M'haguera agradat molt anar a aqueix concert

Ahir el meu brother no em va trobar i, per mor d'això, no em va comprar una entrada per al concert d'U2 de Barcelona. Llàstima. M'haguera agradat anar-hi. No perquè me n'agradin molt els darrers discs, sinó perquè m'agradaria veure'ls, i de més a més tocant les cançons de sempre. Però, si he de dir ver, m'hauria agradat més veure aqueix concert de reunió d'"antigues glòries", de fa dos anys: un dels meus grups preferits (els Hoodoo gurus) i dos altres grups australians que també m'agraden ferm: els Stems i Radio Birdman. Rock a rompre i trull a les totes.

Vat ací tres videos de quan tenien més cabells:

the Bellrays, otra vesssssss

Decididament, el meu grup favorit de rock, avui i ara, són els Bellrays. I a qui diga la història de sempre, que són partdamunt tot una mescla de soul (via na Tina Turner), de heavy del xerec i de punk idiotitzat jo li diré, simplement i clar i llampant, MUNTA ACÍ I VEURÀS PORTOPÍ. Cagon d'ell, això és rock de veres i no segons quines animares. Au, ja ho he dit

JJ Cale

Un dels millors guiterristes del rocj, el creador de l'estil "slow hand" en el rock, compositor de cançons mítiques, una de les majors influències (sovint no reconegudes)de molts de guiterristes i, fins i tot, gairebé plagiat. I de vegades desjectat per genteta que no sap quan de temps fa que toca i llavò diuen que és ell que copia els seus "deixebles". Per mostra, aqueixa cançó. Si no sapíguesseu que aqueixa cançó és de JJ Cale, de qui diríeu que és?

Please don't touch

Una de les meves cançons preferides, versionades per dos pesos pesants de la new wave of heavy metal (maldament ells diguessen, de vegades, que no eren heavys).

Les Thugs: hardcore-noise-pop?

He de reconèixer que sé poca cosa del rock indie/underground de l'Estat veïnat del nostre (França, perquè ens entenguem), però sempre hi ha dos grups que m'han fascinat: Telephone --que feien un rock'n'roll un poc a l'estik new wave, relativament comercial però ben potent-- i Les thugs, una excel·lent banda de punk rock, accelerat i melòdic, que espesses vegades sonava més noise que moltes de bandes del seu estil, com si fossen un esglaó intermig entre Bad Religion, Magic Dirt i el primer disc de My Bloody Valentine (no sé si m'he passat, però així és com els veig jo. Varen fer un bon esplet de discs en tot el temps que tocaren (que va ser molt: de la primeria dels 80 a les darreries del 90), farcit d'actitud, independència i bona música. Ara pareix que se tornen a juntar (ací podeu veure més informació, i videos recents), almanco per fer qualque actuació i qualque eurel·lo. S'ho mereixen.

PD: És una llàstima que els videos no s'acabin de sentir bé.
PD2: Toni, ja sé que no hauria de penjar tants de videos, però veure aqueis grups em fa gana de posar-ne mil.


Les Thugs - Clip - I love you so
Uploaded by Hellheaven

This is not a love song: la festa Malafama

D'aquí a poc temps, dia 4 d'abril, es durà a terme la Festa o festival Malafama, tot recordant el pub de Can Picafort, conegut a tot Mallorca. I si tenia anomenada és perquè era com un dels millors (o el millor) pub de rock underground --noise, part damunt tot-- de l'illa, amb una selecció musical al mateix nivell dels millors antros de qualssevol ciutats de l'Estat. Jo el vaig trescar a bastament però pel fet d'ésser un poc més granat vaig viure més intensament l'ambient d'altres locals de Can Picafort, especialment de Tramps, Bauhaus i el Chiringuito (ho vaig contar ací i ací). Locals també coneguts per tot Mallorca i a on compareixien espesses vegades els membres dels grups de rock de fora que havien tocat a part o banda de l'illa. Aleshores en aqueis locals ja hi sonava molt de rock, sobretot underground, del més actual del moment. Allà hi vaig descobrir ( i de la gent que hi anava) molts de grups; per exemple, els Violent Femmes, els Long Ryders, Mink de Ville, els Dream Syndicate, the del Lords, the del Fuegos, Green On Red, Lou Reed, the Velvet Undreground, Iggy Pop and the Stooges, the Damned, Robyn Hitchcock and the Egyptians, Echo and the Bunnymen, els Woodentops, the Gun Club, the Cure, els Chameleons, U2, Patty Smith, Lords of the New Church, Billy Idol, the Cars, Spear of Destiny, Teatre of Hate, els Bauhaus (evidentment!), Smiths, Sioux and the Banshees, Psychedelich Furs, the Cult, Joy Division, the Sound, Angelic Upstars,Talking Heads o PIL. D'aqueixs darrers només solia sonar-ne --o que jo ho recordi-- una cançó. Una, però emblemàtica, amb un so i una actitud molt d'aquellos tiempos. I de més a més, cantada per en Johnny Rotten. Què més volíem?

The Fuzztones

Jo, com tants d'altres, vaig descobrir el garage rock escoltant Lysergic emanations (1984) dels Fuzztones. Quan aqueix disc va començar a sonar per ací no sabíem que Cinderella era una versió dels Sonics, ni quina havia estat la vertadera entitat d'aqueix grup sixties en el rock (no tan sols en el garage). Tant era --i tant és-- perquè la versió dels Fuzztones donava una branca que feia pardal. Fa poc han tret un disc nou, amb un poc d'aire "negre" --ja sabeu que era s'usa molt això de mesclar el rock fort i el soul--. Qui ho havia de dir, els Fuzztones amb vents i coros... Però està molt bé. Així i tot, les cançons més mogudes, i Cinderella part damunt tot, no poden faltar a cap festa rockera. Branca!

The Fuzztones - Cinderella Live 2008 Helldorado (spain)
Cargado por scootaway

Rondalla alternativa

Això era i no era un temps que els Violents Femmes eren pràcticament desconeguts --però en què els posaven al Bauhaus-- i en què per la TV feien programes tan collonuts com La Edad de Oro, i s'usaven cambuixos com els de na Paloma Chamorro. Temps era temps...