Molt més que un grup de música per a pel·lícules (varen començar a ser coneguts per això): una banda que fa discs que són bandes sonores d'emocions i sentiments.

I aqueix divendres Devotchka toquen a Lloseta. Així és que ja ho sabeu...

Barricada: Noche de rock'n'roll

Recordant coses d'esos tiempos.

Apples versionat rage against the machine de Rage against the machine

Una de les cançons que em feren apreciar el newmetal i similars va ser aqueixa. Aleshores ja havíem abandonat el malafama i havíem pres el tomb cap a Porto Cristo. Coses (sobretot) de les manacorines i petreres i, també, de la música que posaven pels Catòics (a Manacor) i a xibius com es Makokis i s'aigorràs. Tempus fugit...

Aqueixa excel·lent versió funk (i no sé què més) de the killing of the name ho m'ha fet recordar. Branca!

es Reboster

Ahir presentaren el seu darrer disc en es Colomer. És tot un orgull que siguen des meu poble. Aqueixes cançons són més antigues, però pot anar bé per conèixer-los.

The John Spencer Blues Explosion

Massa retros i garatgers per a molta de gent, a mi m'han fet passar molt bones estones.

Warren Zevon

Per començar bé el dematí...

Tres versions lolailolailo-rumberes de temes coneguts

El dissabte de la Fira vaig posar música en Es Colomer. Patxanga m'havien demanat i, com que estic a ses ordes, patxanga hi vaig posar: disco, funk, rumba, movida espanyola dels vuitanta, frikades diverses (el Fary, el Pelos, Toni el Gitano...) i --sí-- un poc de rock. Però vet aquí que el que va venir més de nou a la gent varen ser una altra casta de cançons: el rock electrònic (o dance-rock, o com li diguin) que vaig posar de les sis i mitja en envant, i versions loailos de cançons d'altres estils, però que agradaren a la gent. Són aqueixes (supòs que tothom endevinarà quines són les originals):





M'han dit que un que té un programa de radio hi va dir (al programa) que aqueix vespre era al Colomer, va escoltar aqueixa versió lolailo-rumbera de Where is my Mind i que ha demanat ameiam si li puc fer arribar la referència. Podeu estar segurs que ho faré: per un pic que em fan propaganda ;-) i tenc un momento de gloria ;-). Deixant la pardaleria a part, les tres versions m'agraden molt. Però jo som un poc (molt) lolailo...

Minor Treath

Crec que poca gent recorda el primer grup de n'Ian Mackaye,cantant i guiterrista de Fugazi. Minor Treath feien hardcore dur, ràpid i aspre, peu fiter i a tota màquina, que em fa l'efecte que la parròquia que escoltava Fugazi al Malafama trobaria massa dur i punk. Una música que els Minor feien fora --diuen-- prendre cap casta de droga (ni alcohol, ni tabac, ni herba i molt manco pastilles, LSD, coca o coses per a l'estil. No debades foren considerats els ideòlegs del moviment Straight edge, una actitud que després també fou atribuïda als Fugazi i a la qual n'Ian Mackaye no li ha donat gens d'importància; de fer, fins i tot l'atribueix a la casualitat. De fet, però, el moviment pren el nom de la cançó dels Minor Treath titulada "Straight edge", que en Mackaye afirma que va composar com a resposta als amics que es ficaven amb ell perquè no se n'anava de marxa com la resta. Si no anaven passats de res --cosa que no tenc motius per dubtar, d'altra banda--, crec que poca gent podia tenir una actitud tan enèrgica i vital damunt un escenari com la que tenien els Minor i els Fugazi.

PD: és una llàstima que els videos no se sentin gaire bé, però són un excel·lent document de la branca que donaven els Minor Treath

Manel, el millor grup en català en molt de temps

Que m'agraden de molt... Quasi tant com Antònia Font

the Stooges

Qui més qui manco (vull dir d’aquells que ens agrada el rock pre (o proto) punk) va
escoltar a bastament els The Stooges, i cançons com Search and destroy, raw power, I wanna be you dog o Loose. Cançons fetes a les darreries del seixanta i que han tengut una influència en el rock molt més important, almanco a parer meu, que la de qui els va donar a conèixer i va produir el seu tercer LP, Raw power (en David Bowie). Foren molt, molt més, que la primera banda de n’Iggy Pop. A la dècada dels 2000 s’han reunit un parell de vegades, i encara donant branca a bastament. N’hi ha prou a comparar la versió que en feren, l’any 1993, els New Bomb Turks (un dels millors grups de punk-rock dels 90) amb la que feien ells fa dos anyets.

P.D.: Des d’aquest humil blog, voldria retre homenatge a Ron Asheton, guiterrista i baixista dels Stooges, mort fa poc. Branca a rompre!

The Stooges (2007)


New Bomb Turks (Madrid, 1993)

Cavallet quan eres jove...

Idò això, ni més ni pus.

Tall Shirts

Cada punt hi ha grups que passes gust de descobrir; un d'aqueis són els Tall Shirts, que a darreries dels vuitanta feien cançons com Kill the Pig. Han estat descrits com punk-country-rock. Feien bona música i cançons tan divertides com aqueixa.

everlast

Si qualcú, fa temps, m'haguera dit que un dels meus discs preferits tendria el rap i el hip-hop com un dels estils bàsics que el composen, l'hi hauria dit que no tocava Mallorca. I si, a més, m'haguera dit que aqueix disc no seria per ballar, sinó més o manco relaxat, amb cançons que em quedarien sempre gravades a la memòria, sincerament, l'haguera enviat a pondre. Tanta de sort que no m'ho demanaren, perquè haguera hagut de mudar de parer i acotar el coll. Perquè Whitey Ford Sings The Blues d' Everlast (1998), una mescla de rap/hip hop amb rock i country més o manco acústic em va deixar meravellat i, des d'aleshores ençà, no hi ha un parell (mallorquí) de vegades l'any que no l'escolti. Cançons com Ends i, part damunt la resta, What its like, però també l'ambient i atmòsfera de tota la resta del disc.

Lyrics:


We've all seen the man at the liquor store beggin' for your change
The hair on his face is dirty, dreadlocked and full of mange
He ask the man for what he can spare with shame in his eyes
Get a job you fuckin' slob is all he replied.

[CHORUS]
God forbid you ever had to walk a mile in his shoes
'Cause then you really might know what it's like to sing the blues
Then you really might know what it's like [X4]

Mary got pregnant from a kid named Tom who said he was in love
He said don't worry about a thing baby doll I'm the man you've been dreamin' of
But three months later he said he won't date her or return her call
And she sweared god damn if I find that man I'm cuttin' off his balls
And she heads for the clinic and she gets some static walkin' through the door
They call her a killer, and they call her a sinner, and they call her a whore

[CHORUS]
God forbid you ever had to walk a mile in her shoes
'Cause then you really might know what it's like to have to choose
Then you really might know what it's like [X4]
I've seen a rich man beg
I've seen a good man sin
I've seen a tough man cry
I've seen a loser win
And a sad man grin
I heard an honest man lie
I've seen the good side of bad
And the down side of up
And everything between
I licked the silver spoon
Drank from the golden cup
Smoked the finest green
I stroked the daddy's dimes at least a couple of times
Before I broke their heart
You know where it ends
Yo, it usually depends on where you start

I knew this kid named Max
He used to get fat stacks on the corner with drugs
He liked to hang out late He liked to get shit faced
And keep pace with thugs
Until late one night there was a big gun fight &
Max lost his head
He pulled out his chrome .45
Talked some shit
And wound up dead
Now his wife and his kids are caught in the midst of all of his pain
You know it crumbles that way
At least that's what they say, when you play the game

[CHORUS]
God forbid you ever had to wake up to hear the news
'Cause then you really might know what it's like to have to lose
Then you really might know what it's like [X3]
To have to lose...

Sex Museum

Un grup veterà que mereixia (i encara mereix) molta més sort de la qué és tenguda fins ara és Sex Museum. Sempre fent rock (garage, hard-heavy, psicodèlia, un poc d'industrial), però sempre enmig i amb un tall obert. El seu darrer disc (que jo sàpiga) té qualque cançó que podria obrir-los, a la fi, la porta de l'èxit. S'ho mereixen, hi insistesc. I si Dover ho aconseguiren cantant en anglès, per què no ells?

Música relaxada?

Deia que aqueis dies tenia ganes d'escoltar música relaxada i, de fet, ho faç, però qualque coet de tant en tant vé bé. I més encata si el coet és en Jefh Dahl (en som un autèntic fan) i n'Stiv Bators (el difunt cantant de Lords of the New Church) versionant Search and destroy d'Iggy Pop and the Sotooges. Llàstima que el so renquetji una mica. De totes maneres: branca a rompre (que demà es festa!)

Motörhead versionant els Sex Pistols

En el blog de la festa malafama (continuarà?) hi havia un apartat dedicat a versions. Els en vaig enviar un parell, però em va passar per malla aqueixa: els Motörhead --Yeah!-- versionant God save the Queen dels Sex Pistols. Per cert, pot ser mai que en Lemmy no duga el seu bigotarro?

Death in Vegas: Aisha

Ara fa deu anys (que passa d'aviat el temps, fotre!), un dels grups que més m'impactaren varen ser els Death in Vegas, un grup de rock electrònic, amb Lps més rock i altres més "electros". Em descobriren, ells i en David Holmes, que es podia fer rock mesclat (o basat) amb/en música electrònica. La recepta no era la mateixa que la de segons quines cançons de, per exemple, de the Prodigy o the Chemical Brothers o, pel costat contrari, de Ministry o de Nine inch Nails (o més electrònica o més rock, perquè ens entenguem). Quan vaig comprar el CD, feia poc que em comprava, i ho feia perquè no quedava més remei. Era --encara ho som-- un fan dels vinils.



El CD, "The contino Sessions", va ser el primer que vaig comprar que duia videos incorporats. El que no em va fugir mai de la memòria era el d'Aisha. El d'una dona més que atractiva (diguem-ho d'aqueix vent), amb calces i un vestit vermell esqueixat que corria espantada, fins que arriba a una casa rarenca ferm. El contrast entre la música, i el contengut del video, que de cada vegada es convertia en més angoixant, em tenia corprès. El final de la cosa era absolutament inesperat. Pe'ntura ara no em vendria tant de nou però ara, així i tot, em continua impactant. Per cert: la veu de qui canta (o gairebé recita) és la de n'iggy Pop.

Si el voleu veure, pitjau en aqueix enllaç (en el youtube la inserció està desactivada per mor de la discogràfica):

http://www.youtube.com/watch?v=cOsonaQMy-E

Mojave 3

Ha passat la fira. Trull, tres, o quatre, o cinc dies de sortir, posar música devers set hores seguida el dissabte, fins a trenc d'alba,la berenada a Can Malet amb el sol ben alt... Vénen dies per dir ou, de minvar el trull (de tota casta) i la feina (hi va haver tres vespres que vaig dormir ben poc o gens per mirar d'acabar un article; el vaig acabar el divendres de la fira, a les deu i mitja --i no eren del dematí). Aqueixs dies, amb un solellet que encara no crema i amb temperatures agradables sempre em pega per estar al sol llegint qualque cosa que no siga molt "dura" i per escoltar música relaxada. Una bona ocasió per retrobar grups que fa estona que no escoltes, com els Mojave 3, un grup anglès de so americà, quasi country ( -folk o -rock, segon l'ocasió) que fa cançons que, cada cert temps, he de posar al reproductor o al plat.

Cracker de bon dematí

Aixecar-se de matí, amb fred, posar-se a fer feina i, a estones, deixar que el cap voli. I escoltar cançons de Cracker. I passar gust de fer-ho.

Mandanga i xigarro amb gust de fum

És que aqueis dies m'ha revengut la vena laiolailo...