Un dels grups que més m'agraden, ara com ara, són els Bellrays: punk-rock-soul, una veuarra i molta de branca. Au idò!
11/05/2008
11/04/2008
QUIN FRED AL COR, CAMARADA !
Un dels meus poetes preferits és en Joan Oliver, més conegut amb el seu pseudònim de Pere Quart. Una persona compromesa amb el seu món i amb una idea, abans i després de 1936.
QUIN FRED AL COR, CAMARADA !
Quin fred, reïra de bet!,
quan bufa l'airet
de la matinada,
tallant com un ganivet
de fulla esmolada...
Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!
Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net,
quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret
ni té prou flassada...
Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!
Quin fred al sòl, la paret
d'oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada...
Doncs encara fa més fred
al parapet
d'avançada!
Camarada, si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet
d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!
L'esquella de la Torratxa. 10. XII.1937
Edició recomanda:
Pere Quart: Obra poètica. Obres completes de Joan Oliver. Edició a cura d'Helena Mesalles. Proa, Barcelona, 1999.
11/03/2008
Fotografies que canviaren el món
No sé si canviaren el món, o si podrien servir per canviar-lo, però almanco n'hi ha un bon esplet que continuen impressionant. A qui no li agradin les imatges fortes, que no ho miri
L'adreça és: http://photosthatchangedtheworld.com/
just part davall la finestra (d'un temps)
Fa un parell (mallorquí) d'anys vaig escriure les retxes de més a baix, tot parlant del que veia cada dia des d'una finestra de cameva, mirant cap a Son Mas. Avui, quan ho he rellegit, he cabilat que fa molt de temps ferm que no deix passar l'estona mirant, mig embadalit, per aqueixa finestra. No sé si ho tornaré a fer pus mai i, de ben segur, ja no hi veuria les mateixes coses, perquè canvia tant el que veim com la mirada de qui ho mira.
Just part davall la finestra
De vegades m’entretenc i mir
just part davall la finestra.
Tot és com sempre, canvia poc:
un carrer ample,
una figuera vella,
una figuera vella,
un marge estret,
una teulada.
I ametlers vells, coronats,
pel xorrac i per l’edat,
per una terra argilosa i seca.
Ametlers vells i vinclats,
fora curucull ni baldana,
dins un camp mig tancat
de betzers i caramutxes,
de parets esboldregades.
Ametlers vells, dins un camp,
que segons com i segons l’any
és civada, ordi o blat
i sempre és molta cugula.
De vegades, en Damià,
és allà, acotat i tot sol,
cotpiu, perquè ja no canta:
són coses d’altre temps,
pentura manca d’alegria.
Ara fa netes les voreres,
ara sembra, ara cava;
ell fa i desfà i no s’atura
de tallar herbes i de segar dies.
PD: evidentment, les fotografies no són de part davall la finestra, però no són de gaire lluny: des camí des Bosquerró i del de la Rota des Cavallers
10/31/2008
La reina del sur: una novel·la de narcotraficants (i de moltes més coses)
Aqueixs dies he llegit La reina del Sur, de n'Arturo Pérez Reverte i, si he de dir ver, feia molta d'estona ferm que no passava tant de gust de llegir una novel·la. Sempre m'ha agradat molt així com escriu en Reverte i per mor d'això --fins i tot-- de vegades no faç gaire cas de segons quines opinions seves, part damunt tot del seu nacionalisme espanyol, orgullós i decididament bel·ligerant. No és de política, però, que en volia escriure aqueixes retxes, sinó --si em permeteu que em fiqui dins conrós que no són els meus-- de les seves novel·les. Les de la saga Alatriste m'agraden, i molt, però sempre que llegesc novel·les històriques --tret de qualque excepció, com les de n'Umberto Eco, o Borja Papa, d'en Joan Francesc Mira-- tenc la sensació que els personatges i, sobretot, la veu del narrador pensen i de vegades senten com una persona del segle XX (o del segle XXI). Així i tot, les de n'Alatriste són de les millors. Però aqueixa novel·la, ambientada en les darreries dels noranta i el començament de la dècada del 2000, defuig la categoria d'històrica, però demostra un esforç de documentació molt important, igual o superior al de les novel·les de n'Alatriste, i amb un resultant excel·lent. En Reverte s'ha documentat, espigolant o a ambostes, de nàutica, dels quefers i negocis dels narcotraficants, del llenguatge mexicà i, en definitiva, de tots els aspectes i temes que eren necessaris per construir (i mantenir) la sensació de versemblança de la trama. I ja he dit que m'agrada molt així com escriu --amb excessos o no, amb sortides de botador i sense--. I, respecte de l'argument, més val que llegiu més a baix què en diu gent més entesa que no jo, que no puc evitar sentir simpatia i respecte per na Teresa Mendoza. I quan et passa això amb un personatge i una novel·la saps que t'acompanyaran molt de temps o per sempre, i que tornaré a llegir aqueixes cinc-centes planes i busques que té l'edició de buxaca. D'aquí un parell d'anys, és segur, per tornar a assaborir-ho així com pertoca.
-Sonó el teléfono y supo que iba a morir-, así empieza “La reina del sur”, la ultima novela de Pérez Reverte, Teresa Mendoza tiene que huir de Sinaloa (Méjico) simplemente por ser la novia del güero Dávila, piloto de avionetas que transportaba droga para los narcos del cartel de Juárez, antes de conocerle, ella trabajaba de cambiadora de pesos, con un móvil en una mano y una calculadora en la otra, blanqueando los dólares de los automovilistas que les paraban en la calle a Teresa o a cualquiera de las cientos de pobres chicas que se ganaban la vida de la misma forma. Con él fue feliz, por primera vez en su vida sin problemas económicos, sin hacer otra cosa que estar en su casa viendo telenovelas. Pero ahora Dávila había traicionado a sus jefes, y le habían “chingado la madre”, sabiendo que Dávila estaba muerto, Teresa logra huir a España (su padre era español) gracias a un antiguo jefe del güero, narco importante de Culiacán que pretendía retirarse del negocio y empezar una vida “honrada” en la política mejicana. Encuentra trabajo en Melilla como encargada de un club nocturno donde conoce a Santiago Fisterra, otro transportista de droga, vive y esta vez trabaja con él cruzando el estrecho de Algeciras a Marruecos por las noches en una lancha cargados de hachís y cocaína (nunca heroína, la única heroína de esta historia es Teresa) evitando las planeadoras de vigilancia costera de la guardia civil. Esto es solo el principio, con el tiempo Teresa se convierte en una “empresaria famosa” de la costa del sol, con empresas tapaderas en Gibraltar (ahora tan de moda), siendo conocida como “la reina del sur” por los periodistas y “la mejicana” por la policía y la DEA americana. El resto es mejor leerlo. La idea de esta novela se le ocurrió a Pérez Reverte en Méjico escuchando un corrido titulado “Camelia la tejana”, durante dos años y medio estuvo documentándose, hablando con agentes de aduanas, guardias civiles, narcotraficantes mejicanos, etc. viejos amigos que conocía de sus más de veinte años de reportero. Es una novela entretenida, de lectura fácil, dura, a veces violenta, donde en ningún momento se juzga a nada ni a nadie, muy visual, según el autor ya están preparando la versión cinematográfica, con mucho lenguaje mejicano, el lenguaje de los corridos de Sinaloa, en los que grupos como “Los tigres del norte” cantan las hazañas de los narcos, y eso es esta novela, un corrido de 542 paginas, o mejor: “el narcocorrido de Teresa Mendoza”.
Qui vulga sabre més coses de la novel·la i de l'autor pot trescar per ací: http://www.icorso.com/paseo12.html
Qui vulga sabre més coses de la novel·la i de l'autor pot trescar per ací: http://www.icorso.com/paseo12.html
Una versió cinematogràfica
Si no hi ha res de nou, ara deu haver començat el rodatge de la versió cinematogràfica de la pel·lícula, amb n'Eva Mendes com a protagonista (ho podeu llegir ací i aquí.) Només un emperò "visual": na Mendes és extraordinàriament atractiva --la piga i el pentinat li donen un aire de Cindy Crawford llatina-- però la seva bellesa exhuberant no encaixa gaire en la descripció que fa en Reverte de na Teresa Mendoza: prima, ni guapa ni lletja, però atractiva i amb classe. De tota manera, no seré jo qui en me queixi.
Els narcocorridos de La Reina del Sur
Contrabando y traición (“Camelia la tejana”)
La reina del sur
La reina del sur (directe)
10/30/2008
Qualcú haura de convidar a berenar na Joana Melis
Na Joana Melis, una periodista que conec de fa estona i que sempre ha estat molt amable, ho ha tornat a ésser; mirau què va escriure de segons quin subjecte el dilluns passat a l'Última hora:
És ver que d'escrits com aquests no en mengen, però almanco serveixen per alimentar l'autoestima. Això sempre va bé i més en segons quins moments de la vida.
Banda sonora: una cançó de fa trenta anys
Thin Lizzy - Cowboy song ( live at the Sydney Opera House)
Cowboy Song
I am just a cowboy lonesome on the trail.
A starry night, a campfire light,
the coyote call
and the howling winds wail.
So I ride out to the old sundown.
I am just a cowboy lonesome on the trail.
Lord, I’m just thinking about a certain female.
The nights we spent together
riding on the range.
Looking back, it seems so strange.
Chorus:
Roll me over and turn me around.
Let me keep spinning till I hit the ground.
Roll me over and let me go.
Riding in the rodeo.
I was took in Texas,
I did not know her name.
Lord, all these southern girls seem the same.
Down below the border, in a town in Mexico,
I got my job busting broncs
for the rodeo.
Roll me over and turn me around.
Let me keep spinning till I hit the ground.
Roll me over and let me go
running with this buffalo.
(Won’t you claps your hands for me?)
Just roll me over and I’ll turn around
and I’ll move my fingers up and down,
up and down.
(It’s ok, amigos.
You can let yourself go.
We’ll be riding it within.
Riding in the rodeo.)
Repeat chorus
Roll me over and set me free.
The cowboy’s life is the life for me.
La Canción del Vaquero
>Sólo soy un vaquero solitario por el camino.
>Una noche estrellada, la luz de una hoguera,
>la llamada del coyote
>y el ulular de los vientos huracanados.
>Así cabalgo tras la eterna puesta de sol.
>Sólo soy un vaquero solitario por el camino.
>Señor, estoy pensando en cierta mujer.
>Las noches que pasamos juntos
>cabalgando por la pradera.
>Mirándolo ahora, parece muy extraño.
Estribillo:
>Dame la vuelta y gírame.
>Déjame seguir girando hasta que caiga al suelo.
>Dame la vuelta y déjame ir.
>Cabalgando en el rodeo.
>Me sedujeron en Texas,
>no conocía el nombre de ella.
>Señor, todas estas sureñas parecen la misma.
>Más abajo de la frontera, en una ciudad de México,
>conseguí trabajo domando potros salvajes
>para el rodeo.
>Dame la vuelta y gírame.
>Déjame seguir girando hasta que caiga al suelo.
>Dame la vuelta y déjame ir
>corriendo con este búfalo.
>(¿No me vais a hacer palmas?)
>Dame la vuelta y me giraré
>y moveré los dedos arriba y abajo,
>arriba y abajo.
>(Está bien, amigos.
>Podéis dejaros ir.
>Cabalgaremos aquí.
>Cabalgando en el rodeo.)
Al estribillo
>Dame la vuelta y libérame.
>La vida de vaquero es la vida para mí.
Copyright de la traducció © 2006-08 LetrasdeMetal.com
http://heavy.blogsome.com/2007/11/08/cowboy-song-letras-traducidas-thin-lizzy/
10/20/2008
I was made for loving you
Aqueixa és una de les meves cançons preferides d'un dels grups de rock (i no només del hard-heavy) que més em fascinaven. Tenen un bon esplet de cançons que passaran als annals del rock però em fa l'efecte que seran recordats sobretot per aqueixa de darreries del setanta, una mescla del rock dur amb el sons funks i disco que tant s'usaven aleshores --i que ara tornen a agradar a molta de gent: benvenguts siguen els revivals i studio 54s.
PD (dimarts: 21/oct.): aqueixa entrada, és segur que agradarà a the Magician. M'hi jugaria un berenar.
Si qualcú la vol sentir en directe, més rockera, amb orquestra i subtitulada, vet-la ací:
Si qualcú la vol sentir en directe, més rockera, amb orquestra i subtitulada, vet-la ací:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
