Quina cançó de hard rock!

Segons quins lectors del blog -i del meu facebook, on també penj molt sovint cançons, però fora gairebé comentaris- m'han dit que troben que darrerament li peg massa a coses massa tecno. Electro-rock, supòs que volen dir. No trob que siga per a tant, però darrerament (d'ençà de l'esclat del rock industrial) la mescla de rock amb electrònica m'estira ferm. Però no és, ni de prop fer-s'hi, la música que escolt més, sinó just al contrari. Per fer-los contents, penjaré una cançó feta amb instruments del rock de "tota la vida". Però no serà de cap grup de nou folk, ni de brit pop o de cap de les seves variants, ni de noise (de l'antic o del nou), ni d'americana, ni de punk, ni de garage, sinó d'un grup americà de rock de tota la vida, a mig camí entre el hard rock, l'AOR, el rock'n'roll estil Bruce i l'americana més assequible. Però mentre facen cançons com aqueixa, tendran tot el meu respecte. Aqueixa cançó du camí de ser un clàssic del hard rock contemporani. El grup és The Elms i la cançó és the Shake. Que d'on surten? San Google, com sempre, té la resposta. Però si voleu fer més via, podeu pitjar aquí:

http://www.theelms.net/index.php
http://www.myspace.com/theelms
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Elms_(band)

Au, monets i monetes, a escoltar The Shake!

Versió en estudi


En directe

Rinôçérôse! Dance-rock!

Un dels grups de dance-rock que m'agraden més són els Rinôçérôse, un duo francès de doctors en psicologia que se coneix que deuen passar més gust tocant electro (o dance) rock que investigant la psique humana. I mentre continuïn fent discs tan bons com Schizophonia (2005) o cançons com --per exemple-- Cubicle o Bitch (no sé què degueren pensar els AC/DC quan l'escoltaren), a mi ja em va bé que la psicologia puga haver perdut dos investigadors. El seu darrer disc, d'enguany mateix, Futurino, pe'ntura no és tan dur, però es deixa escoltar igual de bé.

Cubicle


Bitch


Una remescla dance de Bitch

El meu disc favorit: Forever changes, de Love

De vegades (avui mateix) m'han demanat si haguera de triar un sol disc de tots els que m'agraden aveiam quin triaria (jo també he fet aqueixa pregunta més d'una vegada). I, si m'ho diuen, jo no trec a rotlo un disc de la Velvet, ni d'en Neil Young, ni d'AC/DC, ni dels Stooges, ni de Sonic Youth, ni dels Rolling, ni de the Walkabouts. Perquè per a mi hi ha un disc perfecte: Forever Changes, de Love.

Sensibilitat, força, un so intens i càlid; rock, psicodèlia, pop. Un disc perfecte només per començar amb Alone Again Or i continuar amb A House Is Not a Motel; un disc, que a partir de la primera nota, t'agafa i te'n du, que t'acompanya sempre. Forever changes. No és precisament un disc desconegut --tot el contrari, passa per estar entre els cent millors discs de rock o pop de la història--, però per aquí --Mallorca-- no sol ésser un dels discs més reevindicats per la parròquia indie-rockera de la Part Forana, que sol tenir uns altres referents musicals, que no són ni més bons ni més xarecs, sinó, senzillament, uns altres.

Avui, potser, escau recordar el disc: fa quaranta-un anys en clau (el novembre de 1967) que es va publicar. Vet ací, idò, un parell de videos d'Alone Again Or: l'original, una de n'Arthur Lee --el líder del grup-- de fa un parell d'anys en una gira dedicada al disc, una versió de Calèxico --melassa-- i --sorpresa-- una versió hard/heavy rockera d'UFO. Au idò!

Me'n vaig a València

Me’n vaig al País Valencià. Avui seré a Xaló a presentar el llibre Les arrels margalidanes del poble de Xaló (el podeu descarregar pitjant ací), juntament amb els altres autors, els amics Joan-Lluís Monjo i Josep Mas. A més de la presentació, és clar, hi haurà la trobada amb les amistats xaloneres –jo, a qualcuna, li duc un present “especial”— i el sopar amb vi xaloner. I també, supòs, sortirem/eixirem un poc, sense fer llarg, perquè demà de matí, som a un congrés a Dénia. Però crec que farem el matí per Xaló, i que hi dinarem, i que trescarem i riurem un poc. El capvespre ja hi haurà congrés de veres. El congrés és dedicat a l’expulsió dels moriscs i les seves conseqüències (podeu descarregar el programa pitjant ací). Nosaltres –en Joan-Lluís, en Pep i jo: vaja quin trio— parlarem diumenge de matí, amb una comunicació sobre l’emigració balear a la comarca de la Marina. Després, dinar a Dénia, i eixida cap a València. I dilluns comença una temporada molt intensa ferm.
Per cert, se coneix que el meu segon llinatge –que vaig normalitzar en Forners, que era com el duien escrits els meus avantpassats més antics— crida l’atenció. N’hi ha que el me posen Forner, n’hi ha que el me posen Fornés, n’hi ha que el pronuncien a l’anglesa i me demanen si ma mare ho és (és a dir, Forners amb accent pla). Ara, però, la cosa ja ha pres un altre tomb: se coneix que troben que Mas és molt vulgar i ja l’eliminen: Mirau com m’han posat al cartell del congrés. Des de luego...

Música xalonera

Què volen aquesta gent?

Aqueix cap de setmana vaig al País Valencià; en parlaré més envant. L'eixida, que pareixia que havia de ser mel d'abella, tendrà un regust amarg: ho llegesc a Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3645827):

El jutge autoritza el tancament del repetidor que emet TV3 a la ciutat de València
Afectarà prop d'un milió i mig d'habitants · La campanya Televisió sense fronteres arriba a Girona
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha autoritzat la Generalitat a precintar el repetidor (sentència en pdf) que ACPV té a Perenxisa, al municipi de Xiva, i que fa arribar el senyal de TV3 en TDT a la ciutat de València i a les comarques de l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i la Ribera Baixa. Això afectarà, segons que ha advertit l'entitat, gairebé un milió i mig d'habitants. La sentència del TSJPV respon el recurs d'apel·lació interposat per la Generalitat contra la negativa judicial a tancar el repetidor.

La sang em bull.

Coses que escolt: J. Teixi Band

Feia estona que havia perdut la pista a en Javier Teixidor (¿qualcú se'n recorda de Mermelada i d'Elegantes?. Un autèntic veterà que toca amb altres veterans i que fa(n) bona música, rock'n'roll clàssic d'aires soul i rythm & blues, que de vegades pot recordar als Burning i --almanco a mi-- a uns Cool Jerks cantant en espanyol. Ja sé que les comparances pot semblar injusta, però només duc endarrer referir-me a les consemblances. Les influències de grups anglosaxons --evidentment-- són encara més clares i llampants. Només per dir-ne qualcuna, trob que Calles de miel té un riff que sona molt a Louie, Louie de the Kingsmen (la mateixa cançó que Transvision Wamp convertiren, d'una manera molt més escandalosa, en Baby I don't care), o que Puede ser amor sona molt (o és a mi que m'ho pareix?) a Vicious de Lou Reed. Però, en tot cas, serien (o són) bones (males) influències per una banda amb cap i peus. Rock'n'branca!

Coses que escolt: Thomas Function

¿Com sonaria una mescla, amb intensitat punk, de the Violent Femmes, Long ryders y the Lyres? Pentura com Thomas Function. En estudi poden agradar a la parròquia indie-cool, però en directe són molt garagers.

Primavera de l'hivern: Emily Jane White

Ha arribat --pareix-- la primavera de l'hivern. A més, ahir va ser un dia intens i avui tenia ganes de covar per canostra, escoltant músiques i estils que --no sé perquè i si només em passa a mi-- em sonen més bé a la primavera de l'hivern i a l'hivern de ple. Músiques més suaus, més malencòliques, per deixar passar el temps escoltant-les i, també, llegint. Músiques com el recopilatori de bandes sonores d'en Nick Cave i en Warren Ellis, discs amb una certa solera (per exemple, dels Cowboy Junkies i els Walkabouts), però també d'ara mateix, com els de the Antlers o el que escolt en aqueixs moments: Victorian America d'Emily Jane White, que té cançons com Frozen Hearth, Victorian America --que dóna nom al disc-- o Never Dead --que és el que l'obri--. Un disc per escoltar i gaudir a poc a poc, a ritme d'hivern anunciat per la primavera.