Més basca

Altra volta basca, aqueixa calor humida que pareix que empastissa tot i tothom. Més de trenta graus a les set de l'horabaixa. La cosa, diuen els metereòlegs, acabarà amb una barrumbada devers aqueix cap de setmana. Si és així, el corral de ca sa Tia tornarà a fer aqueixa planta.

A l'entretant, i mentres no refresqui, aqueixa cançó -saps que feia estona que no l'escoltava- pot servir de banda sonora per a la basca:

Quin trui (la setmana que ve)

La setmana que ve tendré un bon trull; per començar-la, vacacions, però les hauré de dedicar a corregir treballs, fer feines de ca sa Tia (aveiam si acab d'arrangar-la d'una vegada) i, sobretot, a preparar el treball que de llegir en un congrés que fan a València a partir del dijous . Més exactament, és un col·loqui internacional d'història medieval , de naturalesa temàtica, molt especialitzat i dedicat a donar conèixer treballs referits de les línies de recerca que, actualment, estan més de moda (sí, els historiadors també en seguim, i supòs que, vistes des defora, poden parèixer ben freakys). En tot cas, per a mi és un autèntic privilegi que m'hagin convidat a participar-hi, sobretot perquè podré conèixer i veure "actuar" alguns dels "popes" de la disciplina. Això no passa sempre, així és que vull mirar d'aprofitar aqueixa oportunitat. I, sobretot, esper no decebre les expectatives dels que han confiat en mi. Romandré a la ciutat de València de dimecres a divendres, i llavò ja prendré els atapins. Però no cap a Mallorca.




El dissabte a migdia ja seré a un altre endret (no gaire lluny, tanmateix) del País Valencià. L'associació Tirant lo Blanc m'ha convidat a participar a una taula redona sobre el rei En Jaume, que és part de la seva XVIII Escola d'Estiu.


Aqueix vespre romandré allà i, el sendemà, aprofitaré per visitar el monestir i fer un poc de turisme. És una llàstima que no hi puga estar més, però què li hem de fer; en tot cas, serà una setmana ben intensa ferm.

La revetla de la Beata

Ja fa una partida d'anys que hi torna a haver molta de gent per la revetla del dissabte a vespre, però enguany, senzillament, feia pardal la gernació que hi havia; la plaça era de gom a gom, no hi cabia ni un bri. I al sopar dels Margalidans Agermanats hi havia més de tres-centes persones. Trui i bauxa tot el vespre, amb els Tumbet, els Horris i el Dj Toni. En es Colomer, en Toni Curro s'encarregava de fer ballar la gent que, a mesura que s'atracava el trenc d'alba, hi va cercar cobro i trui. A la plaça, devers les set i mitja, una processó anuncià el Gat Escaldat, que enguany fou intens i amb beure a bastament (i no aigua) per enmig; la banyada va acabar amb la banda de música tocant diana; és a dir, Sor Tomasseta. Acte seguit, va tronar a les totes una traca made by Dimonis de Hiachat. Just després, va sonar Som vileros i, llavò, Paquito el Chocolatero. La processó, precedida pels estandards dels Dimonis de Hiachat, seguits per la banda de música, amb gent amb poals i amb molta, molta de gent, va fer la volta a la plaça de la Vila i va partir cap a la plaça d'en Ramon i en Panxo; allà la Banda de Música no s'aturava de tocar i la gent de cantar, un bon esplet s'encamellaren a l'estàtua; l'èxtasi va arribar quan s'hi va entregar l'amo en Biel Bauçà --es dimoni Gros-- i la gent se va posar a cantar un eslògan improvisat: "l'amo en Biel, es Dimoni Gros". I llavò, xicolatada a la plaça d'en Ramon i d'en Panxo, i berenar --encara amb beure--, amb els xirimiers de la Vila i membres de la Banda de Música a Can Malet. I llavò començaren a arribar els dimonis, més destrossats i cansats que altres anys. Tornem-hi torna-hi amb les cantades i amb la bulla; ja eren devers les deu quan qui escriu aqueixes paraules va anar a posar els ossos de pla. En resum: unes bones fetes, amb molta de participació de la gent, i amb festes recuperadades: una del temps dels nostros padrins, la diana de la Banda de Música, i una altra de més recent, però també amb solera, el Gat Escaldat. Per cert: la gent que va organitzar aqueixes dues festes --que de fet se convertiren en una de tota sola-- (i que són els mateixos que ja ho organitzaren fa un parell llarg d'anys) ho deixarà anar ara que la cosa pareix que s'ha encaminat. Els motius? Una, que diuen que ja toca haver-hi relleu, i l'altra, que aplegaren una nyirviada que feia pardal (era molt mal de fer mirar de posar un poc d'orde dins aquell desgavell; ja sabeu de què parl). Supòs no mancaran voluntaris i si no, malament va la cosa.

El sopar dels margalidans agermanats

Començant el trui

Fins i tot hi havia mureros, però un poc aclimatats a la vida vilera

Fent uns beures abans de dur els estandars cap a la plaça

Els estandards del gat escaldat i el seu autor

Amb els estandards, anant cap a la plaça i es brother amb el capell de pregoner



Qui és aqueixa vilera?

Oh, no, són ells!

la plaça, de gom a gom

Quina gentada!

La barra també era plena ;)

Es Curro, en Biel i en Josep

Es Curro

La processó del Gat Escladat, a punt de sortir

La processó de la diana, amb la Banda de Música i els estandards del Gat Escaldat, cap a la plaça d'en Ramon i d'en Panxo

Arribant a la plaça d'en Ramon i d'en Panxo

Trui dins Can Malet

Increïble: na Maria del Mar surt amb els ulls oberts a una foto!

Els xirimiers i la banda a Can Malet

Cantant Sor Tomasseta amb els braços a l'aire

Al cap d'una estona...

Punt i principi

La Beata és el cap d'any, el punt i el principi del calendari vilero. I, pel que a mi respecta, és també el punt (i a part, o final) de moltes de coses en l'àmbit personal (això és segur)i professional (esperem que es confirmin segons quines esperances, bastant fundades). La cosa ha vengut així per la data -és a dir, perquè ho vull així-, però també per coincidència o perquè ha pres aqueix quasi fora fer-ne comptes. Però l'important és això: que és un punt i principi. Que tant de bo acabi ben passat el pi de Son Tovell.

Per la Beata...

Ca sa Tia fa festa

Per la Beata...

és temps de figues de moro

the Yardbirds

Sempre està bé recordar de tant en tant els grans grups dels seixanta i dels setanta, amb sobretot si tenen cançons tan impactants com aqueixes. La primera vegada que els vaig escoltar va ser, diguem-ho així, per casualitat, quan en vaig comprar un vinil amb els grans èxits per tres-centes cinquanta pessetes. La portada, amb aquell aire tan estil anys seixanta, em va venir com a de nou, i vaig comprar el disc.La portada no era aqueixa, però era d'aqueix estil:

I no, no em vaig errar (aqueixa vegada). Vaig quedar absolutament sorprès quan me'n vaig tèmer d'així com eren de bons(i més sorprès quan vaig saber qui era que hi tocava). Però d'això, si de cas, ja en parlaré un altre dia, que és hora d'anar a colgar els ossos ben de pla.
PD: qualque pista hi trobareu si mirau els videos (i n'escoltau les cançons).

For your love


Heart Full Of Soul


Una altra versió de "Heart full of Soul"

Shapes of things

IT'S COLD OUTSIDE

Tothom té aquelles cançons que formen part, diguem-ho així, de la seva biografia personal. Jo, com tothom, en tenc un esplet. Una de d'aqueixes cançons és I'ts cold outside, de the Hard-Ons, un grup de heavy-punk-powerpop (així els veig jo) australià. No és una cançó per meditar mentres l'escoltes; just el contrari: fa venir capegera i ballera (no tot han de ser cançons amb missatge i melodramàtiques, o sí?)



Però passa que aqueix tema no és dels hard-ons, sinó una vversió (o adaptació) d'una cançó d'un grup dels 60, anomenat the Choir. La versió original, molt més lenta i reposada,i amb aqueix aire sixtie, no està gens malament. Per qualque cosa ha estat considerada un dels antecedents del power-pop.

IT'S COLD OUTSIDE - The Choir (1967)