The John Spencer Blues Explosion

Massa retros i garatgers per a molta de gent, a mi m'han fet passar molt bones estones.

Warren Zevon

Per començar bé el dematí...

Tres versions lolailolailo-rumberes de temes coneguts

El dissabte de la Fira vaig posar música en Es Colomer. Patxanga m'havien demanat i, com que estic a ses ordes, patxanga hi vaig posar: disco, funk, rumba, movida espanyola dels vuitanta, frikades diverses (el Fary, el Pelos, Toni el Gitano...) i --sí-- un poc de rock. Però vet aquí que el que va venir més de nou a la gent varen ser una altra casta de cançons: el rock electrònic (o dance-rock, o com li diguin) que vaig posar de les sis i mitja en envant, i versions loailos de cançons d'altres estils, però que agradaren a la gent. Són aqueixes (supòs que tothom endevinarà quines són les originals):





M'han dit que un que té un programa de radio hi va dir (al programa) que aqueix vespre era al Colomer, va escoltar aqueixa versió lolailo-rumbera de Where is my Mind i que ha demanat ameiam si li puc fer arribar la referència. Podeu estar segurs que ho faré: per un pic que em fan propaganda ;-) i tenc un momento de gloria ;-). Deixant la pardaleria a part, les tres versions m'agraden molt. Però jo som un poc (molt) lolailo...

Minor Treath

Crec que poca gent recorda el primer grup de n'Ian Mackaye,cantant i guiterrista de Fugazi. Minor Treath feien hardcore dur, ràpid i aspre, peu fiter i a tota màquina, que em fa l'efecte que la parròquia que escoltava Fugazi al Malafama trobaria massa dur i punk. Una música que els Minor feien fora --diuen-- prendre cap casta de droga (ni alcohol, ni tabac, ni herba i molt manco pastilles, LSD, coca o coses per a l'estil. No debades foren considerats els ideòlegs del moviment Straight edge, una actitud que després també fou atribuïda als Fugazi i a la qual n'Ian Mackaye no li ha donat gens d'importància; de fer, fins i tot l'atribueix a la casualitat. De fet, però, el moviment pren el nom de la cançó dels Minor Treath titulada "Straight edge", que en Mackaye afirma que va composar com a resposta als amics que es ficaven amb ell perquè no se n'anava de marxa com la resta. Si no anaven passats de res --cosa que no tenc motius per dubtar, d'altra banda--, crec que poca gent podia tenir una actitud tan enèrgica i vital damunt un escenari com la que tenien els Minor i els Fugazi.

PD: és una llàstima que els videos no se sentin gaire bé, però són un excel·lent document de la branca que donaven els Minor Treath

Manel, el millor grup en català en molt de temps

Que m'agraden de molt... Quasi tant com Antònia Font

the Stooges

Qui més qui manco (vull dir d’aquells que ens agrada el rock pre (o proto) punk) va
escoltar a bastament els The Stooges, i cançons com Search and destroy, raw power, I wanna be you dog o Loose. Cançons fetes a les darreries del seixanta i que han tengut una influència en el rock molt més important, almanco a parer meu, que la de qui els va donar a conèixer i va produir el seu tercer LP, Raw power (en David Bowie). Foren molt, molt més, que la primera banda de n’Iggy Pop. A la dècada dels 2000 s’han reunit un parell de vegades, i encara donant branca a bastament. N’hi ha prou a comparar la versió que en feren, l’any 1993, els New Bomb Turks (un dels millors grups de punk-rock dels 90) amb la que feien ells fa dos anyets.

P.D.: Des d’aquest humil blog, voldria retre homenatge a Ron Asheton, guiterrista i baixista dels Stooges, mort fa poc. Branca a rompre!

The Stooges (2007)


New Bomb Turks (Madrid, 1993)

Cavallet quan eres jove...

Idò això, ni més ni pus.

Tall Shirts

Cada punt hi ha grups que passes gust de descobrir; un d'aqueis són els Tall Shirts, que a darreries dels vuitanta feien cançons com Kill the Pig. Han estat descrits com punk-country-rock. Feien bona música i cançons tan divertides com aqueixa.