Whole lotta love

La publicació d’una nova antologia de Led Zeppelin (supòs que amb les cançons remasteritzades, amb un so més net, etc, etc) els ha tornat a fer d’actualitat. Tanmateix, la gent que li agrada el rock sempre els ha tengut presents. No és debades que són els autors d’un bon esplet de les cançons més famoses del hard – heavy (i del rock en general), entre les quals destaca, o això pens jo, Whole lotta love. Un tema que l’any que ve farà quaranta i anys i que, així i tot, dona branca a les totes i fa venir la ballera (o, a segons quines edats, de fer gimnàstica de cervical: és a dir, de capejar amunt i avall, estil headbanger).
Bromes a part, no és estrany que un tema així haga estat versionat molt espesses vegades, amb més o manco sort. Personalment, m’agrada sentir la cançó cantada amb veu de dona, maldament que la lletra de la cançó haga estat pensada en clau masculina (i si no, recordau allò de “Way down inside, woman/ You need love/Shake for me, girl/I wanna be your backdoor man”. Personalment, m’agrada molt la versió que en feren Goldbug, un grup d’acid-jazz, a 1996; la seva cantant –que no sé ni com li deien— trob que es fa seva la cançó, i que la reinterpretació aconsegueix uns resultats senzillament brutals. Molt més ortodoxa (però també m’agrada molt) és la versió que en va fer na Nina Persson, la cantant dels Cardigans, que eren (em pareix que ja no toquen) un grup aficionat a versionar a Black Sabbath, un dels cappares del rock dur dels setanta. Comparau, si en teniu ganes i escoltera, l’original amb les versions:



Led Zeppelin





Goldbug




Nina Persson