Spear of Destiny - Liberator (altra volta recordant la Santa Trinitat: Bauhaus, Tramps i el Chiringuito)

No fa gaire que, per casualitat, vaig tornar a escoltar Liberator, de Spear of Destiny. Una d'aquelles cançons que un hom recorda perquè té --o tenia aleshores-- tot allò que vols als setze o desset anys i vas pel carrer de menjamóns, de contestatari i de compixafestes ("no me llames iluso, porque tengo una ilusión", diu la cançó de no sé qui). Vols una cançó que siga forta, enèrgica, que siga un himne. Liberator era una d'aqueixes cançons, que la posaven a la Santa Trinitat dels xibius dels perduts que trescaven Can Picafort:  el Bauhaus, el Tramps i el Chiringuito. N'hi havia que dèiem --i crec que teníem raó: continui pensat això mateix-- que els Spear of Destiny eren un succedani comercial de Theatre of Hate (a la pràctica, l'origen dels Spear of, amb els quals compartien bona part de la formació, i el lideratge d'en Kirk Brandon). En tot cas, molts de records. Pentura massa. Fins i tot, melancolia. I senyal que començ a ser un poc granat.