Res, que aqueis dos dies m'ha pegat la nostàlgia musical --que és només un costat de l'altra. Aqueix cap de setmana, tot sol, corregint un llibre i revisant de prim compte un bon esplet de fitxes --coses de la feina-- mentres sent al front la llum càlida d'una possible primavera, és normal que vénguen al cap records. N'hi ha prou a mirar les prestatgeries amb els meus vinils (un dia m'hauria de dedicar a tornar-los compondre per estils), aqueis llibres que han aplegat pols o les fotocòpies de documents que ja grogegen. I deix volar el cap, però guiant-lo amb cançons, com aqueixes, que em recorden aquells dies juvenils --de, ups, mitjans anys vuitanta-- en què corríem i trescàvem Can Picafort, Son Bauló sobretot, i teníem com caus el Chiringuito, l'Scàndals --molt més que una hamburgueseria--, Tramps, el Bauhaus... I aqueixes dues cançons, una de Joy Division i l'altra dels seus hereus? successors? (aqueixa era la discussió que teníem) New Order eren part de la nostra banda sonora vital; una per siular i fer la guiterra --air guitar, li diuen ara--, l'altra per ballar-la d'una manera que --ehem-- més val que ningú, ningú filmàs mai.
Temps era temps.
Entrades
