Recuperació

"Hoy es lunes y estoy en mi despacho, deia aquell". Idò avui és dimarts, les dematinades i demés excessos de cap de setmana ja han espassat, així és que, en bon dia de Sant Joan, no hi és de més un poc de renou...

Wild Flower

The Cramps (un video curiós)

Quan, fa prop de dues setmanes, hi va haver la festa Malafama i/o noise al Colomer,sonaren the Cramps, un dels cappares del psychobilly,un so que té com ingrients bàsics el rockabilly, el garage i el punk. Aqueix estil m'agrada (no és el que escoltaria sempre, però) i en tenc qualque vinil i qualque CD. A Mallorca, el look que solien passejar els que anaven de psychobillys pel món no era gaire del meu gust (ho reconec: massa tupé i massa anar mudat per al meu gust, què li hem de fer). Aqueixa gent --i crec que encara n'hi ha, però per ací ja no en campen-- solia anar vestida amb una mescla de look rockabilly i sinistre, amb camisetes de pel·lícules de terror, que eren les que --deien-- els agradaven, a més de sèries americanes antigues, de pel·lícules de sèrie B, i altres que no ho eren tant, però que, pel cas, eren el mateix, com les d'en Russ Meyer. Pots ser siga per això que qualque aficionat al gènere haja fet un muntatge d'una cançó dels Cramps amb unes imatges d'una pel·lícula antiga que són, diguem-ho així, un poc "especials". Fet s'al·lot, feta sa jugueta, diuen.

The Cramps - Love Me

Jason and the Scorchers

En divendres, toca un poc de rock'n'roll potent; per exemple,Jason and the Scorchers, un dels grups del ja antic "nou rock americà" dels vuitantes i de la primeria dels noranta. Quina branca que donaven, quan en tenien ganes!

19th Nervous Breakdown

Maneras de vivir

N'hi ha molts ferm que, com a himne vital, els agrada A quien le importa d'Alaska y Dinarama (i a mi també!), però jo m'estim més aqueixa cançó de Leño. Coses d'ésser, sobretot, un heavy revengut i amb alopècia. Però tan sols que ens entenguem: no és que em crega cap etiqueta musical com a "modus vivendi", ni que no m'agradin moltes d'altres castes de música, i que no n'escolti més que no el rock dur, però tant se'n foteren de nosaltres els que anaven de "cool" i d'"in" que, si n'haguera de creure i assumir cap (tan granat com som!) jo seria un heavy. I ja sé que en Rosendo diu que ell no és heavy, y que Leño no ho varen ser mai (jo li'n faria la contrària!), però tant m'és: els qui escoltàvem Leño, també escoltavem AC/DC, Motörhead, ZZTOP, Metallica, Thin Lizzy, Judas Priest, Whitesnake, Barón Rojo, Obús, Ñu, Banzai... i una catefa més de grups que ara, segons els entesos i els fan d'ésser-ho, mai han han estat heavys, perquè tenen una qualitat que tal i tal (i justifica que justifica només per no reconèixer que els agrada el mateix estil de música que el pagès, el mecànic, el picapedrer i el cambrer que els serveix els beures). Però el fet és que els "cool" i "modernos" se'n reien de nosaltres per escoltar-los i, sobretot, perquè érem heavys. Subjectes amb caçadores vaqueres, camisetes d'AC/DC, badges de Barón Rojo, i de "sabates tennis". I ara s'extravé que nosaltres, sense sabre-ho, escoltàvem grups "in" i de referència. Coses de l'snobisme i dels "gafapastas", en aqueixa cas en qüestió de música (però també en tots els aspectes de la vida).

Maneras de vivir



No pienses que estoy muy triste
si no me ves sonreir
es símplemente despiste
maneras de vivir.
Me sorprendo del bullicio
y ya no sé qué decir
cambio las cosas de sitio
maneras de vivir.

Voy cruzando el calendario
con igual velocidad
subrayando en mi diario
muchas páginas.

Te busco y estás ausente
te quiero y no es para ti
a lo mejor no es decedente
maneras de vivir.

Voy aprendiendo el oficio
olvidando el porvenir
me quejo sólo de vicio
maneras de vivir.

No sé si estoy en lo cierto
lo cierto es que estoy aquí
otros por menos se han muerto
maneras de vivir.

Descuélgate del estante
y si te quieres venir
tengo una plaza vacante
maneras de vivir.



Bé, si qualcú s'estima més n'Alaka, idò vat-la-ací:

A quien la importa



La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mí me importa un bledo

Que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie,
no tengo dueño

Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia

¿Por qué será?

Yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Quizá la culpa es mía
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora

Me mantendré
firme en mis convicciones,
reforzaré mis posiciones
Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Bo Diddley

Fa un parell de dies que ha mort, a setanta-nou anys, en Bo Diddley.

Són molts d'anys per a un blues-man de la seva època, d'aquells que no solien arribar a les velleses. En Bo va ser tant un blues-man com un (el veritable?) pare del rock, tant o més (això és el meu parer, i no doctrina) que en Chuck Berry, n'Elvis Presley, n'Eddie Cochran, en Little Richard, en Jerry Lee Lewis o en Bill Haley. En Bo feia música molt potent per a l'època, d'una avior blues més que avinent, però que, de manera indubtable, ja era rock'n'roll. Cançons com Who do you love, Hey, Bo Diddley, Road runner, I'm a man, i tantes d'altres (que n'hi ha s'assemblen "misteriosament") en són una mostra perfecta. No va fer tant de doblers com segons qui, però és un dels fundadors del rock, possiblement el primer amb tota l'actitud d'un veritable "guitar man". N'hi ha que són els amos de les ametles i en Bo va ser el primer cantant de rock amb fets i planta de ser l'amo de la guiterra. Hi ha d'altres cantants del seu temps que cantaven i la tocaven, però mai de mai de la mateixa manera que ell. I si no em creis, mirau aqueis videos:


Hey, Bo Diddley i Bo Diddley



Road Runner




You Cant Judge A Book By Its Cover




Bo Diddley - Let The Kid Dance (1965 clip)




I'm a man




Who do you love

Hüsker Dü

L'èxit musical és injust, com la vida mateixa. És ver que, com diria el meu padrí, de la feina surt el profit, però també ho és que hi ha gent (i molta) que fa feina a rompre i mai arriba enlloc o, que, en tot cas, la seva trajectòria és reconeguda al cap d'uns anys, quan això serveix de poc per no dir res per a aquells que han hagut de tallar les llesques primes mentre els altres anaven polents i a balquena. En el món de la música, i més encara en el del rock (i del blues, i del pop, i dell soul ...), això passa espesses vegades. Una mostra: fa un parell de dies vaig escriure quatre retxes de la música indie i noise. Els pares reconeguts, la referència absoluta, varen ser sempre els Sonic Youth. No és que hi haja res a retreure, perquè supòs que tothom té clar ferm que Sonic Youth han estat i segurament encara són un dels millors grups de rock, i dels més rompedors (en els vuitanta). Però, qui se'n recorda, per exemple, d'altres pares del noise, tant en el seu vessant rock com en el pop? Qui se'n recorda, per exemple,

de Live Skull,





d'Swans,





o, sobretot, de Hüsker Dü?

Pot ser els Live Skull i els Swans eren massa obscurs i experimentals, però els Hüsker Dü tenien un costat pop que els feia diferents. Els Hüsker, al meu parer, han tengut molta d'influència en el món del noise, del noise rock i del noise pop, però, part damunt tot, foren un gran grup.Formats a 1979, els seus membres eren el guitarrista Bob Mould, el baixista Greg Norton, i el bateria Grant Hart. Inicialment feien hardcore i punk (i del bo!), però de mica en mica, anaren fent cançons més lentes (però no manco intenses). Flip your wig (1985), segurament, fou el disc que marcà la inflexió. No passa per ser un dels seus millors treballs, però per a mi , i també per a altra gent, era un disc perfecte, amb cançons com Private Plain, Green eyes, Flip you wig, Flexible Flyer, o la que n'és més coneguda, Makes no sense at all. El seguiren dos Lps més: el, aleshores, tan anomenat Candy Apple Grey (1986) i el doble vinil (no sé com és en CD) Warehouse: Songs And Stories (1987). Després se separaren i seguiren una trajectòria desigual: només en Bob Mould (tot sol o amb el seu grup-projecte Sugar) ha tengut un cert ressò. Injust,molt injust.

Vet ací tres grans cançons dels Hüsker:
Make no sense at all (Flip your wig)





Dont want to know if you are lonely (Candy Apple Grey)






Could You Be The One (Warehouse: Songs and Stories)

I uns que em vaig perdre

Per despistat, em vaig perdre fa un parell de mesos l'actuació d'un dels meus grups favorits, els australians the Chevelles.
A parer meu, són una de les millors bandes de power pop He de dir, tanmateix, que d'aqueix estil m'estiren més les bandes amb un so més potent i, sobretot, aquelles que sovint fan servir riffs de guiterra a l'estil heavy o hard rock ).

Si a qualcú li agrada el powerpop, li recoman aqueix blog (i els vincles o links que hi podeu trobar):

http://powerpopaction.blogspot.com/

The Chevelles - Get it on

Demà, mercadet Sa Virolla, a la Vila

No hi falteu!

Idò això!

Un altre grup que ve a tocar per ací

I que miraré d'anar-hi a totes passades: Mink de Ville (o Willie?) de Ville. Per a mi, sempre serà Mink. M'agrada més aqueixa l'època que la Willie. Què li hem de fer.

Mink de Ville - Love and emotion

Whole lotta love

La publicació d’una nova antologia de Led Zeppelin (supòs que amb les cançons remasteritzades, amb un so més net, etc, etc) els ha tornat a fer d’actualitat. Tanmateix, la gent que li agrada el rock sempre els ha tengut presents. No és debades que són els autors d’un bon esplet de les cançons més famoses del hard – heavy (i del rock en general), entre les quals destaca, o això pens jo, Whole lotta love. Un tema que l’any que ve farà quaranta i anys i que, així i tot, dona branca a les totes i fa venir la ballera (o, a segons quines edats, de fer gimnàstica de cervical: és a dir, de capejar amunt i avall, estil headbanger).
Bromes a part, no és estrany que un tema així haga estat versionat molt espesses vegades, amb més o manco sort. Personalment, m’agrada sentir la cançó cantada amb veu de dona, maldament que la lletra de la cançó haga estat pensada en clau masculina (i si no, recordau allò de “Way down inside, woman/ You need love/Shake for me, girl/I wanna be your backdoor man”. Personalment, m’agrada molt la versió que en feren Goldbug, un grup d’acid-jazz, a 1996; la seva cantant –que no sé ni com li deien— trob que es fa seva la cançó, i que la reinterpretació aconsegueix uns resultats senzillament brutals. Molt més ortodoxa (però també m’agrada molt) és la versió que en va fer na Nina Persson, la cantant dels Cardigans, que eren (em pareix que ja no toquen) un grup aficionat a versionar a Black Sabbath, un dels cappares del rock dur dels setanta. Comparau, si en teniu ganes i escoltera, l’original amb les versions:



Led Zeppelin





Goldbug




Nina Persson

Temps boig

Dematí

Plou, i plou, i no s'atura...


Moby-It's Raining Again

Capvespre

Surt el sol

Joan Baez - House of the rising sun

Afegitó:

I ara, devers les cinc i mitja, hi ha uns nivols ben negres i pareix que vol tornar a ploure. No em treurem aguller, d'aqueix pas. Ja ho sabeu: "here comes the rain".

The Cult - Rain

Ennivolat

Som dia deu de juny i, altra volta, el sol està tapat. Fa un dia grisenc, ennivoladot, i s'ha mogut vent. Tenc obert i les finestres portegen. Tanmateix, fa una mica de basca. Temps que pareix de ben entrat el mes setembre, de ben passada la processó de la Beata. Tanta de sort que la processó encara ha d'arribar.

Personalment, pens que fa més un temps per escoltar River people de The Walkabouts

Que per escoltar, per exemple, Con la mano levantá de Macaco.

I no, no tocaria ser així, perquè ja som (quasi) d'estiu. I toca riure, gaudir, ballar (bé, realment vull dir fer l'annerot), anar de revetla i tot això. I a mi, cagondell, em tocarà fer feina extra per no anar estret amb la hipoteca. L'Euribor du la doma.

Pensant en demà

Davant aquest bellíssim trenc d'alba de Son Real, fotografiat amb sensibilitat tarbenera,

podem dir que, definitivament, Quasevol nit pot sortir el Sol:

Els dos Joseps, dos estils

Supòs que, com molta de gent, em pas hores i hores assegut davant l'ordinador fent feina (i posant panxa). I, també, solc tenir el messenger obert i, de tant en tant, aprofit per conversar amb la gent que tenc afegida com a contactes.

Fa una estona que he obert l'ordinador de canostra i ara he reparat que els dos joseps que tenc com a contacte donen a conèixer algunes de les seves preferències musicals en el messenger. Un, posa com a comentari del seu “nick” una cançó d’en Nick Drake; l’altre, el més granat, afirma que és un punk fent homenatge a les seves “filiacions juvenils” (i si ho escriu així, deu ésser perquè deu pensar que fa estona que l’apartat juvenil ja deu haver passat) ;) .

Res idò, un video per hom tot fent honor a les seves preferències.

Nick Drake River man



Sex Pistols - God Save the Queen

L'endemà de la festa indie-noise

Idò sí, la festa revival del Malafama (dedicada al indie-noise rock) que hi va haver en es Colomer va estar molt bé. El Dj, en Pep Cuevas, no va decebre ningú i va demostrar que continua gaudint quan posa aqueixa música que ell va popularitzar a Can Picafort i a bona part de la comarca. I la guarda de "rockfans" (en Pep, en Joan-Ramon, en Rafel, na Maria del Mar, na Joana, en Joan....), i molta més gent de per ací i externa, bota qui te bota, canta qui te canta i fent sonar l'"air-guitar" (ja ho sabeu: la guiterra elèctrica imaginària) fins molt, molt tard (o prest, tot depèn d'així com se miri). Els que que vàrem poder trescar el Malafama (que era el millor pub de Mallorca pel que respecta a aqueixa casta de música) revisquérem, maldament només fos una estona, aqueix ambient tan intens que hi havia cada cap de setmana, i els que no hi pogueren anar, per raons d'edat, s'ho pogueren imaginar.

Dels qui anàrem, qui no recorda quan, al Malafama estant i amb els llums baixos, en Pep Cuevas posava He-man de Magic Dirt? Brutal!

O quan sonava Waiting room de Fugazi, amb tothom pegant bots com si fos una actuació en directe, com la d'aqueix video?

O quan hi havia una accelerada general amb Precision Auto de Superchunk?

També hi va haver temps per a (més) nostàlgia; per a cançons que ja sonaven devers deu anys abans del Malafama en el Bauhaus i a Tramps (la discoteca on en Pep Cuevas també posava música). Per exemple, sonaren Love will tear us apart de Joy Division:

I Grinding Halt de The Cure:

Supòs que qualcú se'n recorda de la lletra (bé, si he de dir ver, jo m'enrecordava de dir "no people", i això ja bastava):

"No light
No people
No speak
No people
No cars
No people
No food
No people"

Personalment, només em faltaren dues cançons d'aqueixes antigues:

No love lost, de Joy Division:

I Solidarity, d'Angelic Upstarts:

ç

Però tot no pot ésser en un vespre. I, per això, esper que n'hi haga d'altres. L'enhorabona a la gent des Colomer per aqueix dia (vàrem tornar a fer el sol alt!) i que no amollin.

Però sí que ens amolli la ressaca (vaja quins diumenges!).

Revival al pub (tot rememorant la prealopècia)

Bé, som de poble. Molt, pentura massa, si he de dir ver. Amb tot quant té això de bo i de xerec. De més a més, som de la quinta del 68, així és que ja podeu fer comptes. De la quinta del 68, fadrí (de bell nou) i aficionat, però no tant com a un temps, a anar per enmig (és a dir, sortir) i anar a llocs on hi posin música d'aqueixa que m'agrada. O que, almanco, hi trobi gent per fer-hi una rialla i passar-ho bé una estona. I, si potser, tot plegat. És una llàstima que estiga desentrenat, que el temps no passi debades i que les ressaques no espassin (al sendemà, almanco, i amb això barrines el diumenge). Que per què dic això, suposats lectors? Idò perquè s'extravé que al pub del meu poble fan festes "revival", que és el que s'usa ara. D'aqueixes que rememoren estils musicals i "looks" que, per a la majoria dels presents, varen passar fa estona ferm i que ara, després de patir-los (¿o no era un patir aleshores haver d'escoltar segons quines cançons?) els vé bé reviure'ls per tot allò que els suggereix. Els més joves, d'altra banda, descobreixen qualque cançó que els agrada i que, horteres, ho són totes les èpoques. I vat ací que avui fan un festival dedicat a la música que, als noranta, en deien "indie", "noise" i "alternativa". Un so i un "look" que ja m'aglapiren un poc granat i que a la comarca posaven, sobretot, a un pub, el Malafama, que és el que se'n duia tota l'anomenada. I amb raó.
Però tan sols que ens entenguem: no és que no escoltàs aqueixa música, i que no m'agradàs molt sinó que l'esclafit va venir quan jo ja en tneia vint-i-cinc (o més!). I, és clar, ja no ho veus ni ho vius igual. Però, tuadell, va estar bé, maldament a molts Freak scene de Dinosaur Jr ja els semblàs una cançó vella i passada de moda. Per cert, que encara m'enrecord de com posava els meus vinils dels Pixies, Sonic Youth, Hüsker Dü i Dinosaur Jr a segons quina gent, que anaven de "cools", i em deien que aqueis grups no arribarien mai enlloc i que jo era un antic que només m'agradava el rock dur, el NRA i el punk.

Dinosaur Jr - Freak Scene Live (1991)



M'és igual, i fos del vent que fos, és una llàstima que ara quasi no hi haga pubs i bars que posin noise o indie. El fet, però, és que si jo haguera de cercar qualque revival i que m'hi trobàs ben identificat m'hauria d'anar cinc, o deu anys enrera. En el temps en què feien vasa la "Movida", el primer punk, l'afterpunk, l'estil gòtic i sinistre, el NRA (que és, poc més o manco, el que ara en diuen "americana"), el powerpop, el hard-heavy, i el rock "de tota la vida" (ja m'enteneu: en Lou Reed i la Velvet, en Neil Young, els Kinks, els Rolling...). I grups com els Cars, Mink deville que agradaven a quasi tothom. A qui no li agradava, per exemple, Spanish stroll?

Mink de Ville: "Spanish stroll"



Però bé, si no hi ha res de nou aniré al pub, escoltaré la música i supòs que m'hi sentiré a cobro i ben arrecerat. Això sí, esper que un dels Dj's, el més expert (el més vell, vull dir), posi qualque cançó de darreries del vuitanta; per exemple, dels Psychedelic Furs, com

"Pretty in Pink"



o "The ghost in you"



Per cert, que actuaran d'aquí a poc a Mallorca. I jo miraré de ser-hi, per fer el meu revival particular. Au idò!

I començ

Aqueix blog no té gaire pretensions; només hi vull escriure per parlar i xerrar de coses que m'entrentenguin i m'agradin (o que per ventura no ho fan tant o gens: ja ho veurem). I, també, duc endarrer de penjar-hi videos i lletres de les cançons i de la música que escolt. Aveiam com va la cosa.