Encara més nostàlgia: The Axeman's Jazz (1984) de the Beasts Of Bourbon

Vaig descobrir els Beasts Of Bourbon per casualitat, quan en una botiga de discs vaig veure els seu LP The Axeman's Jazz (1984) per 350 pessetes. La portada em va impactar i vaig arribar a la conclusió que, molt possiblement, allò m'havia d'agradar. L'estètica, entre garage i psychobilly, certament prometia.



De més a més, era barater: rebaixat fins a preu de cubata (pel preu, feis comptes si ja ha plogut). Tanmateix, vaig demanar als de la botiga que en me posassen qualque cançó. I sonaren Psycho i Drop out, i vaig quedar amb la boca badada. D'aleshores ençà totes dues cançons passaren a formar part de la meva banda sonora vital. Les lletres tant m'eren, però les cançons s'aferraven i no m'amollaven; tant com s'aferren avui a la meva oïda --i per motius i amb sons ben diferents-- les peces que fan part del recent recopilatori --d'enguany mateix-- de les cançons per a bandes sonores d'en Nick Cave i en Warren Ellis (White Luna). Però d'això ja en parlaré un altre dia.

Els Beasts of Bourbon, australians com en Cave, en certa manera també hi compartien escena i tenien --de tot d'una-- qualque cosa a veure en l'estil, tot i que només fos per les influències: el gust pel blues pantanós, el country & western desbaratat o l'aire orat i sinistre. Però els Beasts són més pub-rock, més clàssics --però no manco violents o densos-- en el desenvolupament de les cançons i no gaire afectat de tocar balades. A parer meu, és clar. En tot cas, vat ací Psycho i Drop out.