Fotre quina nespla!

Ahir vespre fèiem un sopar. Com és habitual, em va pegar per fer un poc l'annerot. Conseqüència: la cadira de plàstic va passar per ull. Vaig pegar amb el cap no sé per on (em diuen que per una capsa en què hi havia un moble metàl·lic), i també amb el coll i l'espinada. Vaja, una nespla d'aqueixes històriques. Els meus amics es regiraren molt, perquè de tot d'una no em movia, però després, en un parell de segons, vaig cobrar. De tot d'una no em feia mal, però fotre quin vespre i quin dematí que he passat. Els amics, però, diuen que així com vaig caure m'haguera pogut fer molt de mal ferm. Ara només en fa una mica, res que no se puga suportar amb qualque calmant. Idò això, per celebrar que no va ser res, vet ací una cançó d'aquellos tiempos, amb una (certa) relació amb la feta.

Postdata 1: Reconec que la magrana que em vaig etzibar va ser molt pardala.

Postdata 2: I sí, convendria que em posàs a règim.