Una cançó del seu LP I'm In Your Mind Fuzz (2014. Fuzz, surf, rock. Un gran disc (si vos agrada aqueix estil de música, és clar)
6/30/2014
Nancy Sinatra & Calexico - Burnin down the spark
Aqueixa cançó m'havia passat per alt.
Hauré de cercar aqueix disc de Nancy Sinatra (Nancy Sinatra, 2004)
6/21/2014
6/07/2014
6/06/2014
Pistones - Lo que quieras oír
Una de les meves cançons, d'aqueixes que, cada punt o cada cert temps, m'agrada escoltar...
Cathedral: Solitude (versió de Black Sabbath)
Si la versió és més bona que l'original? Sempre la vella pregunta que, en aqueix cas, un fan(àtic) dels Sabbath, com qui escriu aqueixes paraules, no pot respondre fora tenir una crisi identiària ;-) . Però la versió també arriba, i fa que en moments no recordi ni l'original (i això ja està més que bé)
6/04/2014
Andrew Bird: the Giant of Illinois
Una de les cançons (the Giant of Illinois) que m'agraden més del darrer disc de n'Andrew Bird, Things are really great here, sort of...
Com la resta del disc, és una versió d'una composició original de the Handsome Family; aqueixa en concret, ja fa estona que en Bird la toca:
En directe, tocada a 2007:
L'original:
Més informació: http://www.indiehoy.com/noticias/andrew-bird-anuncia-nuevo-disco-things-are-really-great-here-sort-of/
6/03/2014
Angel Stanich - Metralleta Joe
No em puc desferrar del cap aqueixa cançó de n'Àngel Stanich; el video no li pega gaire, però mira...
5/12/2014
En Loquillo, una rock'n'roll star?
Escrivia avui en Sebastià Alzamora a l'Ara Balears d'avui que li agrada en Loquillo (http://www.arabalears.cat/premium/opinio/Doncs-mi-que-magrada-Loquillo_0_1136886337.html ). A mi també, però no estic d'acord en segons quines coses que diu. Miraré d'argumentar-ho. Primer de tot, vet aquí l'article de n'Alzamora (ben escrit i argumentat, com sempre, però això no li llevarà la meva discrepància):
Sebastià Alzamora -doncs a mi sí que m’agrada Loquillo
És ben possible que la millor banda de rock’n’roll que hagi donat mai Catalunya (parlo de rock’n’roll, no d’altres estils musicals) es digués Loquillo y los Trogloditas. Cantaven en castellà, què hi farem, la vida és així i no me l’he inventada jo. Però tots els membres del grup eren catalans de cap a peus, i durant una colla d’anys varen donar una lliçó de rock, tant en els seus enregistraments com en els seus directes, i podia venir qui volgués de fora a prendre’n nota. Si Loquillo y los Trogloditas haguessin estat anglosaxons, no dubto que els veuríem al Rock’n’Roll Hall of Fame al costat de Nirvana, AC/DC, Metallica, Guns’n’Roses o fins i tot els Rolling Stones. Tenien res o poc a envejar a cap d’ells. Loquillo y los Trogloditas varen demostrar talent, potència, força i actitud a cabassos. Gràcies sobretot al tàndem formidable que varen formar el mateix Loquillo i Sabino Méndez, varen compondre un repertori inoblidable, que defensaven damunt l’escenari com si els hi anés la vida.
També podria ser que el mateix Loquillo m’engegués a fer punyetes en llegir això, i que em digués que és molt millor el que ha fet després de l’etapa troglodita fins avui. Vés a saber si és així, perquè la veritat és que ha mantingut una trajectòria més que digna, i potser el millor, per aclarir-ho, seria revisar l’excel•lent documental que va filmar Carles Prats sobre la seva història, titulat Loquillo, leyenda urbana, i que els recomano vivament. Però, sobretot, si Loquillo es rebotés contra el meu parer, seria per xuleria: la mateixa xuleria que caracteritza el seu personatge públic i que, fa uns anys, el duia a enviar corones de flors als crítics que gosaven parlar malament de la seva banda.
I aquí volia arribar. A mi també m’irriten, per descomptat, les declaracions de Loquillo en què comparava el sobiranisme català amb el nazisme, però després de pensar-hi he decidit no donar-hi importància. Per dos motius. El primer, que aquestes declaracions són una collonada, però com que cada dia ens veiem obligats a escoltar-ne tantes, de collonades, tant per un costat com per l’altre, ja no ve d’una. I, segon motiu, perquè aquesta collonada no ve d’un dirigent polític ni d’un creador d’opinió, sinó d’un rocker. Això és el que és, ha estat i sempre serà el personatge Loquillo: un rocker. I els rockers, per entendre’ns, no són Els Amics de les Arts, que per descomptat mereixen tots els respectes però que els pots portar a dinar amb la sogra amb tota tranquil•litat. Un rocker no. Un rocker és imprevisible, contradictori, impulsiu, romàntic, individualista i sovint torracollons perquè sí. A un rocker li encanta anar a la contra, no importa de què ni de qui. Així eren Jerry Lee Lewis, Johnny Rotten, Lou Reed o Johnny Cash, per esmentar alguns dels ídols en els quals s’ha inspirat sempre Loquillo. Pot agradar o no. Però en una Catalunya sobirana ens hauríem de poder permetre tenir també rockers a qui els agradi tocar el que no sona. It’s only rock’n’roll, but I like it.
Que em perdoni l’amic Alzamora, però no hi estic d’acord. Bé, ho aclariré: és ver que Loquillo y los Trogloditas haurien estat uns perfectes candidats espanyols –no catalans, però tant m’és— a ser al “Rock’n’Roll Hall of Fame al costat de Nirvana, AC/DC, Metallica, Guns’n’Roses o fins i tot els Rolling Stones”. Al cap i a la fi eren, en essència, grups consemblants a Loquillo y los Trogloditas: nascuts en ambients minoritaris, però que, amb molts de discs i esforços, arribaren a tenir molts bones vendes, a omplir estadis i camps de futbol tot mantenint un cert aire trangressor. Pel camí, de l’èxit i de la domesticació, hi deixaren l’aire –o el caràcter—alternatiu i les reivindicacions sinceres (si en feren cap mai) i la naturalesa incòmoda. Mantengueren el posat, això sí, i qualque lletra o declaració punyent per agombolar les consciències dels seus oients convertits en adults reposats o que, simplement, no havien passat de ser jovenetlos fàcilment espantables. Talment com en Loquillo, en Sabino, en Ricard i tota la guarda. Autors d’autèntics himnes generacionals –parits en temps que els que ara tenen la quarantena ben entrada, com jo mateix, en teníem manco de vint--, de cançons que recordarem sempre, perquè en aquell temps eren obra d’un grup “imprevisible, contradictori, impulsiu, romàntic, individualista i sovint torracollons perquè sí”. Cançons memorables –i rememorades a l’hora dels gintònics dels amics quarantins— que pariren uns creguts, “xulos”, que duien endarrer, part damunt tot, cridar l’atenció. Tot plegat i més que res, perquè eren joves i parlaven únicament de coses de joves: de les al•lotes, de les drogues, el beure, la diversió, aquells enamoraments/patiments... Reivindicació, poca. Més aviat gens. Però no importava, perquè arribaven –sacsaven, ens consolaven: ho sentíem. I d’això es tractava. Cançons, només per dir-ne qualcunes, com Cadillac solitario, No surf, El ritmo del garage i la políticament incorrecta La mataré.
Però vat aquí que passats aquests anys en què omplien els camps de futbol i les revetles de poble –que arribaren al seu cimal al seu disc A por ellos que són pocos y cobardes— començà la capavallada, el declivi. En gran part, perquè Loquillo y los Trogloditas no eren anglosaxons, sinó el reflex català d’una Movida Madrileña –i per això mateix en castellà—que ja havia pres mal tomb. I en Loquillo, que s’havia avesat als camps de futbol plens –si fóssem anglosaxons, serien estadis--, a ser la rock’n’roll star de què parla la seva famosa cançó –aqueixa, probablement, deu ésser la seva lletra més sincera—va quedar descol•locat.
Ell, que anava de mite del rock patrio, difícilment ho podria pair. I cregut i xulesc com és –això és també gran part de l’encant del seu personatge—havia de donar la culpa a qualcú. I la culpa havia de ser del rock català (i així ho va donar a entendre més d’una vegada, quan el dejectava). Independentment de tota la qüestió —certa, qui ho dubta?— del suport institucional al rock català a l'amo'n Loquillo li haurien pogut demanar –i encara ho podríem fer— si va començar a vendre més pocs discs a la resta de l’Estat Espanyol per mor del rock català... En fi, ironies a part, que l’homo ha paït malament la capavallada; acostumat com estava que l’escoltassen i a anar de referent per la vida, ara no pot sofrir que la gran majoria del catalans no facen cas de les seves –sinceríssimes, d’altra banda—proclames espanyolistes. Perquè a en Loquillo, un senyor cinquantí i espanyol de cap i peus, li sabria molt de greu que Catalunya s’independitzàs d’Espanya, però més n’hi sap que no parlin d’ell. Amb les seves declaracions contra la independència de Catalunya ha mirat d’aconseguir-ho, però segurament perquè ha estat sincer li ha fuit de les mans i l’ha cagada ferm. Coses de la decadència, perquè, d’esperit rocker, trangressor, crític, gens. I d'aqueixa casta d'esperit, de jovenetlo ja en tenia ben poc. Abans d’en Loquillo, la trangressió, les lletres punyents, a Catalunya havien estat –per exemple— les de gent com la Banda Trapera del Río, a cançons com “Nacido del coño del borracho y del coño de una puta”, o “Ciutat podrida”, una de les millors de rock en català (especialment, de punk) de tot els temps (per cert, la relació d’en Loquillo amb el català no va passar de “Botifarra de pagès”).
Per molt que en Loquillo tractàs d’ironitzar –o això vaig entendre jo— sobre el rock, el seu missatge, les seves lletres i d’altres qüestions com aquestes a “Chanel, cocaína y Don Perignon”, el fet és que hi deu haver bona part de veritat al que diuen en Senior i el Cor Brutal –un grup de rock que diu i sent coses que en Loquillo mai ha volgut sentir, ni dir— a la seva cançó Tancs: “El rock’n’roll és un niu de covards, ningú es queixa, els egos s’alimenten. Mai voràs cap acció exemplar, mentres tinguen les ratlles ben fetes.”
4/30/2014
Esperant que Sènior i el Cor Brutal vénguen a tocar a Mallorca
Dia 10 d'aqueix més que entram, a Lloseta. Això sí, la bomba de plaer és molt més elèctric...
4/20/2014
Crippled Black Phoenix - Northern Comfort
White Light Generator és un gran disc, que tresca fites estilístiques: entre el post-rock, el heavy, el rock progresssiu, l'alternatiu. No deixa indiferent, de veres.
4/07/2014
Woods - Size Meets the Sound
Mentres esper que pengin qualque cançó del seu nou disc Woods - With Light And With Love (2014), vet ací un video d'una que m'agrada molt:
4/03/2014
Tesseire: de moment, el disc de rock de l'any
Ara per ara, el meu disc de rock de l'any. Cantat en occità, per cert. B-R-U-T-A-L
El podeu escoltar ací:
Font fotografia: http://www.ruta66.es/2014/02/breves/tesseire-dejando-boquiabierto-al-personal/
Més informació a:
4/01/2014
The Black Keys - Fever
"Fever", l'avanç de Turn Blue (2014) el nou disc de the Black Keys, agradarà molt a segons qui i en decebrà d'altres. Decebrà --o no acabarà de fer-- als qui s'estimen més el seu so més cru, més rock i més blues. Agradarà, probablement, als qui els començaren a escoltar a partir de Brothers i El camino. Jo, particularment, els conec de fa estona, de quan eren un dels grups de blues-rock contemporani, juntament amb els Soledad Brothers, que m'agradaven més; eren més clàssics, per ventura, que els Jon Spencer Blues Explosion, i era més bo de fer posar-los a un pub que no als Beasts of Bourbon, però no deixaven de tenir aquell regust de blues-rock (i un poc de soul) de tota la vida. Brothers (2010) i El camino (2011) m'agradaren molt, varen ser una passa envant --o per a segons qui, massa enrera, cap a les cançons comercials i als estribillos--, iniciada amb Attack and Release (2008) i les produccions d'en Danger Mouse, seu productor des d'aleshores. És ver que, escoltant "Fever", reconeixem tot d'una el so dels Keys dels dos darrers discs, part damunt tot d'El camino, però, si he de dir ver, no sé si reconeixem més l'estil dels Black Keys o la producció d'en Mouse, o si ja és tot u. En tot cas, "Fever", amb aires soul i psicodèlics, i que se suposa que farà el paper de single, s'assembla poc ferm, per exemple, al rock-blues potent de "10 A.M. Automatic" , aquell single primerenc de Rubber Factory(2004). A parer meu, la cançó està bé, és aferradissa, fa ballera, o almanco remenera de cap, però enyor qualque guiterrada com les d'un temps. De tota manera, no sabem per aquí on pasturarà la resta del disc. Així és que un poc de paciència i a esperar. Res, monetes i monets, que diria el meu padrí: jutjau vosaltres mateixos què trobau de la cançó.
3/31/2014
Uh Huh Her - Nuthin Without Your Love
Ara com ara, trob que Future souls, el disc de retorn de les meves estimades Uh Uh Her és massa comercial, molt, això que en diuen ara, mainstream. I, parl només amb la impressió que fa haver-lo escoltat un parell de vegades, tenc la sensació que has pres el mateix tomb que the Gossip, però no tant exagerat (ni de prop fer-hi). En tot cas, l'hauré d'escoltar més, perquè hi ha cançons com Nuthin Without Your Loveque s'aferren a la primera. Aqueix so d'electro-pop-rock d'aires vuitanters, com sempre, m'arriba. Coses de l'edat, supòs.
3/23/2014
Cowboy Junkies - Laying down (LP)
Laying down (1996), de the Cowboy Junkies és un disc que torn a escoltar cada parell de setmanes, o de mesos... I ja fa més de més quinze anys.
I, per cert, per ventura són impressions meves, però no puc deixar de pensar que tant la música dels Junkies com la meravellosa veu de na Margo Timmins han estat una poderosa font d'inspiració per al duo aragonès Amaral (no sé si reconeguda). Podria ésser casualitat, però...
3/18/2014
Acid Junkies - Wrathchild
Ja sé que pot semblar un sacrilegi, però aqueixa versió electro de Wratchild d'Iron Maiden m'agrada, i molt...
3/17/2014
3/16/2014
3/15/2014
3/14/2014
3/13/2014
3/12/2014
3/11/2014
3/09/2014
New Order: Blue Monday i Love Will Tear Us Apart
Res, que aqueis dos dies m'ha pegat la nostàlgia musical --que és només un costat de l'altra. Aqueix cap de setmana, tot sol, corregint un llibre i revisant de prim compte un bon esplet de fitxes --coses de la feina-- mentres sent al front la llum càlida d'una possible primavera, és normal que vénguen al cap records. N'hi ha prou a mirar les prestatgeries amb els meus vinils (un dia m'hauria de dedicar a tornar-los compondre per estils), aqueis llibres que han aplegat pols o les fotocòpies de documents que ja grogegen. I deix volar el cap, però guiant-lo amb cançons, com aqueixes, que em recorden aquells dies juvenils --de, ups, mitjans anys vuitanta-- en què corríem i trescàvem Can Picafort, Son Bauló sobretot, i teníem com caus el Chiringuito, l'Scàndals --molt més que una hamburgueseria--, Tramps, el Bauhaus... I aqueixes dues cançons, una de Joy Division i l'altra dels seus hereus? successors? (aqueixa era la discussió que teníem) New Order eren part de la nostra banda sonora vital; una per siular i fer la guiterra --air guitar, li diuen ara--, l'altra per ballar-la d'una manera que --ehem-- més val que ningú, ningú filmàs mai.
Temps era temps.
3/08/2014
3/07/2014
3/06/2014
2:54 - Creeping
Una de les cançons indie - noise -rock que m'agraden més dels darrers temps
La versió del disc
La maqueta
L'acústic
Un bon remix
3/05/2014
3/04/2014
3/03/2014
3/02/2014
3/01/2014
2/25/2014
SENIOR I EL COR BRUTAL- En la que el Bernat se't troba
Bon dia a tothom!. M'agraden les versions irreverents, que --de vegades-- fins i tot milloren les originals. A parer meu, és clar...
2/24/2014
The Inspector Cluzo "The Inspector Cluzo" Live
Bon dia i bona setmana a tothom! I dau-li branca als problemes! Au, bona cara i energia (Per contagiar energia i "bon rollo" aqueixa cançó per ventura aidi un poc)
2/23/2014
Reverend and the Makers - The Only One
Un altre grup amb influències de l'indie dels vuitanta --l'after punk d'aquells "tiempos". Ara, crec, en diuen gòtic, o emo, o jo què se...
Thin Lizzy - Mexican Blood
Una cançó que sempre m'ha agradat molt dels Thin Lizzy, no és una de les més conegudes, però haguera estat un gran "single": comercial i aferradissa. O això em pareix a mi; en tot cas, tot va a gusts. Siga com siga, el rock dur ha tengut molt poques veus com les d'en Phil Lynnot. Hard-soul-rock!
Led Zeppelin - The Rover
Bon diumenge a tothom! Sempre està bé tenir present les cançons que formen part de la BDSV, i més si són dels Zepp...
2/17/2014
Audra Mae - Here I Go Again
Bon dilluns i bona setmana a tothom! Res, que som tornat!
Per cert, m'agrada aqueixa versió dels Whitesnake
Per cert, m'agrada aqueixa versió dels Whitesnake
1/08/2014
Los delincuentes - El aire de la calle
Començant el dia amb una cançó que em du molts de records, de tota casta: ("El aire de la calle a mi me huele a goma fresca/ yo lo asumo, me lo fumo y me escapo por la cuesta/ te quiero, te quiero como las peras a los peros/ yo te amo, te amo cuando te pierdo y cuando te gano")
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
