videos de la síquia Reial anegant ses Sorts de la Vila

Avui tots els diaris van plens de les inundacions que –llegesc al Diario de Mallorca— han estat causades pel pitjor temporal de pluja dels darrers trenta anys. No diré que no haja plogut molt, i que a segons quins indrets la intensitat de la pluja no haja estat excepcional (vet si ho ha estat!), però a d’altres, com diuen els nostros majors, ha plogut bé. Molt –fins a un 30% més— però bé; és a dir, fora aiguades de molts de litres en molt poc temps. Per què és, idò, que hi ha hagut inundacions en aqueixs indrets on no hi ha hagut pluges tan fortes o –si tant voleu— per què és que han estat tan importants? Bona part de la culpa –si la podem anomenar així— la té la destrucció progressiva que pateix, des de fa una quarentena d'anys, la xerxa de drenatge tradicional (albellons, siquions de partió, síquies, torrentons, torrents...) que han construït els pagesos i els picapedrers mallorquins durant centenars d'anys, acumulant els esforços de moltes de generacions. De qui n’és la responsabilitat? A parer meu, de molta de gent. Per exemple, de pagesos mecanitzats que llaurant a molta fondària espenyen els albellons, destrossen les síquies o les farceixen de terra; d’arquitectes, promotors i mestres d'obra que tapen o esbuquen tota quanta cosa els fa nosa per construir; d’enginyers que fan projectes de reparació i eixample de torrents amb el llit i els costats de ciment, com si als torrents només hi vesassen les aigües les síquies "majors"; de tots aquells arquitectes, aparelladors, enginyers que no tenen en compte –a bastament, almanco— les característiques del règim pluviomètric de Mallorca i que per això mateix no preveuen un sistemes de drenatge o d'evacuació suficients; de promotors i tècnics urbanístics que han permès o propiciat la urbanització d'indrets on ningú, fa cinquanta o cent anys, li haguera passat pel cap fer-ho. En definitiva, la responsabilitat és de tots aquells que han oblidat o no han tengut en compte que el paisatge actual de Mallorca no és precisament natural, sinó que és en gran part una construcció social; és a dir, la suma dels efectes de l’acció humana durant molts de segles. Aquesta transformació es va concretar –entre d’altres aspectes— en la construcció d’una xerxa de drenatge que va permetre la posada en conreu de moltes de les terres argiloses del Pla i de les zones lacustres de l’illa i, a més, en una selecció dels llocs d’hàbitat i dels espais de conreu que tenia en compte, entre d’altres factors, els riscs d’inundació. Quin és el resultat d’oblidar i de no tenir en compte tot això? La situació que vivim aqueixs dies. I mapes de sòls i de riscs d'inundació, amb les pertinents corbes de nivell, que queden molt guapos i donen una imatge de molta previsió, però que no serveixen de res si no es tenen en compte a l'hora de planificar.

Dos videos de la síquia Reial

La Vila passada per aigua

Sa síquia Reial ha sortit i s'ha empantanada. Em diuen que ara han tallat o volen tallar la carretera per s'Alqueria, perquè l'aigua de la síquia va més alta que no la carretera. I això que enguany, maldament haja brusquejat molt, ha plogut bé. Si arriba a fer qualque aiguada grossa, no sé què haguera passat. I, per cert, ja fa un parell d'anys que n'hi ha que comença a saber-los greu haver espanyat els albellons.

Plou i plou

I quan s'atura, i clareja un poc, apareixen imatges com aqueixes. I que tan desagradables resulten per a la pagesia, perquè aqueixes terres quedaran fora sembrar. Coses de l'aigua i, a més, de fer malbé els albellons.

Una paella heavy

Feia un parell –llarg— de dies que no escrivia. Per feina, perquè no vaig tenir lleguda, perquè no vaig estar gaire fi, un poc per tot. Li reprenc, després d’un parell de dies, recordant un dinar –una excel•lent paella valenciana, per obra i gràcia d’en Vicenç-Vicent— que férem a ca na Mar, a s’alqueria Blanca, la guarda de panxeters i santmateuers. El cel era tapat, feia fred i una brusca que no s'aturava de caure. L'ambient era totalment hivernenc, com també el paisatge ennivolat que s'atalaiava des de s'alqueria Blanca.

La Vila, vista des de s'Alqueria Blanca

Coses rares, no vaig arribar el darrer, i vaig ésser a temps a triar lloc: devora el cuiner i just davant la paella. Heu de creure i pensar, i pensar i creure, que hi va haver una estona que la gent piulava poc, tant mascles com femelles, però de mica en mica (i a mesura que l'arròs i el vi entraven al gavatx) a tothom li va tornar a revenir la xerrera; primer de tot, per alabar la paella; llavò un poc de tot i de qualsevol cosa, i més d'una vegada pegant d'Artà a Capdepera.

La paella valencianovilera
Mentre la secció femenina (i no era de la Falange) s’empeçolava una botella de dos litres de vinel•lo (sense comptar el vi i el suc que havien begut, i llavò diuen que som nosaltres que ens desmandam), la secció masculina s'anava reunificant geogràficament. He de dir que no havíem fet molta més bonda que elles. Tot va començar amb el vi i va reprendre amb en Vicent --quines idees-- tirant rom als pastissos de na Joana i n’Antònia: si abans eren bons llavonces ho varen ser més. I llavò, dividit per seccions (ja sabeu que les darreries d'aqueixs dinars i sopars solen acabar distribuïts per sexes) començàrem a xerrar d’això i d’allò, i nosaltres acabàrem per conversar –ells en poden donar fe— del que és heavy, del que és heavy metal, del que és hard rock, del que és simplement rock’n’roll (i de temes consemblants propis de gent d’una certa edat quan ha menjat bé, ha begut un parell de tassons de vi i ha fet qualque esquitxo de suc). Qui més qui manco tenia la seva pròpia opinió –ja explicaré, si em lleu, quina és la meva, però ací escau de recordar quin era el meu parer del que era, a un temps, ser heavy—. Jo, entre d’altres coses, vaig treure a rotlo quins són, o a mi m’ho pareix, els més dignes successors d’AC/DC (Airbourne) i que segons quins grups feren cançons que eren perfectament heavy metal –i trash i speed— en la dècada dels setanta. Un exemple: Queen (sí!), autors, a més d’un bon esplet de cançons que poden ser considerades estilísticament heavy metal –a l’americana, això sí— d’un tema del que s’ha dit (i pot ser amb raó) que és un dels primers temes de trash metal: Stone Cold crazy. També xerràrem d’AC/DC, i jo vaig aprofitar per recordar quins havien estats els inicis musicals d’en Bon Scott; per exemple, els Spektors i the Valentines. I tots coincidírem que AC/DC és un gran grup. En qualque cosa ens havíem de posar d’acord: a tots ens agrada AC/DC i Highway to hell.

PD: La secció femenina, si he de dir ver, no sé de què xerraven; no mos tornàrem a aplegar fins que va tocar llevar taula i escurar la paella i, després, seure un poc devora l'estufa. Si qualcú dels presents llegeix aqueixes planes, i vol que penji més fotos, que ho me diga.

BANDA SONORA:

AC/DC - Highway to Hell (Live At Arnhem 1979)


VALENTINES

Stone Cold crazy (Queen)


Versió en estudi


En directe (1974)


Cantada per James Hetfield (de Metallica) i tocada per en Tony Iommi (guitarrista de Black Sabbath) i pels membres de Queen (supòs que era un homenatge a en Mercury)

I ara una de fa un any: L'amant que no et toca, de Els Pets

L'amant que no et toca és una cançó d'aqueixes que et gravades del que, potser, és el millor disc dels Pets: Com anar al cel i tornar. I, per cert, quines coses: el grup que era dejectat per ser un dels més coneguts de l'anomenat rock català, ara és gairebé un grup de culte per als aficionats al pop-rock de tot l'Estat. Que en dóna, de voltes, el món.

Fa deu anys (Monstermagnet)

I ara una cançó de fa deu anys: Monstermagnet donant branca amb un tema de rock dur amb aires Stooges: Powertrip, de l'LP amb el mateix nom. Hi ha gent que troba que aqueix disc és massa comercial, però a mi em va fascinar.

I sí, poc a poc arribarem a qualque cançó d'enguany.

Judas Kiss, de The del Lords: una altra canço de fa 20 anys

I sí, tenc un dies com a nostàlgics. Però aqueixa cançò, com tantes de les de The del Lords, traspua optimisme. I això ja és qualque cosa.


PD: és una llàstima que el so del video no siga gaire bo.

Sodade

Penj aqueix video d'una de les meves cançons preferides tot pensant en una amiga (na DM) que passa per un temps de massa solitud i sodade (nostàlgia, enyorança) i que, pel que sembla, ha decidit que no vol que ningú l'ajudi. No hi puc fer res, tret de desitjar-li que les coses millorin i que la vida li doni un bon tomb i per bo. S'ho mereix.




Quem mostra' bo
Ess caminho longe?
Quem mostra'bo
Ess caminho longe?

Ess caminho
Pa Sao Tomé

Sodade sodade
Sodade
Dess nha terra Sao Nicolau

Si bô 'screvê' me
'M ta 'screvê be
Si bô 'squecê me
'M ta 'squecê be

Até dia
Qui bô voltà

Sodade sodade
Sodade
Dess nha terra Sao Nicolau