N'hi ha molts ferm que, com a himne vital, els agrada
A quien le importa d'Alaska y Dinarama (i a mi també!), però jo m'estim més aqueixa cançó de Leño. Coses d'ésser, sobretot, un heavy revengut i amb alopècia. Però tan sols que ens entenguem: no és que em crega cap etiqueta musical com a "modus vivendi", ni que no m'agradin moltes d'altres castes de música, i que no n'escolti més que no el rock dur, però tant se'n foteren de nosaltres els que anaven de "cool" i d'"in" que, si n'haguera de creure i assumir cap (tan granat com som!) jo seria un heavy. I ja sé que en Rosendo diu que ell no és heavy, y que Leño no ho varen ser mai (jo li'n faria la contrària!), però tant m'és: els qui escoltàvem Leño, també escoltavem AC/DC, Motörhead, ZZTOP, Metallica, Thin Lizzy, Judas Priest, Whitesnake, Barón Rojo, Obús, Ñu, Banzai... i una catefa més de grups que ara, segons els entesos i els fan d'ésser-ho, mai han han estat heavys, perquè tenen una qualitat que tal i tal (i justifica que justifica només per no reconèixer que els agrada el mateix estil de música que el pagès, el mecànic, el picapedrer i el cambrer que els serveix els beures). Però el fet és que els "cool" i "modernos" se'n reien de nosaltres per escoltar-los i, sobretot, perquè érem heavys. Subjectes amb caçadores vaqueres, camisetes d'AC/DC, badges de Barón Rojo, i de "sabates tennis". I ara s'extravé que nosaltres, sense sabre-ho, escoltàvem grups "in" i de referència. Coses de l'snobisme i dels "gafapastas", en aqueixa cas en qüestió de música (però també en tots els aspectes de la vida).
Maneras de vivir
Entrades
