1/29/2009

diumenge, a trenc d'alba

M'agraden els trencs d'alba i les postes de sol. El llum del cel i la foscor, que creixen o s'esvaeixen. La sensació de serenor. Embadalir-me mirant-ho.

Diumenge passat, n'Auloc i jo anàrem a veure sortir el sol a damunt el turó d'en Xeu, aquell mateix en què Joan Mascaró i Fornés solia contemplar l'horitzó. Recordant-ho, afirmava que havia nascut a la terra més bella del món. En el pròleg de la creació de la fe afirmava d'ell mateix que

"Nasqué a una illa de la Mediterrània, al lloc més bell de la terra. Era a començaments del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat per el renou brutal dels aeroplans. ...La mar blava era silenciosa a no ser per la música de les ones, o per el so del vent a les veles blanques de les barques. Només hi havia a l’illa sons d’harmonia: la remor suau de l’herba dels camps o de les fulles dels arbres, el cant dels ocells o de les bèsties, les cançons dels al•lots i al•lotes o dels homes i dones que treballaven als camps, cançons senzilles cantades amb tonades que eren creació de la gent. Aquestes cançons els ajudaven a la feina: les cançons tranquil•les del temps d’exsecallar les oliveres a l’hivern, les cançons joioses de primavera, les cançons més sorolloses de l’estiu damunt l’era que duraven des de l’albada fins a l’horabaixa o el capvespre quan s’emmagatzemaven els sacs de blat. Les cançons de feina al camp i les cançons dels artesans als pobles, el ferrer. el fuster, el teixidor, tots tenien les seves cançons. També hi havia els sons de la natura: el so de la pluja benvinguda, els sons misteriosos dels trons aquells pocs dies de l’any en què un cel negre anunciava l’anhelada pluja. Hi havia l’agradable sotragueig de les rodes dels carros amb els seus batecs rítmics. En alguns llocs fins i tot es podia sentir el so del vent a les pales dels molins."

"La casa on vivia el jovenet era prop del cim d’un turó...Des de la terrassa del davant de la casa es podia veure el poble a poc més d’un quilòmetre, però era un lloc molt llunyà per a la imaginació d’un infant... Podia veure un edifici misteriós damunt d’un penyal al final del poble. Era l’església del poble, una d’aquestes grans esglésies mediterrànies on tot un poble es reunia per als diferents serveis dels diumenges; i on els dies de festa el noble so dels cants en llatí es podia sentir fins a la plaça de la Vila."

"Aquell infant vivia dues vides independents i separades. Una era la seva vida externa, la que tots veien. La joia de córrer pels camps, de jugar amb els seus germanets o amb alguns amics de la seva edat, de seguir el pastor o al•lot que guardava una gran guarda d’indiots...,la joia de carregar a l’ase dos sacs de blat del camp fins al molí i esperar fins que els sacs fossin plens de farina per fer aquell pa negre d’aroma i gust saludables que només es poden imaginar els qui n’han menjat, no aquells que es veuen condemnats a menjar el pa de les fàbriques modernes; la sana felicitat de sentir la joia de la sortida del sol; la joia de treure poals d’aigua fresca d’un pou profund sota l’ombra d’un llorer perfumat... la joia d’estar tot sol en tranquil•la contemplació escoltant el flabiol del pastor que, a l’estiu, només duia el ramat a pasturar després de la posta de sol.

Aquests eren alguns dels plaers de la seva vida externa, una vida que d’alguna manera comparteixen tots els qui han nascut amb contacte amb la natura, fruint d’una felicitat inconscient.

De totes maneres hi havia una vida interior més profunda a l’ànima d’aquell al•lotet. Hi havia moment en què se’n anava a caminar tot sol...Els dies calorosos d’estiu quan tothom feia la sesta després de dinar... se’n anava fins als marges de pedres grosses que marcaven els límits dels camps...i enfilant-se a la paret podia penetrar en el misteri del desconegut.

Pels camps d’oliveres i romaní silvestre podia baixar fins a una petita vall i llavors pujar un turonet des del qual podia veure el grup d’edificis que formaven ca seva... tornava cap a casa en silenci. Mai no parlà a ningú d’aquestes passejades. Era un secret de la seva ànima. Podia haver dit als altres on havia estat; però alguna cosa dintre seu li deia que les sensacions superior de l’ànima no poden ésser compartides, i que la seva bellesa sembla malmesa si se’n parla a altres que pot ser no les comparteixen.

Així l’infant tenia dos móns: el món de felicitat exuberant externa i el món superior de joia silenciosa interna. Anava creixent i hagué d’anar a l’escola...

Aquell al•lot que jo coneixia tan bé, era realment afortunat d’haver nascut a una illa de bellesa silenciosa, i d’haver sentit des de la primera infantesa la bellesa exterior del món i el silenci interior de la seva ànima. Però començava a sentir “les ombres de la presó” que enfosqueixen la joia primera de la infantesa. Arribà el dia que complí quinze anys. Seia tot sol sota el cel blau i pensava en els anys que li havien passat i els anys innombrables que li quedaven per davant. S’havia pres els estudis molt seriosament: havia tingut bones notes a l’escola. En què pensava?... se sentia tot sol i sense una guia vertadera en la vida...Desitjava molt la vida, una vida més gran, la descoberta de coses grans; però ni la gent, ni els mestres, ni els llibres semblaven capaços de donar-li el que necessitava."




















1/19/2009

Fotre quina nespla!

Ahir vespre fèiem un sopar. Com és habitual, em va pegar per fer un poc l'annerot. Conseqüència: la cadira de plàstic va passar per ull. Vaig pegar amb el cap no sé per on (em diuen que per una capsa en què hi havia un moble metàl·lic), i també amb el coll i l'espinada. Vaja, una nespla d'aqueixes històriques. Els meus amics es regiraren molt, perquè de tot d'una no em movia, però després, en un parell de segons, vaig cobrar. De tot d'una no em feia mal, però fotre quin vespre i quin dematí que he passat. Els amics, però, diuen que així com vaig caure m'haguera pogut fer molt de mal ferm. Ara només en fa una mica, res que no se puga suportar amb qualque calmant. Idò això, per celebrar que no va ser res, vet ací una cançó d'aquellos tiempos, amb una (certa) relació amb la feta.

Postdata 1: Reconec que la magrana que em vaig etzibar va ser molt pardala.
Postdata 2: I sí, convendria que em posàs a règim.





1/12/2009

Qualcun n'hi deu haver que es faça mal

Vaig tenir un temps que escoltava molt grups com Napalm Death, Venom i una carteva de grups així. Ara només ho faç de tant en tant, no sé si per qüestions d'edat o perquè ja no m'estira tant el metal extrem com a un temps. Però, de tant en tant està bé escoltar-los. Als Venom els tenc en cinta de cassete i dels Napalm Death en tenc un parell de vinils, i entre el renou que feia l'agulla si no era ben neta i el que feien ells, fotre quina branca--. Fa fa un grapat d'anys, m'haguera agradat molt anar a un dels seus concerts, però, ara com ara, ho trobaria un poc perillós, almanco per esser a les primeres fileres, que és el que m'agrada a mi.

1/10/2009

Manos de Topo

És per demés: no deixen indiferents negú. O agraden --o arriben a agradar-te-- o simplement els detestes. A mi m'han arribat a agradar. La veu, de tot d'una, ho feia difícil, però ara no podria imaginar-me el grup si el vocalista --que xerrant té un altre to de veu-- cantàs d'una altra manera. I hi ha cançons seves que aixequen passions entre l'audiència. De tota manera, no els m'imagín sonant a segons a on, no fos cosa apedregassen el DJ amb el gel (o els tassons) del cubata.

Morir de celos


Morir de celos (directe)


El Cartero


Es Feo


No Doy La Talla

1/03/2009

Ja s'ha acabat, d'Els Pets

Els Pets són un dels meus grups preferits. Tenen cançons que agraden a tothom i els seus darrers discs són boníssims: tornen més bons amb cada disc. Aqueixa cançó és de les més primerenques, però, tanmateix, és un dels seus himnes, i una de les que agrada més al meu amic Rafel. Molts d'anys, Rafelet, i no canviis mai!

Ja duc més de 100 entrades!

Rient, rient i fent el mengo pengo, sense tèmer-me’n, ja duc més de cent entrades. Qui ho havia de dir! I qui havia de dir, de més més, que hi haja gent que cada dia llegeix aqueix blog: les estadístiques canten, maldament –cosa evident— els que peguen una ullada per ací no siguen una multitud. No sé qui són (qui sou), però, moltes de gràcies. De veres. Per brufar-ho, i per brufar aqueix any nou (i nou: 2009) arramb una cançó que mai m’he cansat d’escoltar. Té, com moltes d’altres que han comparegut per ací, 20 anys (i busques). És Higher Ground, una cançó de the Feelies, del seu disc Only Life (1988). Una cançó d’aire melancòlic, hivernenc, que sempre m’ha acompanyat, d’aqueixes que mai fan nosa i que formen part, per així dir-ho, de la banda sonora que tots tenim, per poc que mos agrad la música.

N'he penjades tres versions actuals (se coneix que els Feelies s’han tornat a arreplegar). M’agraden totes tres, però sobretot la tercera, més accelerada i vitenca que la que sempre havia escoltat. Res, que molts d’anys a tothom!






1/02/2009

Una de les meves cançons preferides és la versió de Tobacco Road cantada per en David Lee Roth –el primer cantant de Van Halen— i amb n’Steve Vai a la guiterra; és una versió heavy (però apta per a tots els públics) d’aqueixa cançó de la primeria de la dècada dels seixanta. En va fer també una versió en espanyol –Calle del Tabaco— que, tot i l’accent d’en Lee Roth, queda molt bé. La cançó fou composada per en John D. Loudermilk i popularitzada per the Nashville Teens a mitjan dècada dels seixanta. N’han fet un bon esplet de versions, de tota casta i color, més rockeres. Vet-ne ací un parell de versions; la dels Nashville Teens –la primera que en conec—, una d’en Lou Rawls –que mescla el soul i el blues—, la dels Animals –més blues— i la rockera de n’Edgar Winter. Dissortadament, no he pogut trobar –o no ho he sabut fer— cap video de les dues versions d’en David Lee Roth. Podeu trobar la versió en anglès a Eat em And Smile (1986) i Calle del Tabaco a la versió en espanyol del mateix disc (Sonrisa salvaje), publicada igualment a 1986.

TOBACCO ROAD

The Nashville teens


Lou Rawls


Eric Burdon and the Animals


Edgar Winter Group