Be my baby - The Ronettes

Personalment, sempre m'ha agradat molt el soul, sobretot l'antic, tant el més vocal com el que té aires més funkys. I hi ha cançons com aqueixa --conegudíssima-- que tenen "allò" que fa que agradin sempre; de vegades, perquè entristeixen; d'altres, perquè fan venir l'alegria, i d'altres, simplement recordar (I, sí, a mi m'agrada el rock dur, el punk, el hardcore i el noise, però també coses com això).

Get ready

No fa molt que vaig punxar Get ready, de the Supremes. Supòs que la seva versió és la més coneguda, però la dels Temptations també és molt bona ferm. Una bona cançó, que fa festa.

Dream Lover, de Bobby Darin

Una cançó que sempre m'ha agradat. Digau-me hortera, si tant voleu, però m'agrada. Ja sé que en Bobby Darin no em pega gaire, però mira...

Cosmic Psychos

Vet ací un altre grup dels 80-90, els Cosmic Psychos. Aqueis no eren (ni són, perquè encara toquen) ni grunge, ni indie, ni tenien res de "cool" ni d'"in", però vaja quina branca que donaven, batuadell. Hard/heavy/punk a l'estil australià, renou a rompre, i ja està bé.

El video és d'una de les cançons que m'agrada més, She's a lost cause.

Screaming Trees

Després d'una temporada de vacacions del blog (és a dir, de massa feina i massa trull) torn a escriure un poc per ací. Aqueis dies regirava els vinils per cercar-ne de grups dels anys 60 per punxar, i vaig anar a ensopegar amb discs que feia estona que no ullava. Per exemple, amb els LP d'un dels grups de grunge --o relacionats amb aqueix estil-- que més m'agradava, els Screaming trees. Varen ser tan primerencs o més que les bandes de grunge de més anomenada (com Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam, Alice in Chains o Mudhoney). No eren gaire comercials, i tampoc eren tan durs com la majoria de grups grunges: mesclaven el hard rock amb el garage i la psicodelia, i n'hi ha que diuen que el cantant, en Mark Lanegan, estava influenciat per en Jim Morrison (jo no sé si la influència és tan evident i si no hi aida a veure-la que en Lanegan s'assembli un poc al cantant dels Doors; en tot cas, és igual i tant és). Estaren a punt de convertir-se en estrelles "mainstream" (varen vendre més de 300.000 d'un dels seus discs, Sweet Oblivion, amb cançons com sensacionals com Butterfly o Nearly Lost You) però quedaren pel camí i finalment es disolgueren, després de fer un gran disc, Dust (1996), que no va tenir sort comercial tot i que contenia cançons tan belles com, Sworn and brooken o tan canyeres com Witness. Una autèntica llàstima. Fa poc (el 2005) en va aparèixer una recopilació, que recoman a qui no conega els Screaming trees i vulga passar una bona estona escoltant un bon esplet de cançons de rock psicodèlic, això sí, a l'estil grunge.

(Per cert, és una llàstima que no es puguen veure directament ací segons quines de les cançons que som anomenat, pero si tant voleu hi podeu accedir pitjant damunt el títol de les que estan subretxades)

Nearly Lost You




Witness /live/



I per acabar, una altra de les meves favorites, amb lletra inclosa. Au!

All I Know



Bite the thorn that pierce the skin
Come back down to earth again
The cold is creeping deep inside
You disconnect the telephone line

Gotta get away
Gotta get away
Get away
Gotta get away
fore the lord gonna make me stay

All that I know
Shoulda been
Coulda been
Mine

I killed the last way out of this
Persuaded by a deceitful kiss

That said you better stay
Said you better stay
Better stay
Said you better stay
fore its all gone
Gone away

All that I know...(repeat)

Bite the thorn that pierce the skin
Come back down to earth again
The cold is creeping deep inside
You disconnect the telephone line

Gotta get away....
fore I lose my mind
Said you better stay...
fore its all gone
Gone away

All that I know...(repeat)

Recuperació

"Hoy es lunes y estoy en mi despacho, deia aquell". Idò avui és dimarts, les dematinades i demés excessos de cap de setmana ja han espassat, així és que, en bon dia de Sant Joan, no hi és de més un poc de renou...

Wild Flower

The Cramps (un video curiós)

Quan, fa prop de dues setmanes, hi va haver la festa Malafama i/o noise al Colomer,sonaren the Cramps, un dels cappares del psychobilly,un so que té com ingrients bàsics el rockabilly, el garage i el punk. Aqueix estil m'agrada (no és el que escoltaria sempre, però) i en tenc qualque vinil i qualque CD. A Mallorca, el look que solien passejar els que anaven de psychobillys pel món no era gaire del meu gust (ho reconec: massa tupé i massa anar mudat per al meu gust, què li hem de fer). Aqueixa gent --i crec que encara n'hi ha, però per ací ja no en campen-- solia anar vestida amb una mescla de look rockabilly i sinistre, amb camisetes de pel·lícules de terror, que eren les que --deien-- els agradaven, a més de sèries americanes antigues, de pel·lícules de sèrie B, i altres que no ho eren tant, però que, pel cas, eren el mateix, com les d'en Russ Meyer. Pots ser siga per això que qualque aficionat al gènere haja fet un muntatge d'una cançó dels Cramps amb unes imatges d'una pel·lícula antiga que són, diguem-ho així, un poc "especials". Fet s'al·lot, feta sa jugueta, diuen.

The Cramps - Love Me

Jason and the Scorchers

En divendres, toca un poc de rock'n'roll potent; per exemple,Jason and the Scorchers, un dels grups del ja antic "nou rock americà" dels vuitantes i de la primeria dels noranta. Quina branca que donaven, quan en tenien ganes!

19th Nervous Breakdown