Memèu

Continui amb el memèu i amb mal de cervicals. I mira que avui tenc cata de vins i que toca tastar el Vega Sicília (és a dir, un vi que no em puc permetre ni cada dia, ni cada mes, ni cada...). No sé què he de fer, si anar-hi (i acabar de constipar-me de tot) o si quedar a ca sa Tia encaxofat, veient un DVD de Me llamo Earl (la meva sèrie preferida, ara com ara) i escoltant música més o manco malencòlica, que és la que pens li va a aqueix temps, com aqueix tema d'en Paul Collins (Always got you on my mind). No em cans mai d'escoltar cançons com aqueixa.

PD: és una llàstima que les dues versions, l'original i la més recent en directe, no siguen senceres.

Cansament

És per demés: el trull, els nyirvis i el cansament passen factura. M'he passat tot el dia amb un mal de cap d'aqueis que no deixen fer feina, amb un fil de febre, escanyat i amb mal de cervicals. De més a més, pareix que la primavera de l'hivern ha fet, a la fi, acta de presència. En dies com aqueixs, un hom té ganes de cercar cobro i d'escoltar cançons com The River People, de the Walkabouts.

Si qualcú hi vol venir

Idò això

Fet una coca tova

Així em trob: fet una coca tova. Ahir vaig dormir catorze o quinze hores. Tenia previst fer feina (encara som de vacacions), però el mal de cap, la febre (poca, si he de dir ver) i el cansament varen fer que m'estimàs quedar dins el canastro. Això sí, amb les aspirines i d'altre medicament consemblant que pertocava. Supòs que he estat així per mor d'un parell de coses: de tot el truller, de la "por escènica" i dels nyirvis de la setmana passada (vaig acabar amb el cap com un bombo), del canvi de temps (encara he estat a temps a quedar remull!) i, potser, com diuen els de la meva quinta, perquè "ja tenim una edat". Això darrer, també, podria ser una de les causes de la baixada. Sí, és ver, però pens que poc en el meu cas, i no perquè em pensi tenir vint anys, sinó perquè la qüestió de la franja d'edat que un assumeix com a pròpia és, sobretot, una qüestió d'actitud. Sense oblidar qui és cadascú i a quin moment vital es troba, és clar, però tenint sempre present que la joventut (com la vellesa, o la "segona edat") és, en bona part, un estat d'ànim.

Plou!

Per devers la UIB, fa aigua de canal! Fotre quin bruixat!

Ja som a Mallorca

El col·loqui de València va acabar dissabte a migdia; va ser, com sol passar en aqueixes ocasions, el moment de recordar que hem d’enviar els texts definitius dins manco d’un any, d’intercanviar adreces electròniques i postals, de fer projectes de convidades, d’acomiadar-se més o manco efusivament i, com se suposa, de prendre els atapins cap a l’estació de tren, l’aeroport, el restaurant o –coses d’historiadors— les llibreries. A mi m’havien de venir a cercar a l’hotel els de l’associació El Tirant. Així és que vaig anar a trescar un poc per la ciutat; per començar, vaig fer una aturada a la Llibreria París-Valencia, que és just devora l’hotel. No sé com ho fan: tenen llibres bons, d’editorials d’anomenada, de fa pocs anys –és a dir, que no tocarien estar descatalogats— a 2, 3 i 4 €. En vaig comprar un grapat per a mi i un llibre de fotos d’en Charles Bukowski per al brother petit (vaig pensar que li faria gràcia: li agrada la literatura d’aqueix autor). Després d’un dinar lleuger a un italià –d’una pasta farcida de pera i amb salsa de pruna que era mel-, vaig anar cap a l’hotel.

El famós pont

El pont de la mar

València, ciutat burgesa

El restaurant

Allà ja hi havia n’Ernest Belenguer –un dels altres historiadors que havia de participar a la taula rodona sobre en Jaume I del monestir de Santa Maria de la Valldigna— i la seva esposa; al cap de poc temps arribà un membre de l’organització (és a dir, de l’Associació Tirant lo Blanc) i partírem cap a la Valldigna. Abans, ens aturàrem a Favara, on hi teníem l’hotel. En aqueix moment, havia de menester descansar un poc; tant de trull fa efecte. A les set de l’horabaixa tocàrem comparació al monestir; allà tenguérem un guia excepcional, l’historiador i arxiver d’Ontinyent Vicent Terol. És una llàstima que una obra arquitectònica de tanta d’envergadura –de categoria, que dirien per allà— estigués a punt de ser totalment desmantellada i, fins i tot, dinamitada. Tanta de sort que han tornat (i reposats al seu lloc original) part dels arcs gòtics que havien estat venuts i recol·locats a l’Espanya profunda, concretament a Torrelodones.

El monestir:

Després començà la taula rodona sobre Jaume I; va ser tot un luxe poder compartir-la amb dos historiadors de tanta d’anomenada i amb la trajectòria investigadora i acadèmica de n’Ernest Belenguer i n’Enric Guinot. Entre els parlaments i les preguntes, vàrem estar dues hores. Pareix que la cosa va dir bé, o almanco així ens ho digueren alguns dels assistents (vengueren a posta per a dir-nos-ho). Després, sopar al monestir –amb una basca que feia que tothom tengués el front humitat— i, com pertoca, una tertúlia animada. Aqueixa gent del Tirant és excel·lent, amb interessos i preocupacions molt semblants a les de l’Obra Cultural, i això feia que hi hagués bona sintonia. Com que n’hi havia que tenien ganes de pasturar, vaig trobar que havia de “conèixer món”; concretament, i per indicació dels/de les guies locals, la platja de Gandia. Quina gentada, quin truller, i quines... –bé: vull dir quin tot. Ja té raó en Vicenç (i jo no li havia fet gens de cas), que a la platja del seu poble hi ha bones pastures ferm. Tant, que vénen ganes de pasturar una partida d’hores, i passa el que passa. Però vaig fer (relativa) bonda, perquè havia de passar el diumenge dematí trescant la comarca amb l’amic en Pep Mas de Xaló.

La taula rodona

El monestir de Santa Maria de la Valldigna (quan partíem cap a la platja de Gandia)

Amb en Pep férem (ho supòs) la ruta prototípica de turisme cultural, però amb un al·licient afegit (per a mi): visitàrem Sant Llorenç d’Alcudiola, una petita –petítíssima—capella d’un llogaret desaparegut al segle XVII, on hi ha enterrades algunes de les famílies de la Vila (i d’altres pobles de Mallorca) que havien emigrat a la comarca després de l’expulsió dels moriscs. Feia com a cosa pensar que dins aquella capellona, o just a devora, enmig d’aquella planura immensa d’arrossars, de tarongers i d’horta, hi hagués les despulles de gent de la Vila i de Mallorca. Tresca-que-et-tresca, tornàrem cap a la Valldigna; allà hi hagué dinar i més tertúlia. D’història i de política, of course, però sobretot (d’això darrer) perquè abans d’arribar nosaltres hi havia hagut una taula rodona, organitzada també pel Tirant, on havien participat el PP, el PSOE i el Bloc.

La comarca

En Pep Mas (de Xaló), davant Sant Llorenç d'Alcudiola

Tornant cap al monestir

la clau de volta

A les tres i mitja, en David i en Raül, dos membres del Tirant, que tornaven cap a caseva, a les comarques del nord del País, m’acostaren a l’aeroport. Tenia el vol a les set i mitja, però es va retrassar; així és que vaig arribar a Palma a les nou passades. Carregat amb les maletotes plenes de llibres, feia mal caminar per dins Ciutat. Havia de quedar a dormir a ca un amic, però ell era al teatre i jo no tenia la clau de caseva. En vistes de l’èxit, vaig cercar, més carregat que una somera algerina, un lloc on donassen una mica de tiberi i, part damunt tot, que no fos gaire lluny. Només vaig trobar un restaurant xinès. Com que l’únic client era jo (eren devers les deu i mitja), vaig tenir la impressió, per moments, de no ser ni a Europa; la televisió era xinesa i, evidentment, parlaven en qualque llengua de per allà (el mandarí?); per paga, una altra persona que va entrar, feia tot l’aspecte de ser de per devers la Gran Murada, i la teca –evidentment—, també (o segurament no tant). Ells feien i desfeien com si jo no hi fos; amb aqueixes, la madona comença a barrejar a l’amo, nyic-nyec, nyic-nyec, més de deu minuts, i aquella dona que no perd la miula i aquell homo que està amb el cap calat, aguantant estoicament la tempestat. A l’entretant, no sé quines feines feien de comptar doblers i amb els coberts. Podeu ben creure que tenia la impressió de mirar una sèrie sobre la vida domèstica dels immigrants xinesos o, fins i tot, de veure-ho tot per un mirall i ells no se’n temessen. Amb aquestes estàvem, quan n’arribaren tres (de per ací o aclimatats) a sopar i la vida domèstica xinesa es va aturar per uns moments, que varen ser els que vaig aprofitar jo per pagar i fer camí cap al pis del meu amic. Quan ell va arribar, jo estava fet una coca tova i al cap de mitja hora ja feia roncos. Avui dematí, a les nou i mitja, ja era a la Universitat; a hores d’ara esper el lliurament de treballs, que m’assignin el nou despatx (compartit, evidentment) i no sé quan de tràmits acadèmics més. Com que som dins una classe, esperant –més totsol que un mussol— que em cridin o que toquin comparació, i la cosa se retrassa, escric tot aqueix testament, que estic ben a punt d’esborrar però que no ho faç no se per què. Només sé que fris que siga el vespre, ser a canostra, veure la família i després anar al canastro de ca sa Tia, a posar l’espinada de pla. Ben de pla.

Avui, de camí cap a Simat de la Valldigna

Devers les cinc em vendran a cercar per anar cap a Simat de la Valldigna, per anar a participar a una taula rodona sobre Jaume I. Avui acaba el col·loqui, i jo vaig llegir la meva comunicació ahir. Pareix que va anar bé o que --almanco i cosa que per a mi ja és molt- vaig estar a l'altària del nivell general. Vaig dir coses que varen venir de nou, però a mi n'hi va venir que hi venguessen: la història de Mallorca medieval sempre resulta un poc exòtica -per la gran importància del comerç, pel fenomen de l'esclavatge, per les curolles d'aquell orat amb cap de Calafat que li diuen Ramon Llull-, i seria estrany que no ho paresqués. Dit això, he passat gust ferm: ha estat un autèntic plaer escoltar i hi ha hagut gent que ha fet molt bones intervencions; amb les que eren en italià (de les que ho eren en català i en espanyol, ja ni en parl), no hi tenia cap problema; amb les que eren en anglès de vegades fugia qualque cosa (o més: no tots el parlaven tan clar com el d'en Christopher Dyer), i amb les que eren en francès, de vegades només n'arribava a pellucar la meitat del contengut de l'exposició. Tanta de sort dels resums i powerpoints en diferents llengües.

Anem a la part lúdica: dijous a vespre ens convidaren a sopar a l'escola d'hoteleria, un bon restaurant que és a un casal amb una cuina del segle XVIII, amb rajoles de ceràmica. Un lloc com per tornar-hi. Vet-ho ací:

Ahir migdia, durant la pausa per a la teca, vaig trescar --només una miconeua-- la ciutat, amb un amic que està a València, de camí cap al restaurant que ell coneix i on mos convidaren (perquè era ell, evidentment) al tiberi, que per cert era un menú excel·lent.

Arribat el vespre, la guarda amb ganes de pasturar --d'això també n'hi ha als col·loquis, i més si és divendres--, anàrem a sopar a un restaurant de tapes de prop de l'hotel (és el de la foto); tanta de sort que no hi havia els "popes", perquè a mi (qualcuna n'havia de fer), la càmera digital em va caure de ple damunt una pizza de pa pita i va quedar feta una coca (mai millor dit.)

Recobrada la integritat de la càmera, prenguérem els atapins i --quines coses-- s'extravé que només sortir --justament i quines coses-- és ple, a betzef, de bars, pubs i demés castes d'antros nocturns. Mos asseim, jo deman un mojito, i ... (punts suspensius que volen dir punts suspensius) ... JO no vaig fer llarg, ara que d'altres se coneix que no feien comptes presentar-se d'hora al congrés ;). Com que comença a les nou (i busques), miraré de no fer-hi tard. Au!

Tancament (o quasi) per vacacions (que quasi segur seran totes de feina)

Com ja vaig dir en una entrada passada, avui comença una setmana que serà de molt de trui. I, més ben dit, de dos mesos de molt de trui. Congressos, conferències, classes (i preparar-les), dos llibres per publicar i encara més coses. Per de prompte, posaré punt una setmana o això, i ja veurem llavò el que. Per ventura escriga de tant en tant, però ara he de mester dedicar la meva atenció i (sobretot) totes les meves energies en altres coses.


I per acomiadament i com a banda sonora, pot servir una cançó enèrgica, canyera però melòdica, de Matthew Sweet:Girlfriend. No em cansaria mai d'escoltar cançons així.




I want to love somebody
I hear you need somebody to love
Oh I want to love somebody
I hear youre looking
For somebody to love

cause you need to be back
In the arms of a good friend
And I need to be back
In the arms of a girlfriend

I didnt know nobody
And then I saw you coming my way
Oh I didnt know nobody
And then I saw you coming my way

Dont you need to be back
In the arms of a good friend?
Oh cause honey believe me
Id sure love to call you
My girlfriend
[solo]

Dont you need to be back
In the arms of a good friend?
Oh cause honey believe me
Id sure love to call you
My girlfriend

cause you
Got a good thing going baby
You only need somebody to love
Oh you got a good thing going
Youre only looking
For someone to love
cause you need to get back
In the arms of a good friend

And Im never gonna set you free
No Im never gonna set you free