El somni s'ha acabat ('cuando seamos grandes')

Pareix mentida com interioritzam la crisi, i donam per fet que les coses no tornaran a ser com abans o que, més probablemen, pitjoraran. El pitjor de tot és que, sense voler, inoculam aqueixa sensació de pesimisme i de derrota a les generacions més joves, aqueixes mateixes que haurien de tenir com a principal endarrer canviar el món, empènyer-lo, sacsar-lo, i no ensopegar amb la sensació que tot ja està dat i beneït. Dues nines del meu poble, de tretze i catorze anys, s'ofereixen per dur a passejar cans. Ho fan en castellà (farcit de mallorquinades) perquè saben que els que paguen per dur a passejar cans, a la Vila, són estrangers 'europeus' (és a dir, alemanys, anglesos...); els qui duen el maneig, en definitiva. I s'ofereixen a fer-ho perquè volen tenir doblers estalviats per poder anar a la Universitat "cuando seamos grandes". Com que sé qui són, puc dir que aqueixes nines volen fer això perquè aquests dies han sentit a dir que els canvis que es preveuen a l'ensenyament universitari faran molt difícil que les famílies 'normals' (ja m'enteneu: com la gran majoria) puguen pagar fora dificultats el cost de màsters i d'assignatures. Així i tot, elles volen estudiar i fer coses. La sensació que em queda de tot això és tan agra com dolça: una iniciativa com per llevar-se el capell, per tot el que significa dels endarrers d'aqueixes nines, i una llàstima de país, cada vegada més ple de desigualts i de misèries. En tot cas, esperem que aqueixes nines no arribin a pensar que "El somni s'ha acabat" (com titularen una cançó Senior i el cor Brutal) o, si o fan, que siga amb la lletra que ho canta en Sènior: "quina sort cada dia/ la vida torne a començar/quina sort el present/ ja s'ha acabat/ i totes les cartes/ que no t'has atrevit a jugar/ estan retornan-te/ amb cels nets i clars/ (...) quina sort que la vida/cada dia torne a perdonar/quina sort que el futur es pot canviar/ quina sort que la vida/ cada dia torne a començar/quina sort que el somni s'ha acabat.