The Spectors: Light stay close (2015)

      
     Em fan venir al cap grups vuitanters o de la primeria dels noranta com els                 Chamaleons, the Bats o the Parachutemen. I ja em va bé.                                                                                                                                                                                                                                                                              

  .

Los Chichos (Libre) o Los Chunguitos -(Ay que dolor )

Que sou del Barça o del Madrid? De gintonic o de cubata ron? De los Chichos o de los Chunguitos? Musicalment (només musicalment),jo canvii i mud de parer segons el moment del dia...

Un concert de Calexico a Bèlgica

Per poc que tengueu una estona, maldament siga fent feina, vos recoman que escolteu aqueix concert de Caléxico. Qualcú em podria dir --de fet, qualque vegada ho m'han dit-- que és un grup sobrevalorat, i que hauria d'escoltar directament música mexicana, enlloc de succedanis fets per ianquis i per a ianquis. Per ventura tenguen part de raó: versionar al mateix concert Love i Manu Chao, i convidar n'Amparanoia a cantar cançons d'aires mexicans o texmexs pot parèixer que no té cap ni peus ( i pot fer avinent, que, als ulls dels blancs de ianquilàndia, la música dels "spanish" és tota una, fora distincions ni matisos de cap casta). Però vaja, aqueixa és la gràcia dels Calexico: que, com que s'ho creuen, fan que tot això resulta creïble. I a mi, si vos he dir ver, el resultat em convenç, i per això el vos trec a rotlo. 

Un retorn: els Dubrovniks

Tornen els Dubrovniks, una de les bandes aussies (de la lliga del powerpop i del hard-rock, vull dir) que més m'agradaven i m'agraden encara. Aqueix estiu, van a la península i, per poc que puga, aniré a veure'ls. Gaudiré i recordaré, no debades són part de la banda sonora de quan tenia la vintena.

Peret: pensant en tu (1968)

No diré res de nou i que negú no sàpiga si afirm que en Peret va ser l'amo de les ametles -o el rei--en el món de la rumba (i, en general, del reviscolament de la música popular, catalana i de tot el món ibèric). Hi ha una cançó que no em cans d'escoltar mai, "Pensant en tu", més popular en castellà ("Pensando en ti"). Jo tanmateix, m'estim més la cançó en català, i no per qüestions de vindicacions culturals o identitàries. Quan la música és la mateixa, i la veu no canvia gaire (com n'és el cas), quan una cançó t'agrada més en una llengua o en una altra, hi ha d'altres motius: com la't sents, com l'has viscuda i com l'has cantada... De vegades, les lletres agombolen vivències i records, records de sentiments que tengueren i que corprenen per la seva vivor, per ventura perquè vol dir que els voldries tornar a sentir, però ara ja amb una altra dona. "Pensant en tu, tan sols en tu"....

Graveyard fent versions de Gotta get some action de Hellacopters

Pareix que els Graveyard li han agafat gust a versionejar el "Gotta get some action" dels Hellacopters. I han de fer el meu gust, que no s'aturin de fer-ho. 

 Amb en Nicke Andersson dels Hellacopters:

Amb the Hives:

Al rojo vivo es un nightclub de Can Picafort (presentació d'Els Picadors a Mallorca, d'en Bartomeu Canyelles,i 'guateque' amb el dj en Paco del Rojo)

"Al Rojo vivo es un nigthtclub de Can Picafort/ ven a bailar cada noche aquí con tu amor".... 

 Així comença la cançó que Los Watts --un grup de Catalunya-- va dedicar l'any 1966 a Al Rojo Vivo, la discoteca de Can Picafort que, per iniciativa del seu cappare, en Paco des Rojo, és va convertir en un lloc d'encontre i bauxa dels joves del nord de Mallorca. De gent que -en bona part gràcies al contacte amb els estrangers que començaven a omplir els carrers de Can Picafort- descobria un món nou en un temps que el tardofranquisme encara perfeccionava el seu maquillatge. Els estrangers més joves, que no havien hagut d'aguantar que els esclafàs la llosa d'un sistema social repressor, tenien pocs complexos ferm, comparats amb els mallorquins (i si en tenien, els depassaven fins en tornar de vacacions). I hi hagué al·lots i homos mallorquins -les mallorquines no tengueren mai aqueixa oportunitat- que s'armaren de coratge i que decidiren que no volien ser simplement espectadors en aqueix paisatge humà de trull, bauxa i desinhibició que dibuixaven aquells estrangers -o, per ser més exactes, aquelles estrangeres de falda curta i que mostraven la guixa per la platja. Les estrangeres, als ulls d'aquells mallorquins, apareixien com un somni fet carn de sexe i fascinació. I així nasqueren els picadors (i les històries de picadors, molt espesses vegades magnificades, com les de qualsevol pescador). D'uns picadors que se pensaven ser sempre els pescadors i que eren ells qui tiraven els palangres, quan moltes de vegades eren ells qui mossegaven l'ham de les estrangeres. Se pensaven ser únicament seductors, però també varen ésser seduïts. Això és el que explica en Bartomeu Canyelles a Els picadors mallorquins: seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner,2015) un llibre molt entretengut, de lectura fàcil (vegeu-ne una ressenya aquí) però no precisament superficial: en BartomeuCanyelles aconsegueix fer una caracterització justa i precisa d'aqueix fenomen, que va tenir una durada incerta (però que, en tot cas, a la primeria dels anys noranta ja havia desaparegut definitivament) i que ara, convertit en combustible de batalletes del temps dels berenars o de després d'haver sopat-- comença a ser reivindicat i recordat  pels seus protagonistes seixantins i setantins, però també per joves que --possiblement-- no acaben d'entendre de què anava la cosa (i si ho volen a saber, tenen un bon llibre per aprendre-ho)  L'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Santa Margalida va decidir presentar el llibre a Can Picafort, --un dels principals caus dels picadors del nord de Mallorca-- seguit d'un 'guateque' que rememorava aquells temps: tapes a càrrec de Pica Fort --i ja sabeu na Bàrbara és una excel·lent cuinera-- i música --vinils de l'època!-- a càrrec d'en Paco des Rojo, que va rebre un petit homenatge quan va acabar la presentació, que va ser com el llibre: fluïda, divertida i precisa. I enriquida amb un text de la primera dels vuitanta --crec recordar que va dir-- que contava les fetes dels picadors picaforters. Enhorabona, Bartomeu Canyelles.

I ja qui som, un envit: que s'animi a escriure les històries --la història-- dels picadors de Can Picafort.

Imatges de la presentació

En Bartomeu Canyelles i en  Paco des Rojo rebent un detall de la regidora de Cultura, na Bea Gamundí

El 'guateque', amb en Paco comandant els plats

En Paco va dur --i el va punxar-- el disc dels Watts on hi ha la cançó Al Rojo Vivo

South Central, o la capacitat de fer tempestats

Que l'electro-rock sempre és el mateix? No sé què vos he de dir, però aqueixes dues cançons dels South Central són dues tempestats sonores. Ja tenen sis o set anys, i encara tronen: llampeguen ferm.  Ja sabem que els South no són precisament els Fuck Buttons, i que en les seves cançons hi ha de tot, però qui ha estat capaç de fer cançons com aqueixes mereix que li estiguen un poc a damunt (pareix que ara tornen a fer cosa, o això diuen al seu facebook).