10/31/2008

La reina del sur: una novel·la de narcotraficants (i de moltes més coses)






Aqueixs dies he llegit La reina del Sur, de n'Arturo Pérez Reverte i, si he de dir ver, feia molta d'estona ferm que no passava tant de gust de llegir una novel·la. Sempre m'ha agradat molt així com escriu en Reverte i per mor d'això --fins i tot-- de vegades no faç gaire cas de segons quines opinions seves, part damunt tot del seu nacionalisme espanyol, orgullós i decididament bel·ligerant. No és de política, però, que en volia escriure aqueixes retxes, sinó --si em permeteu que em fiqui dins conrós que no són els meus-- de les seves novel·les. Les de la saga Alatriste m'agraden, i molt, però sempre que llegesc novel·les històriques --tret de qualque excepció, com les de n'Umberto Eco, o Borja Papa, d'en Joan Francesc Mira-- tenc la sensació que els personatges i, sobretot, la veu del narrador pensen i de vegades senten com una persona del segle XX (o del segle XXI). Així i tot, les de n'Alatriste són de les millors. Però aqueixa novel·la, ambientada en les darreries dels noranta i el començament de la dècada del 2000, defuig la categoria d'històrica, però demostra un esforç de documentació molt important, igual o superior al de les novel·les de n'Alatriste, i amb un resultant excel·lent. En Reverte s'ha documentat, espigolant o a ambostes, de nàutica, dels quefers i negocis dels narcotraficants, del llenguatge mexicà i, en definitiva, de tots els aspectes i temes que eren necessaris per construir (i mantenir) la sensació de versemblança de la trama. I ja he dit que m'agrada molt així com escriu --amb excessos o no, amb sortides de botador i sense--. I, respecte de l'argument, més val que llegiu més a baix què en diu gent més entesa que no jo, que no puc evitar sentir simpatia i respecte per na Teresa Mendoza. I quan et passa això amb un personatge i una novel·la saps que t'acompanyaran molt de temps o per sempre, i que tornaré a llegir aqueixes cinc-centes planes i busques que té l'edició de buxaca. D'aquí un parell d'anys, és segur, per tornar a assaborir-ho així com pertoca.




-Sonó el teléfono y supo que iba a morir-, así empieza “La reina del sur”, la ultima novela de Pérez Reverte, Teresa Mendoza tiene que huir de Sinaloa (Méjico) simplemente por ser la novia del güero Dávila, piloto de avionetas que transportaba droga para los narcos del cartel de Juárez, antes de conocerle, ella trabajaba de cambiadora de pesos, con un móvil en una mano y una calculadora en la otra, blanqueando los dólares de los automovilistas que les paraban en la calle a Teresa o a cualquiera de las cientos de pobres chicas que se ganaban la vida de la misma forma. Con él fue feliz, por primera vez en su vida sin problemas económicos, sin hacer otra cosa que estar en su casa viendo telenovelas. Pero ahora Dávila había traicionado a sus jefes, y le habían “chingado la madre”, sabiendo que Dávila estaba muerto, Teresa logra huir a España (su padre era español) gracias a un antiguo jefe del güero, narco importante de Culiacán que pretendía retirarse del negocio y empezar una vida “honrada” en la política mejicana. Encuentra trabajo en Melilla como encargada de un club nocturno donde conoce a Santiago Fisterra, otro transportista de droga, vive y esta vez trabaja con él cruzando el estrecho de Algeciras a Marruecos por las noches en una lancha cargados de hachís y cocaína (nunca heroína, la única heroína de esta historia es Teresa) evitando las planeadoras de vigilancia costera de la guardia civil. Esto es solo el principio, con el tiempo Teresa se convierte en una “empresaria famosa” de la costa del sol, con empresas tapaderas en Gibraltar (ahora tan de moda), siendo conocida como “la reina del sur” por los periodistas y “la mejicana” por la policía y la DEA americana. El resto es mejor leerlo. La idea de esta novela se le ocurrió a Pérez Reverte en Méjico escuchando un corrido titulado “Camelia la tejana”, durante dos años y medio estuvo documentándose, hablando con agentes de aduanas, guardias civiles, narcotraficantes mejicanos, etc. viejos amigos que conocía de sus más de veinte años de reportero. Es una novela entretenida, de lectura fácil, dura, a veces violenta, donde en ningún momento se juzga a nada ni a nadie, muy visual, según el autor ya están preparando la versión cinematográfica, con mucho lenguaje mejicano, el lenguaje de los corridos de Sinaloa, en los que grupos como “Los tigres del norte” cantan las hazañas de los narcos, y eso es esta novela, un corrido de 542 paginas, o mejor: “el narcocorrido de Teresa Mendoza”.

Qui vulga sabre més coses de la novel·la i de l'autor pot trescar per ací: http://www.icorso.com/paseo12.html



Una versió cinematogràfica


Si no hi ha res de nou, ara deu haver començat el rodatge de la versió cinematogràfica de la pel·lícula, amb n'Eva Mendes com a protagonista (ho podeu llegir ací i aquí.) Només un emperò "visual": na Mendes és extraordinàriament atractiva --la piga i el pentinat li donen un aire de Cindy Crawford llatina-- però la seva bellesa exhuberant no encaixa gaire en la descripció que fa en Reverte de na Teresa Mendoza: prima, ni guapa ni lletja, però atractiva i amb classe. De tota manera, no seré jo qui en me queixi.







Els narcocorridos de La Reina del Sur

Si hem de fer cas al que ha dit en Reverte, el personatge de na Teresa Mendoza li va venir al cap escoltant un narcocorrido dels Tigres del Norte, Contrabando y traición (conegut popularment com “Camelia la tejana”). El mateix grup, quan va conèixer l'existència de la novel·la d'en Reverte, va fer un tema en honor de la novel·la --titulada també la reina del sur-- i que, evidentment, en constitueix una banda sonora més que apropiada. I si, a l'entretant, voleu pegar un tir de tequila, a mitges amb na Teresa, no hi dirà gens malament.

Contrabando y traición (“Camelia la tejana”)


La reina del sur


La reina del sur (directe)

10/30/2008

Qualcú haura de convidar a berenar na Joana Melis

Na Joana Melis, una periodista que conec de fa estona i que sempre ha estat molt amable, ho ha tornat a ésser; mirau què va escriure de segons quin subjecte el dilluns passat a l'Última hora:


És ver que d'escrits com aquests no en mengen, però almanco serveixen per alimentar l'autoestima. Això sempre va bé i més en segons quins moments de la vida.

Banda sonora: una cançó de fa trenta anys

Thin Lizzy - Cowboy song ( live at the Sydney Opera House)



Cowboy Song
I am just a cowboy lonesome on the trail.
A starry night, a campfire light,
the coyote call
and the howling winds wail.
So I ride out to the old sundown.
I am just a cowboy lonesome on the trail.
Lord, I’m just thinking about a certain female.
The nights we spent together
riding on the range.
Looking back, it seems so strange.
Chorus:
Roll me over and turn me around.
Let me keep spinning till I hit the ground.
Roll me over and let me go.
Riding in the rodeo.
I was took in Texas,
I did not know her name.
Lord, all these southern girls seem the same.
Down below the border, in a town in Mexico,
I got my job busting broncs
for the rodeo.
Roll me over and turn me around.
Let me keep spinning till I hit the ground.
Roll me over and let me go
running with this buffalo.
(Won’t you claps your hands for me?)
Just roll me over and I’ll turn around
and I’ll move my fingers up and down,
up and down.
(It’s ok, amigos.
You can let yourself go.
We’ll be riding it within.
Riding in the rodeo.)
Repeat chorus
Roll me over and set me free.
The cowboy’s life is the life for me.

La Canción del Vaquero
>Sólo soy un vaquero solitario por el camino.
>Una noche estrellada, la luz de una hoguera,
>la llamada del coyote
>y el ulular de los vientos huracanados.
>Así cabalgo tras la eterna puesta de sol.
>Sólo soy un vaquero solitario por el camino.
>Señor, estoy pensando en cierta mujer.
>Las noches que pasamos juntos
>cabalgando por la pradera.
>Mirándolo ahora, parece muy extraño.
Estribillo:
>Dame la vuelta y gírame.
>Déjame seguir girando hasta que caiga al suelo.
>Dame la vuelta y déjame ir.
>Cabalgando en el rodeo.
>Me sedujeron en Texas,
>no conocía el nombre de ella.
>Señor, todas estas sureñas parecen la misma.
>Más abajo de la frontera, en una ciudad de México,
>conseguí trabajo domando potros salvajes
>para el rodeo.
>Dame la vuelta y gírame.
>Déjame seguir girando hasta que caiga al suelo.
>Dame la vuelta y déjame ir
>corriendo con este búfalo.
>(¿No me vais a hacer palmas?)
>Dame la vuelta y me giraré
>y moveré los dedos arriba y abajo,
>arriba y abajo.
>(Está bien, amigos.
>Podéis dejaros ir.
>Cabalgaremos aquí.
>Cabalgando en el rodeo.)
Al estribillo
>Dame la vuelta y libérame.
>La vida de vaquero es la vida para mí.


Copyright de la traducció © 2006-08 LetrasdeMetal.com
http://heavy.blogsome.com/2007/11/08/cowboy-song-letras-traducidas-thin-lizzy/

10/20/2008

I was made for loving you

Aqueixa és una de les meves cançons preferides d'un dels grups de rock (i no només del hard-heavy) que més em fascinaven. Tenen un bon esplet de cançons que passaran als annals del rock però em fa l'efecte que seran recordats sobretot per aqueixa de darreries del setanta, una mescla del rock dur amb el sons funks i disco que tant s'usaven aleshores --i que ara tornen a agradar a molta de gent: benvenguts siguen els revivals i studio 54s.



PD (dimarts: 21/oct.): aqueixa entrada, és segur que agradarà a the Magician. M'hi jugaria un berenar.



Si qualcú la vol sentir en directe, més rockera, amb orquestra i subtitulada, vet-la ací:

Si qualcú vol venir a una conferència...

Si qualcú hi vol venir, aqueix dimecres dia 22, a les 18.30 h, faig una conferència sobre la colonització i la societat de Mallorca en el segle XIII, com a part del Curs: Mallorca en el segle XIII: Jaume I i Ramon Llull.



Aqueixa és la informació que he trobat del curs:
"El Museu de Mallorca acull, del 15 d’octubre al 13 de novembre, el curs ‘Mallorca en el segle XIII: Jaume I i Ramon Llull’, organitzat per l’Estudi General Lul·lià. Entre d'altres activitats, l'Estudi General Lul·lià organitza cursos sobre la història i la cultura de Mallorca. A partir de l'any 2008 va decidir que els cursos es relacionarien amb la figura de Llull i la dimensió històrica i cultural de la seva obra. Enguany, atesa la efemèride dels 800 anys del naixement del rei en Jaume, el curs s’ha relacionat amb els dos personatges coetanis: Llull i Jaume I, tot presentant el panorama de l'època.
El curs va adreçat a públic general, tot i que majoritàriament s'hi han matriculat persones llicenciades en història, història de l'art; estudiants de segon cicle; mestres, etc.

http://www.euroregio.eu/pc/AppJava/cat/actualidad_cultural/cartelera/Baleares/new_82954.jsp

Lloc:

Estudi General Lul·lià,

Sant Roc 4, 07001 Palma de Mallorca

Tel. 971 711 988; Fax. 971 719 105;

correu-e: info@estudigeneral.com

http://estudigeneral.com/catala/contacte.php

Sideways

Me'n vaig a jeure, més tard del quefeia comptes, però és que, quan tornava d'un sopar, m'he temut que a Tv3 feien Sideways --en castellà li varen posar Entre Copas-- una de les pel·lícules que m'han agradat més de fa una partida d'anys (a mi em va passar per malla i no la vaig conèixer fins l'any passat, quan en vaig comprar, rebaixat, el DVD, fora sabre que hagués tengut un oscar i que fos una pel·lícula apreciada pels cinèfils. La som vista un esplet de vegades, i volia deixar passar el temps abans de tornar-la a veure. però ha estat bé escoltar els diàlegs en català. Au, bona nit i a posar els ossos de pla.


10/19/2008

Da-li maraca! (rumba i gitaneo)

Ahir xerràvem de la música que escoltam darrerament. Jo vaig dir que m'agradava la rumba i la música gitana. Se varen pensar que feia referència a la nova rumba catalana, o al flamenc (que també m'agrada), però jo volia dir cançons i grups com els de baix. Em pegarà o no, les lletres seran així com siguen, PERÒ A MI M'AGRADA. Au, ja ho he dit.

Er Fuego


LOS CHICHOS - NI MAS NI MENOS


LOS CHUNGUITOS - AY QUE DOLOR


LAS GRECAS - ACHILIPU

10/16/2008

Retirada

Dissabte a vespre vaig pasturar a voler, fins trenc d'alba (les cinc del dematí). Va ser un bon acomiadament de la marxa, la festa i la bauxa, perquè, després d'un parell de mesos d'anar per ací i per allà i, també, de fer l'animal, ho deix anar: em retir. Per una temporada llarga. Mig any, un any o més. Ja ho veurem. Ho vaig dir als amics, però d'aquella suerte i amb aquella notxe, no en feren gaire cas... No és que passi res d'especial (o sí): toca una etapa de canvis, de posar orde, de dur a terme projectes i resoldre necessitats, que ja tenia prevista. La nova etapa, de fet, ja va ha començat: despús-ahir mateix al congrés i continua, avui horabaixa, demà i dissabte a un altre congrés, aqueix a València, i tirarà envant, si puc, fins que trega el net de tot el que duc endarrer.
Que no és poc, precisament, perquè a partir d'ara he de fer (i ho vull fer) altres coses: em toca centrar-me en la feina (tenc compromisos adquirits que he de complir, per qualque cosa m'hi vaig comprometre), estudiar oposicions, fer la tesi, acabar i complir compromisos (publicacions, feines...) que em faran impossible fer vida social (tanta com l'ha que havia fet aqueixs darrers mesos, vull dir) i, part damunt tot, sortir i fer l'animal. He de menester concentració, molta, i un ambient propici per a tenir-la. He de mester TRANQUIL·LITAT, en definitiva. Fer feina a cobro i amb el cap a la feina. Hi he pensat molt aqueixs darrers mesos i, no fa gaire, vaig decidir posar fil a l'agulla, perquè vaig arribar a la conclusió que tot i bé no pot ser, i que toca triar. I, dit i fet, vaig posar una data per posar punt, dia 12 d'octubre. No perquè fos el Día de la Patria, precisament, sinó perquè coincideix amb una "punta! de feina i d'activitats que són més que compromisos: són coses que sempre havia volgut fer. ¿Que per què la cosa és (o vull que siga) tan dràstica? Per lo dicho, perquè com que em conec y la cabra tira al monte em pertoca disciplina, planificar, definir prioritats i tenir voluntat per a complir-les, perquè m'hi jug les sopes, el futur i la trajectòria professional. M'hi jug fer el que sempre he volgut fer i que, si no vaig viu, amb els peus fiters i les fites clares, pot passar de llarg. Sé que pot parèixer fins i tot materialista, però és el que tenc ganes de fer, avui i ara. Sí que vull, per exemple, anar a qualque dinar o sopar, però anant a jeure a la una com a molt. ¿Que no hi ha tant per tant? Ara com ara em toca aprofitar el temps fent aqueixes coses (i que quedi clar que no pens que aqueixs darrers mesos l'haja perdut, no és això: l'he aprofitat a bastament!). I també em pertoca parar esment a d'altres. Per exemple, a poder pagar la hipoteca i les despeses habituals sense haver de tallar les llesques primes, i per això és necessari estrènyer-se la corretja, fer el cap envant i anar per feina. Toca malavejar a les totes. Quan toca, toca. Però tan sols que ens entenguem: això no vol dir que la gent que he anat aqueixs darrers temps no siguen uns amics excel·lents (vet si ho són!) i anar amb ells no ha estat ni és, mai de mai, perdre el temps o tudar-lo, però fins que no mudi la cosa i aconseguesca aqueixs objectius m'hauré d'estrényer un ou, estar cap calat i dedicar-me a posar colzos i, per això mateix, ens veurem més poc per enmig. Si qualcú hi surt perdent, indubtablement, seré jo. Però si tot va bé, serà només per un temps i, sobretot, per guanyar-hi. Hi ha una cançó dels Posies que diu "I've got a lot of thoughts/ got a lot of plans". Jo també. Però vull que els meus pensaments i els meus plans siguen part del present, que es convertesquen en realitat i que no quedin, simplement, en allò que "I could dream all day".
Ara només toquen tres coses: feina, orde i disciplina. Que no és poc.



I've got a lot of thoughts
Got a lot of plans
I lost a lot of sleep
Trying to understand

I could dream all day...

In a blackened room
Staring into space
Underneath a thousand blankets
Just to find a place
Where everything is reachable
Imagining is safe
I tried to make it so
I didn't even know

I could dream all day...

I dreamt I was awake
My mouth was colored grey
As the world revolved around me
I could only say

I could dream all day...


10/10/2008

L'exchaval de la peca (en MARC PARROT)

Supòs que molta de gent se'n recorda del Chaval de la Peca, però --segurament-- molt més poca gent sap que el Chaval no era més que l'alter ego --accidental, de tot d'una-- d'en Marc Parrot, un music català amb una llarga trajectòria dins el món de la música "alternativa" o "independent" i que ara --els dos darrers discs-- els ha fet en català. A mi, personalment, m'agrada molt (més que els vetusta morla, per exemple), motius lingüístics a part; basta i prou amb cercar més videos dels seus temes en castellà al youtube o amb escoltar-los al seu web (http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html).


Ulleres per veure-hi malament


La reina del meu cor


Mentider


SUPERHEROI

10/08/2008

Ja som arribat!

Ja som tornat de Madrid (ja contaré com és anada l'eixida), i només tornar, ha tocat inauguració de l'exposició en la qual he participat i treballat aqueixs darrers mesos. Ara mateix torn de la inauguració. Ha estat així com pertoca: gent, trull, la visita guiada per a les autoritats i gent important i, just llavò, després d'una mica de tiberi tocar comparació a la Vila per posar els ossos de pla. Ara, com ara, però, no puc aclucar els ulls i agafar el so. Coses que em passen quan hi ha hagut una cosa d'aqueixes.

Per a qui li interessi, hi ha una plana web de l'exposició:

http://reijaumeprimer.cat/

La setmana qui ve, torn a tenir trull de jornades i congressos. De dilluns a dijous, a Ciutat, a un congrés sobre en Jaume I que organitza l'IEC conjuntament amb institucions mallorquines i balears. De dijous capvespre fins dissabte, a València, a un altre congrés sobre migracions. Si puc, miraré d'agombolar per tornar a Mallorca el dissabte a vespre, a temps per ésser al sopar de les bodegues. Ja veurem si puc.

10/02/2008

Tancat un parell de dies: cap de setmana a Madrid



Ja contaré com és anada l'eixida

10/01/2008

Crònica d'un cap de setmana (i un poc més)

No escrivia d'ençà de fa un parell de dies: la mescla de feina, ressaca i constipat en tenen la culpa. Divendres a vespre, després de la cata de Vega Sicilia (hi vaig anar!) i d'unes burballes de pinyol vermell, però que feren suar tothom, partírem cap a Binissalem. Eren la una i mitja passades. És comprensible, idò,
l'hora que férem: les sis. El resultat: el previsible. El dissabte a vespre, un poc més del mateix: Binissalem, amb l'actuació de Vetusta Morla com a plat fort. Ja sé que n'hi ha que diuen que "Un día en el mundo de VETUSTA MORLA es el mejor primer disco de un grupo en la historia del rock español", però, pel meu gust, no hi ha tant per tant. És ver que els conec poc (només un parell --mallorquí-- de cançons, però no crec que estiguen a l'altària o que tenguen un nivell creatiu o artístic consemblant, per exemple, al dels Planetas o d'Antònia Font. Per això mateix em va sorprendre que fossen el "grup super bo" de la revetla. Tot va a gusts, però, i el meu no té perquè haver de coincidir amb el de la majoria. Em vaig passar bona part del concert fent vida social entre cançí i cançó i rient un poc, que és del que es tracta. L'endemà, otra ves trull nocturn amb en Leo, en Joan i companyia. Tanta de sort que me'n vaig anar a jeure prest, perquè n'hi va haver que es colgaren de jorn. I, ahir a vespre, sopar en petit comitè, amb na Júlia com a protagonista "oscaritzada". Va estar més que bé. Tret d'això, feina i poca cosa més. Bé, només una --i no gaire important, tampoc--: tornen les rutines. Avui he començat les classes a la UIB.

Un parell de videos de Vetusta Morla








AFEGITÓ


PD: en Tià em va enviar aqueixa foto de la conferència de Calonge. Pens que va anar més o manco bé. I, sens dubte, també va anar bé el sopar amb gent de per allà (mos convidaren!): entre d'altres, hi havia en Francesc Antich --un antic company de carrera, que imagín que deu estar fart que li demanin si és res del president--, en Jaume Vallbona, en Pau Vadell i amics de per més a prop (en Tià, en Joan, en Rafel). Bon tiberi i bona tertúlia, que no va durar tot el que voldríem. Calonge és lluny de la Vila i hi han d'anar per carreteres que són d'aquella suerte. Per cert, que hi ha un restaurant tailandès d'anomenada: tenc amigues i amics que hi van a posta de Campanet o de Consell. Jo hi havia d'anar amb ells aqueix estiu, però finalment ho vaig haver de deixar anar. En tot cas, serà l'estiu que vé si no s'extravé --cosa poc probable-- que hi toqui comparació abans.