evident— els que peguen una ullada per ací no siguen una multitud. No sé qui són (qui sou), però, moltes de gràcies. De veres. Per brufar-ho, i per brufar aqueix any nou (i nou: 2009) arramb una cançó que mai m’he cansat d’escoltar. Té, com moltes d’altres que han comparegut per ací, 20 anys (i busques). És Higher Ground, una cançó de the Feelies, del seu disc Only Life (1988). Una cançó d’aire melancòlic, hivernenc, que sempre m’ha acompanyat, d’aqueixes que mai fan nosa i que formen part, per així dir-ho, de la banda sonora que tots tenim, per poc que mos agrad la música.

N'he penjades tres versions actuals (se coneix que els Feelies s’han tornat a arreplegar). M’agraden totes tres, però sobretot la tercera, més accelerada i vitenca que la que sempre havia escoltat. Res, que molts d’anys a tothom!

Una de les meves cançons preferides és la versió de Tobacco Road cantada per en David Lee Roth –el primer cantant de Van Halen— i amb n’Steve Vai a la guiterra; és una versió heavy (però apta per a tots els públics) d’aqueixa cançó de la primeria de la dècada dels seixanta. En va fer també una versió en espanyol –Calle del Tabaco— que, tot i l’accent d’en Lee Roth, queda molt bé. La cançó fou composada per en John D. Loudermilk i popularitzada per the Nashville Teens a mitjan dècada dels seixanta. N’han fet un bon esplet de versions, de tota casta i color, més rockeres. Vet-ne ací un parell de versions; la dels Nashville Teens –la primera que en conec—, una d’en Lou Rawls –que mescla el soul i el blues—, la dels Animals –més blues— i la rockera de n’Edgar Winter. Dissortadament, no he pogut trobar –o no ho he sabut fer— cap video de les dues versions d’en David Lee Roth. Podeu trobar la versió en anglès a Eat em And Smile (1986) i Calle del Tabaco a la versió en espanyol del mateix disc (Sonrisa salvaje), publicada igualment a 1986.

TOBACCO ROAD

The Nashville teens


Lou Rawls


Eric Burdon and the Animals


Edgar Winter Group

moro de la morería

Cercant altres coses, m'ha vengut al cap un record d'infantesa: un parell de versos --els quatre primers-- del romanç de n'Abenamar, aqueix que apreníem (crec) amb donya Maria Abraham... com teníem set anys. Pareix mentida com passa el temps i, també, com és que recordam tan bé coses que aprenguérem fa tants d'anys.



"¡Abenámar, Abenámar,
moro de la morería,
el día que tú naciste
grandes señales había!
Estaba la mar en calma,
la luna estaba crecida:
Moro que en tal signo nace
no debe decir mentira."
Allí respondiera el moro,
bien oiréis lo que decía:
"Yo te lo diré, señor,
aunque me cueste la vida,
porque soy hijo de un moro
y una cristiana cautiva;
siendo yo niño y muchacho,
mi madre me lo decía:
que mentira no dijese,
que era grande villanía:
por tanto, pregunta, rey,
que la verdad te diría."
"Yo te agradezco, Abenámar
aquesa tu cortesía.
¿Qué castillos son aquéllos?
¡Altos son y relucían!
"El Alhambra era, señor,
y la otra la Mezquita;
los otros los Alixares,
labrados a maravilla.
El moro que los labraba
cien doblas cobraba al día,
y el día que no los labra,
otras tantas se perdía.
El otro es Generalife,
huerta que par no tenía;
el otro Torres Bermejas,
castillo de gran valía."
Allí habló el rey don Juan,
bien oiréis lo que decía:
"Si tú quisieses, Granada,
contigo me casaría;
daréte en arras y dote
a Córdoba y Sevilla."
"Casada soy, rey don Juan,
casada soy, que no viuda;
el moro que a mí me tiene
muy grande bien me quería."

videos de la síquia Reial anegant ses Sorts de la Vila

Avui tots els diaris van plens de les inundacions que –llegesc al Diario de Mallorca— han estat causades pel pitjor temporal de pluja dels darrers trenta anys. No diré que no haja plogut molt, i que a segons quins indrets la intensitat de la pluja no haja estat excepcional (vet si ho ha estat!), però a d’altres, com diuen els nostros majors, ha plogut bé. Molt –fins a un 30% més— però bé; és a dir, fora aiguades de molts de litres en molt poc temps. Per què és, idò, que hi ha hagut inundacions en aqueixs indrets on no hi ha hagut pluges tan fortes o –si tant voleu— per què és que han estat tan importants? Bona part de la culpa –si la podem anomenar així— la té la destrucció progressiva que pateix, des de fa una quarentena d'anys, la xerxa de drenatge tradicional (albellons, siquions de partió, síquies, torrentons, torrents...) que han construït els pagesos i els picapedrers mallorquins durant centenars d'anys, acumulant els esforços de moltes de generacions. De qui n’és la responsabilitat? A parer meu, de molta de gent. Per exemple, de pagesos mecanitzats que llaurant a molta fondària espenyen els albellons, destrossen les síquies o les farceixen de terra; d’arquitectes, promotors i mestres d'obra que tapen o esbuquen tota quanta cosa els fa nosa per construir; d’enginyers que fan projectes de reparació i eixample de torrents amb el llit i els costats de ciment, com si als torrents només hi vesassen les aigües les síquies "majors"; de tots aquells arquitectes, aparelladors, enginyers que no tenen en compte –a bastament, almanco— les característiques del règim pluviomètric de Mallorca i que per això mateix no preveuen un sistemes de drenatge o d'evacuació suficients; de promotors i tècnics urbanístics que han permès o propiciat la urbanització d'indrets on ningú, fa cinquanta o cent anys, li haguera passat pel cap fer-ho. En definitiva, la responsabilitat és de tots aquells que han oblidat o no han tengut en compte que el paisatge actual de Mallorca no és precisament natural, sinó que és en gran part una construcció social; és a dir, la suma dels efectes de l’acció humana durant molts de segles. Aquesta transformació es va concretar –entre d’altres aspectes— en la construcció d’una xerxa de drenatge que va permetre la posada en conreu de moltes de les terres argiloses del Pla i de les zones lacustres de l’illa i, a més, en una selecció dels llocs d’hàbitat i dels espais de conreu que tenia en compte, entre d’altres factors, els riscs d’inundació. Quin és el resultat d’oblidar i de no tenir en compte tot això? La situació que vivim aqueixs dies. I mapes de sòls i de riscs d'inundació, amb les pertinents corbes de nivell, que queden molt guapos i donen una imatge de molta previsió, però que no serveixen de res si no es tenen en compte a l'hora de planificar.

Dos videos de la síquia Reial