Bo Diddley

Fa un parell de dies que ha mort, a setanta-nou anys, en Bo Diddley.

Són molts d'anys per a un blues-man de la seva època, d'aquells que no solien arribar a les velleses. En Bo va ser tant un blues-man com un (el veritable?) pare del rock, tant o més (això és el meu parer, i no doctrina) que en Chuck Berry, n'Elvis Presley, n'Eddie Cochran, en Little Richard, en Jerry Lee Lewis o en Bill Haley. En Bo feia música molt potent per a l'època, d'una avior blues més que avinent, però que, de manera indubtable, ja era rock'n'roll. Cançons com Who do you love, Hey, Bo Diddley, Road runner, I'm a man, i tantes d'altres (que n'hi ha s'assemblen "misteriosament") en són una mostra perfecta. No va fer tant de doblers com segons qui, però és un dels fundadors del rock, possiblement el primer amb tota l'actitud d'un veritable "guitar man". N'hi ha que són els amos de les ametles i en Bo va ser el primer cantant de rock amb fets i planta de ser l'amo de la guiterra. Hi ha d'altres cantants del seu temps que cantaven i la tocaven, però mai de mai de la mateixa manera que ell. I si no em creis, mirau aqueis videos:


Hey, Bo Diddley i Bo Diddley



Road Runner




You Cant Judge A Book By Its Cover




Bo Diddley - Let The Kid Dance (1965 clip)




I'm a man




Who do you love

Hüsker Dü

L'èxit musical és injust, com la vida mateixa. És ver que, com diria el meu padrí, de la feina surt el profit, però també ho és que hi ha gent (i molta) que fa feina a rompre i mai arriba enlloc o, que, en tot cas, la seva trajectòria és reconeguda al cap d'uns anys, quan això serveix de poc per no dir res per a aquells que han hagut de tallar les llesques primes mentre els altres anaven polents i a balquena. En el món de la música, i més encara en el del rock (i del blues, i del pop, i dell soul ...), això passa espesses vegades. Una mostra: fa un parell de dies vaig escriure quatre retxes de la música indie i noise. Els pares reconeguts, la referència absoluta, varen ser sempre els Sonic Youth. No és que hi haja res a retreure, perquè supòs que tothom té clar ferm que Sonic Youth han estat i segurament encara són un dels millors grups de rock, i dels més rompedors (en els vuitanta). Però, qui se'n recorda, per exemple, d'altres pares del noise, tant en el seu vessant rock com en el pop? Qui se'n recorda, per exemple,

de Live Skull,





d'Swans,





o, sobretot, de Hüsker Dü?

Pot ser els Live Skull i els Swans eren massa obscurs i experimentals, però els Hüsker Dü tenien un costat pop que els feia diferents. Els Hüsker, al meu parer, han tengut molta d'influència en el món del noise, del noise rock i del noise pop, però, part damunt tot, foren un gran grup.Formats a 1979, els seus membres eren el guitarrista Bob Mould, el baixista Greg Norton, i el bateria Grant Hart. Inicialment feien hardcore i punk (i del bo!), però de mica en mica, anaren fent cançons més lentes (però no manco intenses). Flip your wig (1985), segurament, fou el disc que marcà la inflexió. No passa per ser un dels seus millors treballs, però per a mi , i també per a altra gent, era un disc perfecte, amb cançons com Private Plain, Green eyes, Flip you wig, Flexible Flyer, o la que n'és més coneguda, Makes no sense at all. El seguiren dos Lps més: el, aleshores, tan anomenat Candy Apple Grey (1986) i el doble vinil (no sé com és en CD) Warehouse: Songs And Stories (1987). Després se separaren i seguiren una trajectòria desigual: només en Bob Mould (tot sol o amb el seu grup-projecte Sugar) ha tengut un cert ressò. Injust,molt injust.

Vet ací tres grans cançons dels Hüsker:
Make no sense at all (Flip your wig)





Dont want to know if you are lonely (Candy Apple Grey)






Could You Be The One (Warehouse: Songs and Stories)

I uns que em vaig perdre

Per despistat, em vaig perdre fa un parell de mesos l'actuació d'un dels meus grups favorits, els australians the Chevelles.
A parer meu, són una de les millors bandes de power pop He de dir, tanmateix, que d'aqueix estil m'estiren més les bandes amb un so més potent i, sobretot, aquelles que sovint fan servir riffs de guiterra a l'estil heavy o hard rock ).

Si a qualcú li agrada el powerpop, li recoman aqueix blog (i els vincles o links que hi podeu trobar):

http://powerpopaction.blogspot.com/

The Chevelles - Get it on

Demà, mercadet Sa Virolla, a la Vila

No hi falteu!

Idò això!

Un altre grup que ve a tocar per ací

I que miraré d'anar-hi a totes passades: Mink de Ville (o Willie?) de Ville. Per a mi, sempre serà Mink. M'agrada més aqueixa l'època que la Willie. Què li hem de fer.

Mink de Ville - Love and emotion

Whole lotta love

La publicació d’una nova antologia de Led Zeppelin (supòs que amb les cançons remasteritzades, amb un so més net, etc, etc) els ha tornat a fer d’actualitat. Tanmateix, la gent que li agrada el rock sempre els ha tengut presents. No és debades que són els autors d’un bon esplet de les cançons més famoses del hard – heavy (i del rock en general), entre les quals destaca, o això pens jo, Whole lotta love. Un tema que l’any que ve farà quaranta i anys i que, així i tot, dona branca a les totes i fa venir la ballera (o, a segons quines edats, de fer gimnàstica de cervical: és a dir, de capejar amunt i avall, estil headbanger).
Bromes a part, no és estrany que un tema així haga estat versionat molt espesses vegades, amb més o manco sort. Personalment, m’agrada sentir la cançó cantada amb veu de dona, maldament que la lletra de la cançó haga estat pensada en clau masculina (i si no, recordau allò de “Way down inside, woman/ You need love/Shake for me, girl/I wanna be your backdoor man”. Personalment, m’agrada molt la versió que en feren Goldbug, un grup d’acid-jazz, a 1996; la seva cantant –que no sé ni com li deien— trob que es fa seva la cançó, i que la reinterpretació aconsegueix uns resultats senzillament brutals. Molt més ortodoxa (però també m’agrada molt) és la versió que en va fer na Nina Persson, la cantant dels Cardigans, que eren (em pareix que ja no toquen) un grup aficionat a versionar a Black Sabbath, un dels cappares del rock dur dels setanta. Comparau, si en teniu ganes i escoltera, l’original amb les versions:



Led Zeppelin





Goldbug




Nina Persson

Temps boig

Dematí

Plou, i plou, i no s'atura...


Moby-It's Raining Again

Capvespre

Surt el sol

Joan Baez - House of the rising sun

Afegitó:

I ara, devers les cinc i mitja, hi ha uns nivols ben negres i pareix que vol tornar a ploure. No em treurem aguller, d'aqueix pas. Ja ho sabeu: "here comes the rain".

The Cult - Rain

Ennivolat

Som dia deu de juny i, altra volta, el sol està tapat. Fa un dia grisenc, ennivoladot, i s'ha mogut vent. Tenc obert i les finestres portegen. Tanmateix, fa una mica de basca. Temps que pareix de ben entrat el mes setembre, de ben passada la processó de la Beata. Tanta de sort que la processó encara ha d'arribar.

Personalment, pens que fa més un temps per escoltar River people de The Walkabouts

Que per escoltar, per exemple, Con la mano levantá de Macaco.

I no, no tocaria ser així, perquè ja som (quasi) d'estiu. I toca riure, gaudir, ballar (bé, realment vull dir fer l'annerot), anar de revetla i tot això. I a mi, cagondell, em tocarà fer feina extra per no anar estret amb la hipoteca. L'Euribor du la doma.