Cosmic Psychos

Vet ací un altre grup dels 80-90, els Cosmic Psychos. Aqueis no eren (ni són, perquè encara toquen) ni grunge, ni indie, ni tenien res de "cool" ni d'"in", però vaja quina branca que donaven, batuadell. Hard/heavy/punk a l'estil australià, renou a rompre, i ja està bé.

El video és d'una de les cançons que m'agrada més, She's a lost cause.

Screaming Trees

Després d'una temporada de vacacions del blog (és a dir, de massa feina i massa trull) torn a escriure un poc per ací. Aqueis dies regirava els vinils per cercar-ne de grups dels anys 60 per punxar, i vaig anar a ensopegar amb discs que feia estona que no ullava. Per exemple, amb els LP d'un dels grups de grunge --o relacionats amb aqueix estil-- que més m'agradava, els Screaming trees. Varen ser tan primerencs o més que les bandes de grunge de més anomenada (com Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam, Alice in Chains o Mudhoney). No eren gaire comercials, i tampoc eren tan durs com la majoria de grups grunges: mesclaven el hard rock amb el garage i la psicodelia, i n'hi ha que diuen que el cantant, en Mark Lanegan, estava influenciat per en Jim Morrison (jo no sé si la influència és tan evident i si no hi aida a veure-la que en Lanegan s'assembli un poc al cantant dels Doors; en tot cas, és igual i tant és). Estaren a punt de convertir-se en estrelles "mainstream" (varen vendre més de 300.000 d'un dels seus discs, Sweet Oblivion, amb cançons com sensacionals com Butterfly o Nearly Lost You) però quedaren pel camí i finalment es disolgueren, després de fer un gran disc, Dust (1996), que no va tenir sort comercial tot i que contenia cançons tan belles com, Sworn and brooken o tan canyeres com Witness. Una autèntica llàstima. Fa poc (el 2005) en va aparèixer una recopilació, que recoman a qui no conega els Screaming trees i vulga passar una bona estona escoltant un bon esplet de cançons de rock psicodèlic, això sí, a l'estil grunge.

(Per cert, és una llàstima que no es puguen veure directament ací segons quines de les cançons que som anomenat, pero si tant voleu hi podeu accedir pitjant damunt el títol de les que estan subretxades)

Nearly Lost You




Witness /live/



I per acabar, una altra de les meves favorites, amb lletra inclosa. Au!

All I Know



Bite the thorn that pierce the skin
Come back down to earth again
The cold is creeping deep inside
You disconnect the telephone line

Gotta get away
Gotta get away
Get away
Gotta get away
fore the lord gonna make me stay

All that I know
Shoulda been
Coulda been
Mine

I killed the last way out of this
Persuaded by a deceitful kiss

That said you better stay
Said you better stay
Better stay
Said you better stay
fore its all gone
Gone away

All that I know...(repeat)

Bite the thorn that pierce the skin
Come back down to earth again
The cold is creeping deep inside
You disconnect the telephone line

Gotta get away....
fore I lose my mind
Said you better stay...
fore its all gone
Gone away

All that I know...(repeat)

Recuperació

"Hoy es lunes y estoy en mi despacho, deia aquell". Idò avui és dimarts, les dematinades i demés excessos de cap de setmana ja han espassat, així és que, en bon dia de Sant Joan, no hi és de més un poc de renou...

Wild Flower

The Cramps (un video curiós)

Quan, fa prop de dues setmanes, hi va haver la festa Malafama i/o noise al Colomer,sonaren the Cramps, un dels cappares del psychobilly,un so que té com ingrients bàsics el rockabilly, el garage i el punk. Aqueix estil m'agrada (no és el que escoltaria sempre, però) i en tenc qualque vinil i qualque CD. A Mallorca, el look que solien passejar els que anaven de psychobillys pel món no era gaire del meu gust (ho reconec: massa tupé i massa anar mudat per al meu gust, què li hem de fer). Aqueixa gent --i crec que encara n'hi ha, però per ací ja no en campen-- solia anar vestida amb una mescla de look rockabilly i sinistre, amb camisetes de pel·lícules de terror, que eren les que --deien-- els agradaven, a més de sèries americanes antigues, de pel·lícules de sèrie B, i altres que no ho eren tant, però que, pel cas, eren el mateix, com les d'en Russ Meyer. Pots ser siga per això que qualque aficionat al gènere haja fet un muntatge d'una cançó dels Cramps amb unes imatges d'una pel·lícula antiga que són, diguem-ho així, un poc "especials". Fet s'al·lot, feta sa jugueta, diuen.

The Cramps - Love Me

Jason and the Scorchers

En divendres, toca un poc de rock'n'roll potent; per exemple,Jason and the Scorchers, un dels grups del ja antic "nou rock americà" dels vuitantes i de la primeria dels noranta. Quina branca que donaven, quan en tenien ganes!

19th Nervous Breakdown

Maneras de vivir

N'hi ha molts ferm que, com a himne vital, els agrada A quien le importa d'Alaska y Dinarama (i a mi també!), però jo m'estim més aqueixa cançó de Leño. Coses d'ésser, sobretot, un heavy revengut i amb alopècia. Però tan sols que ens entenguem: no és que em crega cap etiqueta musical com a "modus vivendi", ni que no m'agradin moltes d'altres castes de música, i que no n'escolti més que no el rock dur, però tant se'n foteren de nosaltres els que anaven de "cool" i d'"in" que, si n'haguera de creure i assumir cap (tan granat com som!) jo seria un heavy. I ja sé que en Rosendo diu que ell no és heavy, y que Leño no ho varen ser mai (jo li'n faria la contrària!), però tant m'és: els qui escoltàvem Leño, també escoltavem AC/DC, Motörhead, ZZTOP, Metallica, Thin Lizzy, Judas Priest, Whitesnake, Barón Rojo, Obús, Ñu, Banzai... i una catefa més de grups que ara, segons els entesos i els fan d'ésser-ho, mai han han estat heavys, perquè tenen una qualitat que tal i tal (i justifica que justifica només per no reconèixer que els agrada el mateix estil de música que el pagès, el mecànic, el picapedrer i el cambrer que els serveix els beures). Però el fet és que els "cool" i "modernos" se'n reien de nosaltres per escoltar-los i, sobretot, perquè érem heavys. Subjectes amb caçadores vaqueres, camisetes d'AC/DC, badges de Barón Rojo, i de "sabates tennis". I ara s'extravé que nosaltres, sense sabre-ho, escoltàvem grups "in" i de referència. Coses de l'snobisme i dels "gafapastas", en aqueixa cas en qüestió de música (però també en tots els aspectes de la vida).

Maneras de vivir



No pienses que estoy muy triste
si no me ves sonreir
es símplemente despiste
maneras de vivir.
Me sorprendo del bullicio
y ya no sé qué decir
cambio las cosas de sitio
maneras de vivir.

Voy cruzando el calendario
con igual velocidad
subrayando en mi diario
muchas páginas.

Te busco y estás ausente
te quiero y no es para ti
a lo mejor no es decedente
maneras de vivir.

Voy aprendiendo el oficio
olvidando el porvenir
me quejo sólo de vicio
maneras de vivir.

No sé si estoy en lo cierto
lo cierto es que estoy aquí
otros por menos se han muerto
maneras de vivir.

Descuélgate del estante
y si te quieres venir
tengo una plaza vacante
maneras de vivir.



Bé, si qualcú s'estima més n'Alaka, idò vat-la-ací:

A quien la importa



La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mí me importa un bledo

Que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie,
no tengo dueño

Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia

¿Por qué será?

Yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Quizá la culpa es mía
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora

Me mantendré
firme en mis convicciones,
reforzaré mis posiciones
Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Bo Diddley

Fa un parell de dies que ha mort, a setanta-nou anys, en Bo Diddley.

Són molts d'anys per a un blues-man de la seva època, d'aquells que no solien arribar a les velleses. En Bo va ser tant un blues-man com un (el veritable?) pare del rock, tant o més (això és el meu parer, i no doctrina) que en Chuck Berry, n'Elvis Presley, n'Eddie Cochran, en Little Richard, en Jerry Lee Lewis o en Bill Haley. En Bo feia música molt potent per a l'època, d'una avior blues més que avinent, però que, de manera indubtable, ja era rock'n'roll. Cançons com Who do you love, Hey, Bo Diddley, Road runner, I'm a man, i tantes d'altres (que n'hi ha s'assemblen "misteriosament") en són una mostra perfecta. No va fer tant de doblers com segons qui, però és un dels fundadors del rock, possiblement el primer amb tota l'actitud d'un veritable "guitar man". N'hi ha que són els amos de les ametles i en Bo va ser el primer cantant de rock amb fets i planta de ser l'amo de la guiterra. Hi ha d'altres cantants del seu temps que cantaven i la tocaven, però mai de mai de la mateixa manera que ell. I si no em creis, mirau aqueis videos:


Hey, Bo Diddley i Bo Diddley



Road Runner




You Cant Judge A Book By Its Cover




Bo Diddley - Let The Kid Dance (1965 clip)




I'm a man




Who do you love

Hüsker Dü

L'èxit musical és injust, com la vida mateixa. És ver que, com diria el meu padrí, de la feina surt el profit, però també ho és que hi ha gent (i molta) que fa feina a rompre i mai arriba enlloc o, que, en tot cas, la seva trajectòria és reconeguda al cap d'uns anys, quan això serveix de poc per no dir res per a aquells que han hagut de tallar les llesques primes mentre els altres anaven polents i a balquena. En el món de la música, i més encara en el del rock (i del blues, i del pop, i dell soul ...), això passa espesses vegades. Una mostra: fa un parell de dies vaig escriure quatre retxes de la música indie i noise. Els pares reconeguts, la referència absoluta, varen ser sempre els Sonic Youth. No és que hi haja res a retreure, perquè supòs que tothom té clar ferm que Sonic Youth han estat i segurament encara són un dels millors grups de rock, i dels més rompedors (en els vuitanta). Però, qui se'n recorda, per exemple, d'altres pares del noise, tant en el seu vessant rock com en el pop? Qui se'n recorda, per exemple,

de Live Skull,





d'Swans,





o, sobretot, de Hüsker Dü?

Pot ser els Live Skull i els Swans eren massa obscurs i experimentals, però els Hüsker Dü tenien un costat pop que els feia diferents. Els Hüsker, al meu parer, han tengut molta d'influència en el món del noise, del noise rock i del noise pop, però, part damunt tot, foren un gran grup.Formats a 1979, els seus membres eren el guitarrista Bob Mould, el baixista Greg Norton, i el bateria Grant Hart. Inicialment feien hardcore i punk (i del bo!), però de mica en mica, anaren fent cançons més lentes (però no manco intenses). Flip your wig (1985), segurament, fou el disc que marcà la inflexió. No passa per ser un dels seus millors treballs, però per a mi , i també per a altra gent, era un disc perfecte, amb cançons com Private Plain, Green eyes, Flip you wig, Flexible Flyer, o la que n'és més coneguda, Makes no sense at all. El seguiren dos Lps més: el, aleshores, tan anomenat Candy Apple Grey (1986) i el doble vinil (no sé com és en CD) Warehouse: Songs And Stories (1987). Després se separaren i seguiren una trajectòria desigual: només en Bob Mould (tot sol o amb el seu grup-projecte Sugar) ha tengut un cert ressò. Injust,molt injust.

Vet ací tres grans cançons dels Hüsker:
Make no sense at all (Flip your wig)





Dont want to know if you are lonely (Candy Apple Grey)






Could You Be The One (Warehouse: Songs and Stories)