Arriba l'estiu i la fèmina dominàtrix riu

La Fèmina Dominàtrix fa anys.

Llarga vida a la fèmina dominàtrix, cridarà tot el dia el seu seguici servil.

Els poquíssims resistents a l'esclavatge a què sotmet tota la parròquia ginebronina no podem consentir el seu èxit i patir les seves fuetades incansables. Mentre ideam la manera de desfer-nos del seu jou i del seu look de cuiro negre, he pensat fer-li un present enverinat que li emmetzinarà la festa: un buidapistes falsament dedicat a lloar el seu poder. Serà tot el contrari: com tots els altres buidapistes, la festa quedarà buida en un tres i no res; la falaca musical i la ventimada de sons faran net d'admiradors i de presències submises. Una petita victòria mentre preparam la batalla final.

(Ella, a l'entretant, s'entretén d'una manera certament curiosa...)

Dominatrix Gets Crackin' with Wonderful Pistachios - The most amazing home videos are here

Vet ací la portada anunciadora d'aquell artefacte sonor against-dominatrixs, que començà fluixet, fluixet (Holopaw, Edward Sharpe & The Magnetic Z, The Magnetic Fields...), llavò començà a prendre (The Bravery, Two Door Cinema Club...), i que posà el peu post amb ritmes electrònics, new-rave i psicodèlics (Delphic, The Longcut, Fuck Buttons...).

En definitiva, desset temes que constitueixen una veritable compilació dels sons que odia la Femina Dominàtrix i que poden ser el motiu que intenti vengar-se de la meva endemesa a força de cops de fuet i de punyides de pues de fasser per allà on no dic.

PD: si voleu saber més coses del buidapistes emmetzinat, pitjau

ACÍ

Bé, Domi, ara de veres: molts d'anys, salut i força! -i conserva el bon humor- Au!

Branca amb els Soledad Brothers

Darrerament, m'ha pegat una altra vegada -vaig per tombs i per temporades- pel que jo, fent una mica de broma, anomen rock de portassa (garage, hard, sixties, noise, stoner, sixties, indie...) i pel blues, el soul i coses per a l'estil. Sempre va bé, després d'un parell de mesos, redescobrir grups que feia estona que no escoltava; per exemple els Soledad Brtohers, capaços de fer coses com aqueixa:

Absolutament recomanats per a tothom qui li agradi el garage, el blues i el rock'n'roll potent.

Tha'ts all folks: el darrer buidapistes de la temporada

Fa dos dissabtes vaig posar música en Es Colomer. No hi havia gaire gent, però va estar bé. O per ventura va estar bé per mor d'això, perquè vaig poder posar música amb tranquil·litat i enrevoltat d'amics. Vaig posar, primer de tot, un poc de "rock americà" -americana, en diuen ara-, rock and roll més o manco "clàssic", qualque cançó de surf i moltes de versions (de Roy Orbison, d'AC/DC, de Twisted sister). Després,una estona de "movida". Just llavò, vaig començar amb el que havia de ser el darrer Buidapistes de la temporada... (un buidapistes --ho explic per si qualcú que llegeix aqueixes planes no és amic o conegut meu-- és la selecció de cançons que prepar per posar un vespre i que té uns efectes gairebé instantanis: que tothom li acopi del bar. És per això que solc començar a posar música de matinada i que som apreciat pels propietaris de pubs que tenen tanquera. També empr els buidapistes per torturar i amargar la vida als meus amics, que no tenen altra remei que escoltar-los de cap a cap, fora ibuprofenos o paracetamol amb què protegir-se). Bé, el buidapistes de fa dos dissabtes havia de ser el darrer de la temporada, d'aquí que tengués com a títol That's all folks.

De què anava la cosa? De grups coneguts i ara relativament consagrats (Buit to Spill, Calexico, Rivers Cuomo -el solista i guiterra de Weezer-), de promeses perdudes que ara són grups de culte (16 horsepower), de grups i solistes d'ara i que sonen sovint (Andrew Bird, Elizabeth and the Catapult, Tim Williams, the Takeover UK, Maximo Park, the Horrors o the Drums -un de tants que es fan coneguts per mor d'una cançó a un anunci de cotxos, que ara tothom vol escoltar i que quan els posava no en feien ni una punyeta de cas). També varen caure un parell de temes més o manco emblemàtics i que ja han tornat un poc antigueus, però, tan sols que ens enteguem, d'edat, però no de so: concretament, My pal, de the God; Roman Gods, dels Fleshtones i Eightees de the Killing Joke (una cançó que se mereix ésser coneguda -i gaudida- com a qualque cosa més que el tema que va "inspirar" Come as you are, de Nirvana. També hi havia dues bones sabatades: Fire On the Moon, dels meus estimats Bellrays i Climax de la Phaze, un grup capaç de mesclar el dub amb el grunge i el noise i, de més, a més de sortir-se'n fen temes excel·lents com aqueix, que en un altre temps haguera estat un dels èxits del Malafama. Res, li acop. Si qualcú vol saber més coses del darrer buidapistes, pot pitjar

ACÍ.

I si no, tot això s'estalvia. Au.
That's all folks!

PD: I sí, també vaig posar aqueixa cançó:

Un trenc d'alba per a Son Real