En Loquillo, una rock'n'roll star?

Escrivia avui en Sebastià Alzamora a l'Ara Balears d'avui que li agrada en Loquillo (http://www.arabalears.cat/premium/opinio/Doncs-mi-que-magrada-Loquillo_0_1136886337.html ). A mi també, però no estic d'acord en segons quines coses que diu. Miraré d'argumentar-ho. Primer de tot, vet aquí l'article de n'Alzamora (ben escrit i argumentat, com sempre, però això no li llevarà la meva discrepància):

Sebastià Alzamora -doncs a mi sí que m’agrada Loquillo

És ben possible que la millor banda de rock’n’roll que hagi donat mai Catalunya (parlo de rock’n’roll, no d’altres estils musicals) es digués Loquillo y los Trogloditas. Cantaven en castellà, què hi farem, la vida és així i no me l’he inventada jo. Però tots els membres del grup eren catalans de cap a peus, i durant una colla d’anys varen donar una lliçó de rock, tant en els seus enregistraments com en els seus directes, i podia venir qui volgués de fora a prendre’n nota. Si Loquillo y los Trogloditas haguessin estat anglosaxons, no dubto que els veuríem al Rock’n’Roll Hall of Fame al costat de Nirvana, AC/DC, Metallica, Guns’n’Roses o fins i tot els Rolling Stones. Tenien res o poc a envejar a cap d’ells. Loquillo y los Trogloditas varen demostrar talent, potència, força i actitud a cabassos. Gràcies sobretot al tàndem formidable que varen formar el mateix Loquillo i Sabino Méndez, varen compondre un repertori inoblidable, que defensaven damunt l’escenari com si els hi anés la vida.

També podria ser que el mateix Loquillo m’engegués a fer punyetes en llegir això, i que em digués que és molt millor el que ha fet després de l’etapa troglodita fins avui. Vés a saber si és així, perquè la veritat és que ha mantingut una trajectòria més que digna, i potser el millor, per aclarir-ho, seria revisar l’excel•lent documental que va filmar Carles Prats sobre la seva història, titulat Loquillo, leyenda urbana, i que els recomano vivament. Però, sobretot, si Loquillo es rebotés contra el meu parer, seria per xuleria: la mateixa xuleria que caracteritza el seu personatge públic i que, fa uns anys, el duia a enviar corones de flors als crítics que gosaven parlar malament de la seva banda.

I aquí volia arribar. A mi també m’irriten, per descomptat, les declaracions de Loquillo en què comparava el sobiranisme català amb el nazisme, però després de pensar-hi he decidit no donar-hi importància. Per dos motius. El primer, que aquestes declaracions són una collonada, però com que cada dia ens veiem obligats a escoltar-ne tantes, de collonades, tant per un costat com per l’altre, ja no ve d’una. I, segon motiu, perquè aquesta collonada no ve d’un dirigent polític ni d’un creador d’opinió, sinó d’un rocker. Això és el que és, ha estat i sempre serà el personatge Loquillo: un rocker. I els rockers, per entendre’ns, no són Els Amics de les Arts, que per descomptat mereixen tots els respectes però que els pots portar a dinar amb la sogra amb tota tranquil•litat. Un rocker no. Un rocker és imprevisible, contradictori, impulsiu, romàntic, individualista i sovint torracollons perquè sí. A un rocker li encanta anar a la contra, no importa de què ni de qui. Així eren Jerry Lee Lewis, Johnny Rotten, Lou Reed o Johnny Cash, per esmentar alguns dels ídols en els quals s’ha inspirat sempre Loquillo. Pot agradar o no. Però en una Catalunya sobirana ens hauríem de poder permetre tenir també rockers a qui els agradi tocar el que no sona. It’s only rock’n’roll, but I like it.

I vet aquí la meva resposta:

Que em perdoni l’amic Alzamora, però no hi estic d’acord. Bé, ho aclariré: és ver que Loquillo y los Trogloditas haurien estat uns perfectes candidats espanyols –no catalans, però tant m’és— a ser al “Rock’n’Roll Hall of Fame al costat de Nirvana, AC/DC, Metallica, Guns’n’Roses o fins i tot els Rolling Stones”. Al cap i a la fi eren, en essència, grups consemblants a Loquillo y los Trogloditas: nascuts en ambients minoritaris, però que, amb molts de discs i esforços, arribaren a tenir molts bones vendes, a omplir estadis i camps de futbol tot mantenint un cert aire trangressor. Pel camí, de l’èxit i de la domesticació, hi deixaren l’aire –o el caràcter—alternatiu i les reivindicacions sinceres (si en feren cap mai) i la naturalesa incòmoda. Mantengueren el posat, això sí, i qualque lletra o declaració punyent per agombolar les consciències dels seus oients convertits en adults reposats o que, simplement, no havien passat de ser jovenetlos fàcilment espantables. Talment com en Loquillo, en Sabino, en Ricard i tota la guarda. Autors d’autèntics himnes generacionals –parits en temps que els que ara tenen la quarantena ben entrada, com jo mateix, en teníem manco de vint--, de cançons que recordarem sempre, perquè en aquell temps eren obra d’un grup “imprevisible, contradictori, impulsiu, romàntic, individualista i sovint torracollons perquè sí”. Cançons memorables –i rememorades a l’hora dels gintònics dels amics quarantins—  que pariren uns creguts, “xulos”, que duien endarrer, part damunt tot, cridar l’atenció. Tot plegat i més que res, perquè eren joves i parlaven únicament de coses de joves: de les al•lotes, de les drogues, el beure, la diversió, aquells enamoraments/patiments... Reivindicació, poca. Més aviat gens. Però no importava, perquè arribaven –sacsaven, ens consolaven: ho sentíem.  I d’això es tractava. Cançons, només per dir-ne qualcunes, com Cadillac solitario, No surf, El ritmo del garage i la políticament incorrecta La mataré.

Però vat aquí que passats aquests anys en què omplien els camps de futbol i les revetles de poble –que arribaren al seu cimal al seu disc A por ellos que són pocos y cobardes— començà la capavallada, el declivi. En gran part, perquè Loquillo y los Trogloditas no eren anglosaxons, sinó el reflex català d’una Movida Madrileña –i per això mateix en castellà—que ja havia pres mal tomb. I en Loquillo, que s’havia avesat als camps de futbol plens –si fóssem anglosaxons, serien estadis--, a ser la rock’n’roll star de què parla la seva famosa cançó –aqueixa, probablement, deu ésser la seva lletra més sincera—va quedar descol•locat.

Ell, que anava de mite del rock patrio, difícilment ho podria pair. I cregut i xulesc com és –això és també gran part de l’encant del seu personatge—havia de donar la culpa a qualcú. I la culpa havia de ser del rock català (i així ho va donar a entendre més d’una vegada, quan el dejectava). Independentment de tota la qüestió —certa, qui ho dubta?— del suport institucional al rock català a l'amo'n Loquillo li haurien pogut demanar –i encara ho podríem fer— si va començar a vendre més pocs discs a la resta de l’Estat Espanyol per mor del rock català... En fi, ironies a part, que l’homo ha paït malament la capavallada; acostumat com estava que l’escoltassen i a anar de referent per la vida, ara no pot sofrir que la gran majoria del catalans no facen cas de les seves –sinceríssimes, d’altra banda—proclames espanyolistes. Perquè a en Loquillo, un senyor  cinquantí i espanyol de cap i peus, li sabria molt de greu que Catalunya s’independitzàs d’Espanya, però més n’hi sap que no parlin d’ell. Amb les seves declaracions contra la independència de Catalunya ha mirat d’aconseguir-ho, però segurament perquè ha estat sincer li ha fuit de les mans i l’ha cagada ferm. Coses de la decadència, perquè, d’esperit rocker, trangressor, crític, gens. I d'aqueixa casta d'esperit, de jovenetlo ja en tenia ben poc. Abans d’en Loquillo, la trangressió, les lletres punyents, a Catalunya havien estat –per exemple— les de gent com la Banda Trapera del Río, a cançons com “Nacido del coño del borracho y del coño de una puta”, o “Ciutat podrida”, una de les millors de rock en català (especialment, de punk) de tot els temps (per cert, la relació d’en Loquillo amb el català no va passar de “Botifarra de pagès”).

Per molt que en Loquillo tractàs d’ironitzar –o això vaig entendre jo— sobre el rock, el seu missatge, les seves lletres i d’altres qüestions com aquestes a “Chanel, cocaína y Don Perignon”,  el fet és que hi deu haver bona part de veritat al que diuen en Senior i el Cor Brutal –un grup de rock que diu i sent coses que en Loquillo mai ha volgut sentir, ni dir— a la seva cançó Tancs: “El rock’n’roll és un niu de covards, ningú es queixa, els egos s’alimenten. Mai voràs cap acció exemplar, mentres tinguen les ratlles ben fetes.”