El meu disc favorit: Forever changes, de Love

De vegades (avui mateix) m'han demanat si haguera de triar un sol disc de tots els que m'agraden aveiam quin triaria (jo també he fet aqueixa pregunta més d'una vegada). I, si m'ho diuen, jo no trec a rotlo un disc de la Velvet, ni d'en Neil Young, ni d'AC/DC, ni dels Stooges, ni de Sonic Youth, ni dels Rolling, ni de the Walkabouts. Perquè per a mi hi ha un disc perfecte: Forever Changes, de Love.

Sensibilitat, força, un so intens i càlid; rock, psicodèlia, pop. Un disc perfecte només per començar amb Alone Again Or i continuar amb A House Is Not a Motel; un disc, que a partir de la primera nota, t'agafa i te'n du, que t'acompanya sempre. Forever changes. No és precisament un disc desconegut --tot el contrari, passa per estar entre els cent millors discs de rock o pop de la història--, però per aquí --Mallorca-- no sol ésser un dels discs més reevindicats per la parròquia indie-rockera de la Part Forana, que sol tenir uns altres referents musicals, que no són ni més bons ni més xarecs, sinó, senzillament, uns altres.

Avui, potser, escau recordar el disc: fa quaranta-un anys en clau (el novembre de 1967) que es va publicar. Vet ací, idò, un parell de videos d'Alone Again Or: l'original, una de n'Arthur Lee --el líder del grup-- de fa un parell d'anys en una gira dedicada al disc, una versió de Calèxico --melassa-- i --sorpresa-- una versió hard/heavy rockera d'UFO. Au idò!