Així comença la cançó que Los Watts --un grup de Catalunya-- va dedicar l'any 1966 a Al Rojo Vivo, la discoteca de Can Picafort que, per iniciativa del seu cappare, en Paco des Rojo, és va convertir en un lloc d'encontre i bauxa dels joves del nord de Mallorca. De gent que -en bona part gràcies al contacte amb els estrangers que començaven a omplir els carrers de Can Picafort- descobria un món nou en un temps que el tardofranquisme encara perfeccionava el seu maquillatge. Els estrangers més joves, que no havien hagut d'aguantar que els esclafàs la llosa d'un sistema social repressor, tenien pocs complexos ferm, comparats amb els mallorquins (i si en tenien, els depassaven fins en tornar de vacacions). I hi hagué al·lots i homos mallorquins -les mallorquines no tengueren mai aqueixa oportunitat- que s'armaren de coratge i que decidiren que no volien ser simplement espectadors en aqueix paisatge humà de trull, bauxa i desinhibició que dibuixaven aquells estrangers -o, per ser més exactes, aquelles estrangeres de falda curta i que mostraven la guixa per la platja. Les estrangeres, als ulls d'aquells mallorquins, apareixien com un somni fet carn de sexe i fascinació. I així nasqueren els picadors (i les històries de picadors, molt espesses vegades magnificades, com les de qualsevol pescador). D'uns picadors que se pensaven ser sempre els pescadors i que eren ells qui tiraven els palangres, quan moltes de vegades eren ells qui mossegaven l'ham de les estrangeres. Se pensaven ser únicament seductors, però també varen ésser seduïts. Això és el que explica en Bartomeu Canyelles a Els picadors mallorquins: seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner,2015) un llibre molt entretengut, de lectura fàcil (vegeu-ne una ressenya aquí) però no precisament superficial: en BartomeuCanyelles aconsegueix fer una caracterització justa i precisa d'aqueix fenomen, que va tenir una durada incerta (però que, en tot cas, a la primeria dels anys noranta ja havia desaparegut definitivament) i que ara, convertit en combustible de batalletes del temps dels berenars o de després d'haver sopat-- comença a ser reivindicat i recordat pels seus protagonistes seixantins i setantins, però també per joves que --possiblement-- no acaben d'entendre de què anava la cosa (i si ho volen a saber, tenen un bon llibre per aprendre-ho) L'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Santa Margalida va decidir presentar el llibre a Can Picafort, --un dels principals caus dels picadors del nord de Mallorca-- seguit d'un 'guateque' que rememorava aquells temps: tapes a càrrec de Pica Fort --i ja sabeu na Bàrbara és una excel·lent cuinera-- i música --vinils de l'època!-- a càrrec d'en Paco des Rojo, que va rebre un petit homenatge quan va acabar la presentació, que va ser com el llibre: fluïda, divertida i precisa. I enriquida amb un text de la primera dels vuitanta --crec recordar que va dir-- que contava les fetes dels picadors picaforters. Enhorabona, Bartomeu Canyelles.
I ja qui som, un envit: que s'animi a escriure les històries --la història-- dels picadors de Can Picafort.
Imatges de la presentació
El 'guateque', amb en Paco comandant els plats
En Paco va dur --i el va punxar-- el disc dels Watts on hi ha la cançó Al Rojo Vivo
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada