El Dia de la Beata, a Can Malet

Devers les set del matí, hi havia aqueix ambient i aqueixa gent. Evidentment, no vaig ser jo qui va fer els videos

tonight, do the mojito

Feis mojitos! Alerta, però: com a resultat d'una investigació, he pogut comprovar que no convé que en faceu més de dos (per dir-ne una xifra) sense haver sopat a bastament, després d'haver begut qualque tiret de vi (mitja botella, per exemple) i un parell de serveses --més de dues, vull dir--.

I no, no vaig ser jo. Però no revelaré quines són les meves fonts d'informació ni la resta de l'equip d'investigació: un bon CSI mai traeix els seus companys d'eixida ;)

I'm a rural-man

Qui escriu aqueixes retxes sempre ha estat, és i serà --i amb orgull!--, pagès i roter, de casta de Son Fullós. Tant és que ara no m'hi guanyi les garroves i que tresqui poc els comellars, però haver crescut dins una família pagesa i haver fet feina a foravila imprimeix caràcter. Ni més bo ni pitjor que qualsevol altre, però caràcter. I no precisament, perquè ens entenguem, de personatge de cançó d'Ossifar. Res, que a part d'ésser n'Ñ-Man, en Maraca-Man, es CSI --la darrera que m'han tret-- i em Sam Inot, som sobretot un RURAL-MAN (subespècie d'arregladors d'animals, espolsador d'ametles i espedragadors forçats). Per si qualcú en vol una prova, vet-la-ací: una fotografia d'en Sam Inot --quan just era un Sam Inotet de dos anys--, amb el meu repadrí Manento amb una mà al gallato i amb jo a l'altre, amb una paret de tanca i un ametler de fons, i amb una truja de casta "petranya" --en deixen així-- part davant nosaltres. I, sobretot, un caramull de records que fa revenir una fotografia mal tirada.

The Bellrays

Un dels grups que més m'agraden, ara com ara, són els Bellrays: punk-rock-soul, una veuarra i molta de branca. Au idò!

QUIN FRED AL COR, CAMARADA !

Un dels meus poetes preferits és en Joan Oliver, més conegut amb el seu pseudònim de Pere Quart. Una persona compromesa amb el seu món i amb una idea, abans i després de 1936.


QUIN FRED AL COR, CAMARADA !

Quin fred, reïra de bet!,
quan bufa l'airet
de la matinada,
tallant com un ganivet
de fulla esmolada...

Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!

Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net,
quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret
ni té prou flassada...

Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!

Quin fred al sòl, la paret
d'oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada...

Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!

Camarada, si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet
d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!

L'esquella de la Torratxa. 10. XII.1937

Edició recomanda:
Pere Quart: Obra poètica. Obres completes de Joan Oliver. Edició a cura d'Helena Mesalles. Proa, Barcelona, 1999.

La despedida

That's all.

Fotografies que canviaren el món

No sé si canviaren el món, o si podrien servir per canviar-lo, però almanco n'hi ha un bon esplet que continuen impressionant. A qui no li agradin les imatges fortes, que no ho miri

L'adreça és: http://photosthatchangedtheworld.com/

just part davall la finestra (d'un temps)

Fa un parell (mallorquí) d'anys vaig escriure les retxes de més a baix, tot parlant del que veia cada dia des d'una finestra de cameva, mirant cap a Son Mas. Avui, quan ho he rellegit, he cabilat que fa molt de temps ferm que no deix passar l'estona mirant, mig embadalit, per aqueixa finestra. No sé si ho tornaré a fer pus mai i, de ben segur, ja no hi veuria les mateixes coses, perquè canvia tant el que veim com la mirada de qui ho mira.

Just part davall la finestra

De vegades m’entretenc i mir

just part davall la finestra.

Tot és com sempre, canvia poc:

un carrer ample,
una figuera vella,

un marge estret,

una teulada.

I ametlers vells, coronats,

pel xorrac i per l’edat,

per una terra argilosa i seca.

Ametlers vells i vinclats,

fora curucull ni baldana,

dins un camp mig tancat

de betzers i caramutxes,

de parets esboldregades.

Ametlers vells, dins un camp,

que segons com i segons l’any

és civada, ordi o blat

i sempre és molta cugula.

De vegades, en Damià,

és allà, acotat i tot sol,

cotpiu, perquè ja no canta:

són coses d’altre temps,

pentura manca d’alegria.

Ara fa netes les voreres,

ara sembra, ara cava;

ell fa i desfà i no s’atura

de tallar herbes i de segar dies.

PD: evidentment, les fotografies no són de part davall la finestra, però no són de gaire lluny: des camí des Bosquerró i del de la Rota des Cavallers